Resultats 20N

Finalment, després de pensar-hi molt i de sentir moltes interpretacions diverses, em decideixo a fer-ne una valoració.

Sempre és difícil analitzar, des de Catalunya, unes eleccions espanyoles. Són unes eleccions que no voldríem haver de fer, unes eleccions en què, al capdavall, només acabem triant el botxí...

I d’això es tracta: després de les tristes promeses del govern “progressista” d’en Zapatero, només ens faltava saber quan tornarien les hordes blaves per acabar-nos de trepitjar. Però anem al gra:

Primer: augment de l’abstenció. Sí, és veritat, no sembla que ningú tingui la solució per a tots els problemes que ens assoten, però això ja ho vaig comentar en una altra entrada: només serem lliures en democràcia, amb la lliure expressió de tots plegats; qualsevol altre sistema és pitjor. Així doncs, només ens queda un camí, encara que llarg i feixuc: convèncer, convèncer i convèncer. En això tenim avantatja als espanyols: ells només saben “vèncer”, quan poden... (espero que, més de cent anys després, no em passi allò del Cu-cut!)

El PP va guanyar... Quina novetat! Però la novetat és que només va obtenir 400.000 vots més. Potser Espanya no és tan blava com alguns mitjans de comunicació volen fer veure.

El PSOE va naufragar... Quina novetat! Perdoneu, però tres anys enrere ja havia naufragat i només va poder resistir gràcies als 25 diputats catalans obtinguts apel·lant l’home del sac. Què en va obtenir Catalunya?: 25 diputats inexistents que es limitaven a votar allò que deia el PSOE, encara que fos votant en contra del que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya.

IU... Evidentment, a pescar en els problemes del rival. Allò que ho perd el PSOE bé ho ha de recollir algú, no? (El mateix pretenia Equo i es va quedar amb un pam de nas...) En el fons, el mateix que ha portat UPyD (quants oxímorons!) ha incrementar suports (bàsicament a Madrid i a València). Els uns i els altres no tenen res més a oferir que “noves glòries a Espanya”, com diu l’himne de les tres províncies del sud. Els uneix l’anticatalanisme, com ja passava amb l’Aznar i l’Anguita!

CiU i PNB... Què faran? És clar que el seu objectiu és governar els respectius territoris; però, quan el nou PP comenci a retallar autonomia, què faran? Se sumaran al gran projecte? El temps dirà.

I Compromís, i ICV? Cal veure si segueixen en un projecte eixorc com Equo o es plantegen un futur de llibertat nacional.

ERC, Amaiur, BNG (i fins i tot CC) no podran fer res a Espanya. Ja ho sabíem. De fet, no podrà fer res ningú amb la majoria absoluta del PP. Però aquests partits tenen l’opció de continuar el pols amb l’Estat opressor; tenim la possibilitat de sumar esforços per avançar cap a un nou horitzó, cap a un naixement nacional; tenim la possibilitat de mantenir la lluita per la llibertat.

ERC (amb RCat i CatSí) hem retornat al 2008, a la situació anterior al congrés de la divisió. Esquerra Republicana de Catalunya ha de ser el partit de la lluita per la independència des d’una esquerra nacional integradora. Això ha de ser inqüestionable. Si les diverses conteses electorals ens permeten establir coalicions amb altres formacions independentistes, benvingudes siguin. Benvinguda sigui la unió de forces. Però el posicionament ideològic d’ERC ha de ser inqüestionable. La nova Esquerra ha encetat una etapa amb un objectiu molt clar; no ens en podem desviar perquè arribarà el dia que l’assolirem!