dimecres, 30 de maig de 2012

Més que un cel de plom...


Poques històries ens poden impactar des del títol mateix i fins a la darrera pàgina com Un cel de plom. El tema és el mateix que hem trobat en altres obres, un tema que no podem oblidar en molts anys: el patiment d’una deportada en un camp d’extermini nazi. Les històries són les mateixes que les d’altres obres d’aquest tema: dolor, dolor i dolor; patiment, vexacions, fam, follies, superacions heroiques i mort, molta mort.


Però hi ha una cosa en Un cel de plom que encara fa més impactant la història, més encara que d’altres que ja han esdevingut clàssiques, més encara que K. L. Reich, que el Crist de 200.000 braços, que El violí d’Auschwitz. En cada paràgraf, en cada línia, hi veiem el record dels 96 anys de vida, de lluita, de coratge, de la Neus Català: contra la barbàrie, contra la ignomínia, contra el feixisme.

No cal dir res més. Només cal llegir-lo perquè entenguem (si és que no hem estat capaços encara d’entendre-ho) fins a quin punt l’ésser humà és capaç d’arribar a la negació més absoluta de la civilització.

A cada frase, entendrem per què, contra el negacionisme, la Neus Català no va parar fins que va retornar a França “vestida” amb els parracs ratllats del camp, per què no va poder ser lliure fins que no va poder-se fer la fotografia d’aquesta guisa. Per què va odiar tota la seva vida la cunyada que li va cremar aquests draps que la Neus guardava com la joia més preciosa. Per què, alhora, la seva cunyada tenia la necessitat de cremar-lo, d’oblidar-lo.

Per què la Neus Català no l’oblidarà mai.

I tant de bo nosaltres tampoc no ho oblidem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada