Encara no l’he llegit, però en
començo a tenir moltes ganes, tot i el considerable volum de la història, i que
el gènere no m’acaba de fer el pes. Ho reconec: mai no he estat un devot de
Tolkien...
Dissabte passat, a can Tricheria, l’encarregada
de fer-ne les presentacions no podia ser més solvent: la Mita Casacuberta ens
va anar explanant els nusos d’una història verament sorprenent, fins al punt de
reconèixer que l’havia enganxat tot i declarar, com jo mateix, que no és ben bé
el seu gènere preferit. Vaja!, que això de la fantasia ens toca de ben lluny, a
segons quins estranys tipus de lectors.
Va ser una gran lliçó de crítica
literària, des de la ciència filològica, però també des de la passió amical. I
va arribar a captar el nombrós públic. I va arribar a enganxar en la història.
No va caldre gaire impuls per arrencar uns merescuts aplaudiments.
I tot seguit, l’autor, el company
Carles Batlle.
Bé: fer el pas d’autor exquisit d’obres
teatrals profundes i agosarades a la novel·lística d’aventures fantàstiques és
un gran què.
I si, a més, ho fa a partir del
reconeixement personal que era ben bé això el que estava esperant fer des de
feia molts anys. I que la novel·la és el producte de molts i molts anys de
treball... Solvència garantida!
Però si, a més a més, resulta que
aprofita tot el seu amor excursionista per l’Alta Garrotxa per fer-ne un món
fantàstic literaturitzable... No només l’èxit és sobradament garantit, sinó que
ens impregna d’una emoció tal que ens
obliga a començar a empassar-nos pàgines i aventures com més aviat millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada