diumenge, 21 d’octubre del 2012

Ramon Madaula i el federalisme del PSC


Acabo de sentir a l’Ara l’entrevista que en Carles Capdevila li ha fet a Ramon Madaula. Hi exposa que s’acaba de fer del PSC perquè és el moment de parlar clar i de posicionar-se públicament i pensa que el federalisme que defensa el PSC és la millor opció per a Catalunya.


Com que en Ramon Madaula hi diu que voldria poder parlar amb un independentista per veure si el pot convèncer, jo que no hi puc parlar em limito a escriure’n quatre ratlles.

Ho sento, però no l’entenc.

En Ramon Madaula defensa que la tasca del PSC és convèncer en Rubalcaba perquè el PSOE accepti el federalisme. Que no ha passat res en aquest país en les últimes dècades? Pretenem tornar a la casella inicial, com qui juga a l’oca? Entenem el mite de Sísif o ens hem tornat masoquistes?

Madaula parla de la coherència del plantejament del PSC (i, per això, se n’ha fet militant). Potser algú li hauria de fer notar que, dijous, els parlamentaris del PSC voten en contra de la possibilitat de fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya; i, dilluns, el president del PSC fa una conferència sobre la voluntat de poder fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya.

Coherència? I torno: no ho entenc.

En Ramon Madaula diu que podria entendre la independència de Catalunya per raons polítiques (?: és que hi ha raons que no siguin polítiques per a la independència d’un país?), però que no pot ser independentista per motius culturals (?: hi torno a posar l’interrogant, perquè em sembla que ara és ell el que no ha entès res). Diu, textualment, que li sabria greu sentir com a estrangers Miguel Hernández, Machado, Lorca o Valle Inclán. I ho diu en Madaula, que s’ha fet famós amb textos de Mamet, Shakespeare o Rostand. Culturalment, els veu més llunyans perquè són estrangers? Li són més propers Echegaray, el Duque de Rivas o Zorrilla?

Jo potser no hi entenc gaire, però per exemplificar-ho només amb la literatura em trobo més proper a García Márquez, Neruda, Sartre, Joyce, Piradello o Dostoievsky que de molts escriptors connacionals meus.

La independència d’un país no té res a veure amb els referents literaris de cada un. El món cultural personal, privat, no deixa de ser un referent individual que, per sort, avui en dia traspassa totes les fronteres possibles (si voleu, tots podem ser “ciutadans del món” en aquest sentit) i, per tant, no hi fa res que tal i tal escriptor siguin del teu estat o no perquè t’hi puguis sentir més a prop o més lluny.

Això podria ser així si el TNC només programés autors catalans, si TV3 només passés pel·lícules o sèries fetes a Catalunya, si els programadors de concerts només programessin cantants catalans, etc. Però això no ha estat mai, ni ho serà mai així. La societat catalana és prou intel·ligent per entendre que cal estar oberts al món, que volem mantenir el contacte amb tothom, que formem part activa de la construcció d’Europa...

I, precisament, el tema és aquest: si no som independents, no hi serem comptats.

Volem ser independents perquè volem organitzar-nos políticament sense que ens diguin des de Madrid com ho hem de fer. Volem ser independents perquè volem tenir veu pròpia als organismes internacionals, a la Unió Europea.

Sense la independència, a Madrid tant si mana el PP com si mana el PSOE ens han demostrat sobradament que ens volen silenciar, que no volen defensar la nostra llengua a Europa...

Ens ho han dit clarament: ens volen “espanyolitzar”. Com deia en Ferreres, parlar de federalisme des de Catalunya només ho pot fer algú que s’ha passat totes aquestes dècades a Venus i no s’ha assabentat de res.

Això, o que li agrada perdre al joc de l’oca i disfruta tornant a la casella inicial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada