dilluns, 23 de desembre de 2013

300 anys després, guanyarà la democràcia!

Vivim uns anys insospitats en el nostre país: si, uns anys enrere, algú ens hagués vaticinat aquesta situació, tots ens hauríem pensat que no hi era tot. D’acord que la data del 2014 és especialment simbòlica, i que més d’un l’havia utilitzat per intentar fer un cop de força, un capgirament de la situació: tres-cents anys de submissió no són pas pocs i val la pena de lluitar per canviar-ho. Tot i així, però, ben pocs hauríem afirmat que estaríem en disposició de fer-ho, de canviar el destí de la història, encara que al llarg de tants anys de submissió havíem anat acumulant prou indicis de capgirament, de revolta.


Ben pocs van ser els catalans que no es van alegrar de veure els “quatre de la xancleta” (com els va anomenar la unionista Sánchez-Camacho) sortint plegats per anunciar que, finalment, s’havien posat d’acord per consultar el poble de Catalunya. Tres-cents anys després de la desfeta més gran, els catalans podrem decidir el nostre futur, la nostra organització política, encara que a molts panxacontents els representi que els trepitgin algun ull de poll. I val més que aprofitem plenament aquesta conjuntura inusitada.

Més d’un diu que no ens deixaran (bé, ja veurem com ho impedeixen), més d’un diu que cal tornar a fer pedagogia (com si no sabéssim de fa molts anys quin pa s’hi cou, com si no haguéssim provat reiteradament, com si la cosa ens vingués de nou...), d’altres ens anuncien totes les apocalipsis imaginades des que el món és món, sense adonar-se que la seva opció encara és més apocalíptica... És que no hem patit prou, els catalans? És que no hem vist que l’única manera d’organitzar-nos com volem és que siguem nosaltres mateixos, sense traves externes, que ens imposem les nostres pròpies lleis, que siguem els únics culpables dels nostres propis errors?

L’aplec de greuges és immens. Però encara és més immens el llistat de personatges que ens han caigut al cim, que sembla l’elenc dels àngels caiguts: Aznar, Botella, Rajoy, Margallo, Wert, Aguirre, Ruiz-Gallardón, Margallo, Montoro, De Guindos... I els altres no se’n salven: Díez, Rubalcaba, Bono, Guerra, Ibarra... I no vull seguir perquè al sofert lector no li agafi mal de panxa abans d’hora.

(Per si de cas, per si encara no en tenim prou, dedicaré una propera entrada a un poema de Joan Vinyoli que és ben il·lustratiu del tarannà d’aquest personal i de la prevenció amb què els hem de tractar.)

Tot i així, ara tenim una oportunitat històrica que potser no tindrem mai més: el referèndum es farà perquè tothom n’ha vist la necessitat democràtica, i només construirem un Estat nou si guanya clarament l’opció “vull que Catalunya sigui un Estat independent”. Qualsevol altra opció, el sí però no, no deixa de ser tornar a posar-nos en mans d’aquells que van en direcció contrària (no us espanteu: ja fa trenta-cinc anys que ens ho demostren dia a dia. Detall?: encara hi ha un munt de competències de l’Estatut del 1979 que s’han de transferir! I, és clar, tampoc no ho van fer quan manaven tots aquests pseudofederalistes que han nascut darrerament.)

Ho podem fer, però hem de ser prou tenaços per no caure en provocacions ni en mitges tintes. El futur és nostre: només hem de ser valents, i aferrar-lo! És clar que no serà fàcil, però no podem defallir  perquè és a les nostres mans. O independents o ens faran desaparèixer definitivament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada