La importància de mantenir l'estil propi

Encara que no s’acabi d’endevinar pel títol, avui parlaré de literatura; però ja se sap que la literatura és més a prop que no ens pensem. Entre les moltes meravelles que depara aquest gloriós aqüeducte de la (recon)sagrada i intocable (siésqueelsinteressosnacionalsnodiuenelcontrari...) Constitució espanyola he tingut la possibilitat de gaudir d’una mica de temps per recuperar un parell de lectures que tenia pendents.

M’he endut una trista sorpresa, però, en comprovar que no acabaven de respondre al meu horitzó d’expectatives. Per què els humans tenim la necessitat de canviar allò que sabem fer, el nostre estil, tot buscant no se sap ben bé què? Només aquells que tenen l’actitud de l’ofidi en treuen algun profit de l’aparent adaptació al gust dels altres; però és un profit circumstancial, contingent... La història, el temps, sempre els acaba posant en el seu lloc.

La Carme Riera i en Ferran Torrent són dos grans escriptors, n’he llegit novel·les millors i d’altres que no m’han agradat tant. Segurament, aquests últims anys no tenen l’èxit de públic que ells voldrien, o potser passen una crisi de creació i pensen que es repeteixen, però perdre el seu estil per adaptar-se als gustos del temps no els afavoreix gens. Quina necessitat té la Carme Riera de fer una novel·la de lladres i serenos, d’uns crims a l’Autònoma? Quina necessitat té en Ferran Torrent de fer una novel·la d’espies a la València dels primers anys de postguerra? Són obres que es deixen llegir, però completament prescindibles i que, probablement, no estan a l’alçada de les mostres més característiques d’aquests gèneres ni, per descomptat, de les seves millors novel·les.

No he seguit tota la producció de la Carme Riera, però sí que em van agradar els seus primers reculls de contes (Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines), obres de culte en la seva època, més endavant he pogut gaudir d’altres obres com l’excel·lent Dins el darrer blau o la destacadíssima Una primavera per a Domenico Guarini; de les últimes, sobretot em va agradar, La meitat de l’ànima. Obres penetrants, intel·ligents, que et transporten a un univers ple de noves sensacions que la Riera és capaç de crear com ningú... Natura quasi morta, cal? Potser només com a “divertimento”. Però, per a mi, desmereix molt la resta de la seva producció.

Sí que sóc un assidu d’en Ferran Torrent. Aquella manera peculiar de descriure la visió particular d’una determinada València té alguna cosa que m’atrau, com em passa encara amb els seus articles setmanals a l’Ara. Vaig començar a llegir les seves novel·les policíaques des de ben jove i l’he seguit fins ara. M’han agradat especialment, més que no pas les històries de “records”, les novel·les en què aprofita per denunciar la corrupció política que s’ha instal·lat en el País Valencià, com a Societat limitada o Espècies protegides... Ombres en la nit, Cal? Construir una trama que ens porta des de la persecució dels nazis a la supervivència d’uns maquis a València? Com deia, es deixa llegir, però no crec que sigui una gran aportació a la seva producció.

Potser les novel·les anteriors de tots dos no acabaven de tenir la sortida de públic que volien, però canviar totalment el seu estil per guanyar-lo no crec que sigui una bona tàctica. Només és bona per a la serp, per a l’aprofitat, però això no els fa cap favor a la seva literatura, perquè al final sempre acaba passant factura, fins i tot a l’ofidi.

En fi, gràcies a la promoció de l’Ara, em penso que em dedicaré als clàssics de la Bernat Metge. Aquests sí que no canvien l’estil en funció dels gustos del públic, no són fruit de circumstàncies contingents. I els ofidis..., els veus a venir d’una hora lluny i acaben desapareixent!