diumenge, 9 de maig de 2010

Premi extraordinari de Doctorat! Evidentment, gràcies a l’il•lustre pastisser de Sarrià...

Dijous vaig rebre una carta certificada de l’Escola de Postgrau de la UAB. Em notificaven que la Comissió d’Estudis de Postgrau havia acordat atorgar-me el premi extraordinari de doctorat!

El cert és que va ser una notícia completament inesperada. Sobretot perquè vaig presentar la meva tesi (i vaig obtenir el grau de Doctor) la primavera del 2005.

Primer, elucubracions: deu ser que en l’àmbit de la Filologia Catalana es presenten poques tesis i no poden constituir un tribunal anual sinó que ho deuen fer en plurianualitats (cada cinc anys?)...


Tot i així, la notícia (encara que només sigui a títol de “menció honorífica”) no deixa de satisfer-me en gran manera. I més quan ja era un tema amb el qual no hi comptava.

Benvingut sigui, doncs, el premi extraordinari. Ara: com tot el que he fet relacionat amb la tesi i el doctorat, el mèrit no és meu. Evidentment, el mèrit només és del gran pastisser de Sarrià. Quina ploma!


En homenatge (i agraïment), només puc fer que recordar-ne un poema:


Sol, i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

o en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure'm tot. O del diable engany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada