diumenge, 29 d’abril de 2012

És molt senzill: digueu-li independència!


D’un temps ençà, quan el suport a la independència en el nostre país és més i més alt a cada greuge rebut, ens assalten dubtes sobre el futur, sobre l’organització política que volem.


Avui mateix, en Toni Soler, una ploma ben autoritzada, gens donada a la feblesa, s’hi refereix en el seu article setmanal a l’Ara. Defensa que no ens quedem en conceptes que poden provocar rebuig i que, en canvi, ens centrem en allò que tots volem. Diu: “Crec que tots sabem a què aspirem: presència directa a Brussel·les, hisenda pròpia, gestió de grans infraestructures, control sobre el nostre estat del benestar... i seleccions esportives (això és més important del que sembla, i per això costarà molt d’assolir). Aquests són els objectius que demanen el nostre esforç. I no ens hem de deixar distreure pel format, el camí ni el nom de la cosa.”

Soler parteix del fet que cal evitar una “ruptura emocional amb Espanya, que d’altra banda molts catalans no desitgen”.

Però és que aquest és precisament el problema. Espanya s’ha construït administrativament, políticament, contra tot allò que no és espanyol (imposant la seva idea d’Espanya i defensant-la contra les ingerències estrangeres) i això va contra la dinàmica del món actual: els països, els estats, avui en dia no es construeixen “en contra” dels altres, sinó “a favor” de l’harmonia i la col·laboració.

Els catalans som prou capaços d’ensenyar al món que les fronteres estatals no representen cap “ruptura emocional”; ben al contrari: la millor manera d’encarar un futur d’harmonia entre Catalunya i Espanya és la independència. Els catalans no volem cap “ruptura emocional” amb Espanya, només volem allò que sintetitza la cita d’en Toni Soler: en diem independència política. El fet de ser un estat independent, no ens retornarà a l’Edat Mitjana (com vol el ministre Montoro) sinó que ens situarà en el món en igualtat amb les altres nacions europees. No volem ser més ni menys que els altres, i volem viure en harmonia (sobretot “emocional”) amb tot el món, i especialment amb Espanya. En definitiva, els catalans que també se sentin espanyols no han de tenir cap inconvenient emocional en una Catalunya independent. Al contrari: la nostra independència política els permetrà mantenir els seus lligams emocionals amb Espanya, però no des de la imposició sinó des de la llibertat. Però ens hi hem de posar amb fermesa, perquè el temps se’ns acaba.

Ho diu també en l’Ara d’avui la rectora de la UOC, Imma Tubella: “ I aquesta és la gran pregunta. Sabem realment el que volem? Tenim encara un bri de confiança en nosaltres mateixos? Jo accepto que anys d’humiliació i enganys hagin debilitat la nostra voluntat, però som un poble avesat a situacions difícils i vull creure que ens queda alè per a la darrera embranzida. Subratllo la darrera embranzida perquè estic segura que no ens queda ni gaire més força ni gaire més temps.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada