diumenge, 15 de novembre de 2015

8 apelldos... i Gabriel Rufián!

Aquesta setmana em vaig proposar de mirar la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol. La veritat és que ho feia amb moltes prevencions, amb molts prejudicis... I els vaig confirmar!


Algú que se la va mirar sense tants prejudicis em va comentar que li havia semblat una pel·lícula “de l’Ozores”... I la va clavar! Per als joves que no han hagut de suportar l’infumable cinema espanyol de la transició, Ocho apellidos bascos deu ser una novetat, però és un clar símptoma que en quaranta anys aquest país no ha canviat gens.

Amb la brillant excusa que tot plegat no és més que humor, que no hi ha res de la pel·lícula que s’hagi de prendre seriosament, tot s’hi val: des del tòpic més tronat a l’astracanada sense solta ni volta... Com l’Ozores!

Ens poden caure molt bé els actors, podem entendre que la clau de tot és la diversió sense malícia, però el cert és que els tòpics sobre bascos sempre els deixen mal parats: el tancament de considerar basc només aquell que en té vuit cognoms (el protagonista l’erra quan li surt “Clemente” i ja no és prou basc), la kaleborroka més insípida, menjar fins a rebentar, en fi... Fins al punt del curiós ús lingüístic: sempre parlen castellà (que és el normal, és clar) i només parlen euskera com a prova (ja se sap, no parlar castellà és per ser diferent o, pitjor, “per fotre”).

És clar que, al final, tornen a Sevilla i recuperen els tòpics andalusos: el passeig en calessa i los del Río. Però aquests tòpics no només són amables sinó que són els que triomfen. Això sí: tot és de per riure. Sí, una mica com “La escopeta nacional”, però sense voluntat crítica.

Tot plegat, molt significatiu. Ja m’estic imaginant el gag de l’arribada a Catalunya a Ocho apellidos catalanes: “Cómo son los catalanes: en vez de frontera nos ponen peajes!” I llavors aniran en cerca d’algú que pretengui que només és català aquell que tingui vuit cognoms catalans. I faran els típics acudits sobre la gasiveria ancestral, l’adoctrinament de la immersió lingüística (els catalans parlaran castellà de manera natural i només es passaran al català per molestar...), o reclamaran que els retornem els extremenys  i els andalusos que ens van deixar per fer rutllar la nostra economia. Però, això sí, sempre amb humor i sense voluntat crítica.

Ben curiós aquesta obsessió dels espanyols pels cognoms: jo mateix m’he trobat que més d’un espanyolista m’ha demanat com és que sóc d’ERC, si em dic Gómez...

I ara em ve al cap que el cap de llista d’ERC a les eleccions per al parlament espanyol es diu Rufián. A Madrid es posaran les mans al cap i ho remataran amb un clàssic de la capital: “segur que és un xarnego agraït”. I és que Madrid ha recuperat un qualificatiu que a Catalunya ja no fa servir ningú.


Ep!, però no en feu cas perquè tot plegat no és més que una broma!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada