Joan Herrera

He llegit l’entrevista que l’Ara ha publicat aquest dilluns a Joan Herrera. Des del respecte al Secretari General d’una formació com ICV, que s’ha mantingut fidel als seus principis i des de la coincidència en molts aspectes de la seva ideologia (i que felicito pels bons resultats obtinguts en les darreres eleccions), m’ha sorprès que encara defensi continuar fent entrar el clau per la cabota.

Des dels primers anys de la transició, la seva formació ha mantingut la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles peninsulars. L’avala la insistència a defensar la seva independència respecte a les formacions espanyoles; però això els manté en un difícil equilibri que fa que ara hi siguin ara no... En l’entrevista, per exemple, defensa que ICV ha de tenir una veu al Congrés, però no explica la seva relació amb Equo (quina vinculació tindran amb Compromís, per exemple?), ni quina relació manté o mantindrà amb IU. Al capdavall, massa equilibris (uns equilibris, però, que també han de fer altres formacions i que també acaben passant més o menys desapercebudes com, per exemple, la realitat dels parlamentaris europeus de CiU: es presenten en una mateixa llista, però acaben en formacions europees diferents –els d’UDC amb el PP; els de CDC, amb els liberals-).

Com tampoc no explica, malgrat l’èxit electoral indiscutible, la presència de Joan Coscubiela, un candidat que potser és nou en el parlamentarisme, però que fa una colla d’anys que viu del càrrec a Comissions Obreres, que també fa molts anys que es defineixen com a “federals”, però que no han mogut un dit per avançar en aquest sentit.

El que m’ha sorprès més, com deia, és que Joan Herrera segueix defensant la via federal, segueix creient que Espanya pot canviar la constitució en aquest sentit. I rebla: “i, en tot cas, si aquest plantejament no prospera, llavors sí que caldrà defensar la via independentista”.

Quan deixarem de topar contra la mateixa paret?