Entre
les moltes declaracions fora de to a què ens vénen acostumant els membres dels
governs que han de treballar amb pressupostos retallats, n’hi ha moltes que van
passant desapercebudes gairebé sisplau per força, però que tenen una incidència
substancial, estructural pel que fa a l’organització del país.
La
consellera Irene Rigau, donada l’obligació d’implantar les mesures d’estalvi
anunciades-imposades pel ministre Wert (es veu que ell mateix, fent honor al
seu nom, es declara “hooligan merengue”), ens va deixar anar la perla que ella anava
a classe amb 40 companys (no cal que recordem l’Alí Babà, no siguem
malpensats...) i no passava res.
I
es va quedar tan ampla!
I
és clar que no passava res, companya Irene! Perquè el país estava com estava,
però se suposa que ara escollim governs perquè pensin com podem millorar el
país, no?
No
passava res, és clar. Jo també tenia 40 companys a l’aula i sé que no passava
res. Però potser una quarta part dels meus companys va acabar l’EGB sense tenir
el títol, i més de la meitat no van continuar estudiant estudis postobligatoris
havent fet els 14 anys. Amb prou feines una quarta part van acabar aquests
estudis postobligatoris (BUP o FP de segon grau), i només som 4 o 5 els que
tenim una carrera universitària.
Potser
per a la consellera Rigau aquest és l’objectiu del nostre sistema educatiu,
però jo que m’hi he dedicat tota la vida aspiro a alguna cosa més.
Avui
l’educació és molt més complexa. El paper de l’escola és molt més important que
quan la consellera Rigau o jo mateix hi anàvem, el paper de les famílies s’ha
desvirtuat i potser caldria repensar-lo. La imatge del professorat no és la que
era, evidentment. Una classe de 40 alumnes funcionava a base de càstigs
(inclosos els corporals), a base d’expulsions, a base d’excloure alumnes del
sistema educatiu (i les famílies eren una prolongació de l’autoritat del
mestre).
La
consellera Rigau sap que això avui en dia no va així. I que és evident que en
molts aspectes hem millorat. És clar que el sistema educatiu és perfectible,
però la consellera sap que augmentant les ràtios a les aules només garanteix
que les coses vagin pitjor.
En
fi, em penso que sovint els consellers han de fer aquelles declaracions que no
voldrien fer però que les circumstàncies els hi obliguen. Ara: no podem fer-nos
trampes d’aquesta manera perquè les aules no es poden convertir en XL, XXL,
XXXL permanentment (en aquest cas, potser sí que haurem de començar a pensar en
l’Alí Babà). Si no ho evitem, el futur de la nostra societat serà encara més
negre que el present que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada