Cridar "Viva Ejpaña!"

M’han inspirat les últimes declaracions de les “forces vives” del PSOE (Guerra, Bono...) posant el crit al cel sobre les opcions que té la Carme(n) Chacón de ser Secretària General del partit majoritari de l’esquerra espanyolista.

Quants anys fa que molts intel·lectuals catalans s’entesten a trobar una solució federal per a Espanya? De fet, el segle passat, bona part del catalanisme s’emmirallava (en un moment difícil) en una hipotètica Ibèria. Ho explicava, per exemple, J. V. Foix en els articles de La premsa nacional que vaig tenir la sort d’editar (http://www.fundaciojvfoix.org/wp-content/uploads/2010/01/Llengua-Literatura.pdf).

Pot ser que, en ple segle XXI, ni els teòrics progressistes espanyols arribin a poder entendre que un Estat pot ser tot el contrari d’uniformista i uniformitant? A Espanya, el feixisme ha fet molt feina. De fet, ha tingut segles i més segles per treballar-hi. De vegades, em sembla que hi ha uns pobles irreductibles (com l’Astèrix) que a la península ibèrica es resisteixen a l’assimilació.

Però és evident que els espanyols no podrien arribar a entendre mai pobles com els belgues (que, amb totes les seves diferències, defensen el francès i el flamenc), els canadencs (amb l’anglès i el francès), els suïssos, etc.

L’estima a Espanya només es pot cridar “Viva Ejpaña!”, segons Pepe Bono. Què punyetes hi pinten, encara, els polítics del Partit dels Socialistes de Catalunya, que s’entesten a defensar la utopia de l’”Espanya plural”, en contra dels seus propis col·legues?

Ho deia algú que ara mateix no recordo: Catalunya només té dues opcions; desaparèixer com a poble, integrada en una Espanya uniformitzadora (com en els temps del franquisme), o avançar cap a la independència.