dissabte, 30 de juny de 2012

Construir l'Estat: Joan Manuel Tresserras


Ahir vam tenir a Olot el goig d’escoltar durant dues hores una de les millors reflexions sobre la independència de Catalunya que he sentit mai. De fet, la qualitat estava més que assegurada. En Tresserras va arribar a la conselleria de cultura de la Generalitat de Catalunya com a independent, encara que més endavant va acabar afiliant-se a Esquerra Republicana de Catalunya. És d’aquelles persones que tenen un discurs tan diàfan, una visió de futur tan clara, que la capacitat de convicció  sobre els qui l’escolten és espectacular.


Tan espectacular, que m’ha acabat de convèncer d’una evolució ideològica que jo mateix havia començat a tenir en els últims mesos. Alguna vegada havia escrit que cal assegurar la unitat dels independentistes en primer lloc i que després ja parlaríem de com havia de ser l’Estat català. Més que res perquè confiava en la possibilitat de la independència de Catalunya, però la veia encara relativament llunyana.

La situació actual, l’evolució ideològica del poble de Catalunya, les darreres enquestes, però, ens marquen que aquest procés es pot accelerar de manera imminent. I és aquí on el discurs d’en Tresserras convenç. No podem esperar que la independència ens caigui com el mannà del cel i que ens agafi desprevinguts com l’adveniment de la República a Macià-Companys. Cal que estiguem preparats.

Segons Tresserras, cal que, des de la nació, construïm aquests tres pilars que ens portaran a l’Estat: 1) un entramat jurídic, constitucional, que ens permetrà conèixer quin país volem ser, que acabarà d’obrir els ulls a aquells que encara no n’estan prou convençuts. 2) una estructura institucional basada en el suport social: volem un Estat que sigui decisió de tot el poble i que sigui prou integrador perquè tot aquell que ho vulgui hi pugui pertànyer; és la nova visió exemplar de l’Estat integrador. I 3) una acció diplomàtica que ens garanteixi el suport del món a la constitució del nou Estat: Catalunya té un paper decisiu en l’Europa futura perquè, per les dimensions, no és enemic de ningú i alhora en pot ser un pol de dinamització.

Per una vegada, estic en part d’acord amb les interpretacions espanyoles d’en Josep Antoni Duran i Lleida: D’acord, un 51% votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència; però només un 34% s’estima més un Estat propi, o sigui que un 60% preferiria seguir formant part de l’Estat espanyol (un 6% no s’hi pronuncia). Cal molta pedagogia per explicar-ho, cal tenir clar quin Estat construirem perquè aquests percentatges segueixin canviant, perquè representin una majoria absoluta els catalans que aposten voluntàriament per l’Estat propi.

Ens falta poc, ho tenim a tocar, però encara haurem de treballar-hi molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada