Acabo de sentir a l’Ara l’entrevista que en Carles Capdevila
li ha fet a Ramon Madaula. Hi exposa que s’acaba de fer del PSC perquè és el
moment de parlar clar i de posicionar-se públicament i pensa que el federalisme
que defensa el PSC és la millor opció per a Catalunya.
Com que en Ramon Madaula hi diu que
voldria poder parlar amb un independentista per veure si el pot convèncer, jo
que no hi puc parlar em limito a escriure’n quatre ratlles.
Ho sento, però no l’entenc.
En Ramon Madaula defensa que la
tasca del PSC és convèncer en Rubalcaba perquè el PSOE accepti el federalisme.
Que no ha passat res en aquest país en les últimes dècades? Pretenem tornar a
la casella inicial, com qui juga a l’oca? Entenem el mite de Sísif o ens hem
tornat masoquistes?
Madaula parla de la coherència del
plantejament del PSC (i, per això, se n’ha fet militant). Potser algú li hauria
de fer notar que, dijous, els parlamentaris del PSC voten en contra de la
possibilitat de fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya; i,
dilluns, el president del PSC fa una conferència sobre la voluntat de poder fer
un referèndum legal sobre la independència de Catalunya.
Coherència? I torno: no ho entenc.
En Ramon Madaula diu que podria
entendre la independència de Catalunya per raons polítiques (?: és que hi ha
raons que no siguin polítiques per a la independència d’un país?), però que no
pot ser independentista per motius culturals (?: hi torno a posar l’interrogant,
perquè em sembla que ara és ell el que no ha entès res). Diu, textualment, que
li sabria greu sentir com a estrangers Miguel Hernández, Machado, Lorca o Valle
Inclán. I ho diu en Madaula, que s’ha fet famós amb textos de Mamet,
Shakespeare o Rostand. Culturalment, els veu més llunyans perquè són
estrangers? Li són més propers Echegaray, el Duque de Rivas o Zorrilla?
Jo potser no hi entenc gaire, però
per exemplificar-ho només amb la literatura em trobo més proper a García
Márquez, Neruda, Sartre, Joyce, Piradello o Dostoievsky que de molts escriptors
connacionals meus.
La independència d’un país no té res
a veure amb els referents literaris de cada un. El món cultural personal,
privat, no deixa de ser un referent individual que, per sort, avui en dia
traspassa totes les fronteres possibles (si voleu, tots podem ser “ciutadans
del món” en aquest sentit) i, per tant, no hi fa res que tal i tal escriptor
siguin del teu estat o no perquè t’hi puguis sentir més a prop o més lluny.
Això podria ser així si el TNC només
programés autors catalans, si TV3 només passés pel·lícules o sèries fetes a
Catalunya, si els programadors de concerts només programessin cantants
catalans, etc. Però això no ha estat mai, ni ho serà mai així. La societat
catalana és prou intel·ligent per entendre que cal estar oberts al món, que
volem mantenir el contacte amb tothom, que formem part activa de la construcció
d’Europa...
I, precisament, el tema és aquest:
si no som independents, no hi serem comptats.
Volem ser independents perquè volem
organitzar-nos políticament sense que ens diguin des de Madrid com ho hem de
fer. Volem ser independents perquè volem tenir veu pròpia als organismes
internacionals, a la Unió Europea.
Sense la independència, a Madrid
tant si mana el PP com si mana el PSOE ens han demostrat sobradament que ens
volen silenciar, que no volen defensar la nostra llengua a Europa...
Ens ho han dit clarament: ens volen “espanyolitzar”.
Com deia en Ferreres, parlar de federalisme des de Catalunya només ho pot fer
algú que s’ha passat totes aquestes dècades a Venus i no s’ha assabentat de
res.
Això, o que li agrada perdre al joc
de l’oca i disfruta tornant a la casella inicial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada