dilluns, 19 de novembre de 2012

Kàrvadan


Encara no l’he llegit, però en començo a tenir moltes ganes, tot i el considerable volum de la història, i que el gènere no m’acaba de fer el pes. Ho reconec: mai no he estat un devot de Tolkien...


Dissabte passat, a can Tricheria, l’encarregada de fer-ne les presentacions no podia ser més solvent: la Mita Casacuberta ens va anar explanant els nusos d’una història verament sorprenent, fins al punt de reconèixer que l’havia enganxat tot i declarar, com jo mateix, que no és ben bé el seu gènere preferit. Vaja!, que això de la fantasia ens toca de ben lluny, a segons quins estranys tipus de lectors.

Va ser una gran lliçó de crítica literària, des de la ciència filològica, però també des de la passió amical. I va arribar a captar el nombrós públic. I va arribar a enganxar en la història. No va caldre gaire impuls per arrencar uns merescuts aplaudiments.

I tot seguit, l’autor, el company Carles Batlle.

Bé: fer el pas d’autor exquisit d’obres teatrals profundes i agosarades a la novel·lística d’aventures fantàstiques és un gran què.

I si, a més, ho fa a partir del reconeixement personal que era ben bé això el que estava esperant fer des de feia molts anys. I que la novel·la és el producte de molts i molts anys de treball... Solvència garantida!

Però si, a més a més, resulta que aprofita tot el seu amor excursionista per l’Alta Garrotxa per fer-ne un món fantàstic literaturitzable... No només l’èxit és sobradament garantit, sinó que ens impregna d’una emoció  tal que ens obliga a començar a empassar-nos pàgines i aventures com més aviat millor.

Potser sí que en Carles Batlle acabarà sent el Tolkien de l’Alta Garrotxa! Estic esperant tenir una mica de temps per poder-lo llegir amb passió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada