Amb perdó pel títol, però tothom sap
que és una cita...
Però també, és clar: hi ha
moltíssims motius econòmics que ens fan anhelar la independència. Per posar-hi
només un exemple que aquests dies, amb tantes i tantes dades, ha passat més o
menys per alt: és concebible que un català, després de passar per caixa, passi
a tenir menys diners que un altre que ha rebut els calés dels catalans?
D’això se’n diu colonialisme.
Dimarts passat, en la històrica
Diada d’aquest 2012, els catalans no vam sortir al carrer clamant pel pacte
fiscal, per un tracte just.
Possiblement, en els caps del milió
i mig de catalans manifestant-se pels carrers de Barcelona, hi planava aquesta
injustícia. Però les banderes estelades que enlairaven anaven molt més enllà de
reclamar un tracte fiscal just.
Els càntics només responien a una
idea: ja n’hi ha prou!
Molts catalans havien apostat per
construir una Espanya integradora un cop van sortir de les tenebres de la
Dictadura. Trenta-cinc anys després, però, la majoria ho han vist clar: el
poder de Madrid treballa per recentralitzar l’Estat; els catalans i allò català
només els és una nosa; Catalunya només serveix per augmentar els ingressos de l’Estat;
l’endemà de la Diada, el ministre Wert es despenja amb la voluntat de recuperar
els exàmens “nacionals”; els esportistes catalans només reben el menyspreu de
la premsa espanyola si no és que defensen els colors “nacionals”; les
manifestacions culturals catalanes són bandejades dels mitjans de comunicació
espanyols; la llengua catalana només és una nosa que s’imposa per impedir que l’espanyol
es parli amb normalitat a tot l’Estat... En fi, els catalans només som “polacos”.
I, des de Franco, no s’ha canviat gens ni mica.
De debò algú es pot sorprendre que,
finalment, els catalans haguem dit prou i que ens arrisquem a enfilar un camí
que ningú no sap on ens portarà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada