Uribe: punt i seguit al "Temps de paraules"

Avui hem tancat a Can Trincheria el cicle Abril, temps de paraules d’enguany. Encara que hi havia una certa “contraprogramació” (al casal Marià el PEHOC havia portat l’Arcadi Oliveras en un moment especialment oportú), la sala d’actes s’ha emplenat per sentir la xerrada de l’escriptor biscaí d’Ondarroa Kirmen Uribe. Ha valgut la pena: en Kirmen ha fet una xerrada distesa, amb anècdotes d’escriptura i lectura de fragments de la seva novel·la Bilbao-Nova York-Bilbao.

M’ha sorprès refermar una idea que amb el temps he anat madurant: tot i l’orgull, els bascos tenen una idea de la seva llengua una mica peculiar. Se sorprenen que algú que no sigui basc la pugui parlar i entendre amb normalitat. M’imagino que encara tenen aquella idea de “llengua difícil i minoritària” que els estrangers no poden parlar i que molts bascos són incapaços de sentir com a seva. Ho dic perquè la presentadora de l’acte, l’Alba Colomer, parla amb fluïdesa l’euskera i el mateix Kirmen Uribe ha quedat ben parat. En el camí cap a la normalitat, encara els queda molt per recórrer. De fet, em penso que fins que no siguin independents aquest camí no el recorreran mai.

Per cloure l’acte, en Kirmen ha llegit un parell dels seus poemes, que han tingut molt bona acollida. Com a tast, també en copio un que em fa gràcia perquè el títol en euskera ens remet a la nostra història més propera, si més no per qüestions antroponímiques.

Irla

Horixe da zoriona,

orduka lan egiten duen behargina.

Anne Sexton

Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.

Hango harrabots urruna entzuten da irlatik.

Uretara sartu gara biluzik.

Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.

Begira, haizeak garia bezala mugitzen du urak hondarra.

Urpera sartu eta azpitik begiratu zaitut.

Atsegin dut esku eta zangoen mugimendu geldoa,

atsegin sabelpeek itsasbelarren forma hartzean.

Lehorrera igo gara. Bero da eta itzal egiten dute pinuek.

Gaziak dira zure besoak, gazia bularra, sabela gazia.

Ilargia itsasoarekin lotzen duen indar berak

lotu gaitu geu ere.

Mendeak segundu bihurtu dira eta segunduak mende.

Udare zurituak gure gorputzak.

Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.

Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.

Illa

O sigui que això és la felicitat,

aquest treballador per hores.

Anne Sexton

És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.

Des de l’illa se sent el seu renou llunyà.

Ens hem ficat a l’aigua despullats.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.

Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat.

M’he submergit i t’he mirat des de sota.

M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames,

m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga.

Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.

Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.

La mateixa força que lliga la lluna i el mar

també ens ha lligat a nosaltres.

Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.

Peres sense pell, els nostres cossos.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.

És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.

El punt i seguit del títol respon a la idea que, a Olot, la literatura i la poesia no s’acaben per l’abril ni per Sant Jordi. S’acaba el cicle, però continuen els Dijous d’Òmnium, els actes de la llibreria Dòria i molts d’altres... I esperem que algun dia es reprenguin “Les Veus de la Societat”!