Vaga d'ensenyament

Avui he fet vaga. D’entrada, perquè ningú no pensi allò de “ja ha sortit el corporativista”, deixaré clar que també vaig fer vaga per protestar contra la reforma laboral i per la dignitat i els drets dels treballadors.

És clar que he dubtat sobre l’eficàcia de fer una vaga d’ensenyament en aquestes condicions: la situació econòmica és precària i cal entendre les mesures d’estalvi que es veu obligat a implantar el govern. A més, deixar de fer un dia de classe tampoc no representa una mesura de força que pugui fer repensar gaire res a qui té la capacitat de decisió, a banda dels calerons que em restaran del sou retallat que ens han deixat.

Ara: tinc el convenciment que les mesures que es volen aplicar a l’ensenyament de cares al proper curs són d’una gravetat extrema i cal, com a mínim, que siguem capaços de manifestar l’oposició de tots els col·lectius implicats. És més: jo que fa més de vint-i-cinc anys que em dedico a l’ensenyament i que vaig tenir la sort de no conèixer la precarietat de l’ensenyament primari previllarpalasí (o sigui: de petit ja em va tocar començar amb l’EGB) em penso que no havia viscut unes circumstàncies pitjors que les que ens volen plantejar. Només amb l’exemple de l’increment d’un 20% del nombre d’alumnes a les aules ja n’hi ha prou per fer-nos a la idea de la magnitud de la tragèdia (al Batxillerat representa la possibilitat de fer grups de 46 alumnes, cosa que jo no havia vist mai; encara que la realitat actual amb 38 alumnes a l’aula tampoc no és per tirar coets!). O sigui: tot plegat em fa pensar en les condicions extremes del primer franquisme sense les condicions contextuals (afortunadament) d’aquell franquisme.

Per no allargar, doncs, la llista de greuges, ho resumiré dient que hi ha motius més que sobrats per entendre que la qualitat del nostre ensenyament pot rebre un cop mortal (a tots els nivells), cosa més que suficient per fer una protesta radical.

Em diran que no hi ha diners i que es veuen obligats a retallar, que hem viscut molts anys de bonança i que hem malgastat el que teníem. Bé, en tot cas, potser caldria començar retallant tot allò que hem afegit durant aquests anys i que ara no ens podem permetre, però en cap cas tocar els elements centrals de l’educació. Potser no s’havien de pagar menjadors o transports (potser s’havia d’apostar per acostar els centres als usuaris i no pas a l’inrevés?), potser no s’havien de crear centres de recursos pedagògics o equips d’atenció pedagògica, potser no s’havien de donar permisos o llicències retribuïts al professorat, potser no s’havien de pagar cursos de formació o estades a l’estranger per aprendre idiomes, potser no s’havien de subvencionar portàtils a tot l’alumnat... Només potser.

Políticament, sempre m’he manifestat d’esquerres. Quan, en els últims anys, s’ha posat en entredit la diferència entre les dretes i les esquerres, he acabat tenint clar què separa els uns dels altres. La gent d’esquerra defensem la qualitat universal dels serveis públics essencials. És a dir: entre altres garanties, tota la ciutadania ha de tenir un accés gratuït a la justícia, a la seguretat, a la sanitat i, sobretot, a l’ensenyament. I l’administració ha de garantir la qualitat d’aquest servei. Segons ho veig, la dreta està d’acord que tots aquests serveis estiguin coberts, però té una tendència a afavorir-ne la privatització: si algú vol tenir un millor servei, que se’l pagui. És el fonament de la societat dels Estats Units d’Amèrica, per exemple. Les esquerres hauríem d’apostar per la millora contínua de la qualitat dels serveis públics universals: per a tota la població, no només per a qui s’ho pugui permetre.

Per això sempre he defensat que cal exigir als professionals dels serveis públics (ensenyament inclòs, és clar) un nivell de qualitat màxim. Per això, sempre he defensat que cal un sistema d’inspecció i de control de la feina que fan aquests professionals: cal que el servei sigui exquisit. Ara: l’administració ha de garantir que les condicions de treball siguin òptimes per poder desenvolupar correctament la seva feina. I les actuals mesures aplicades a l’ensenyament no ho permeten. Ens estem carregant l’ensenyament públic (o, si voleu, sostingut amb diners públics)!

Que l’actual crisi econòmica no serveixi d’excusa a la dreta per reduir la qualitat del servei públic universal i afavorir la privatització de la qualitat que només podran pagar una minoria.

Per exemple: com podem incrementar les taxes universitàries o fer pagar una matrícula als CF de Grau Superior sense ampliar la dotació de beques per als que no tenen possibilitats econòmiques? Ens podem permetre excloure dels estudis superiors una part de la població per motius econòmics? No, aquesta societat no m’agrada.

Faig vaga.