divendres, 13 d’abril de 2012

Torna l'Abril, temps de paraules


Aquest vespre, vetlla de la Diada de la República Catalana, ha començat un nou cicle organitzat per l’ICCO.


Com sempre, un planter de grans escriptors vindran a Olot, tot un luxe per a la ciutat poder comptar amb Jordi Soler, Javier Cercas, Jorge Edwards i Kirmen Uribe. Avui, una vintena d’olotins hem assistit a la xerrada inaugural del cicle que ha anat a càrrec de Toni Sala, presentat per Jordi Gálvez.

Una vintena són molts per justificar la inversió municipal? Jo penso que sí: les administracions tenen l’obligació de difondre la cultura, encara que de vegades el seguiment no sempre sigui massiu. (Aprofito per reclamar la necessitat d’un cicle, com “Les Veus de la Societat”, que duri tot l’any, no només durant el mes d’abril, com he subratllat en algun altre apunt d’aquest bloc).

Avui, a més, cal comptar amb la “contraprogramació” habitual en els actes olotins. Com passa sovint –o gairebé sempre-, la xerrada d’en Toni Sala coincidia amb un dels ponents més atractius del cicle del PEHOC sobre economia: Martí Anglada. Segur que s’ha endut molt de públic potencial de la xerrada d’en Sala. En tot cas, jo he hagut de triar i m’he decantat per la literatura, ni que sigui per vocació.

De fet, d’entrada, en Toni Sala no és “sant de la meva devoció”. Perquè li he llegit un parell de llibres que no m’han acabat de fer el pes (encara que tingués el Premi Nacional de Literatura) i perquè va escriure un llibre que pretenia ser il·lustratiu sobre la situació de l’ensenyament secundari a Catalunya, quan en realitat era una teràpia d’una frustració personal, penso jo... Això deixant de banda si, personalment, m’agrada més o menys el sistema educatiu que tenim...

O sigui que la xerrada d’avui no m’ha decebut perquè, ho reconec, tampoc no n’esperava gaire res: en Toni Sala ha estat dispers, superficial, inconnex... En fi: poc interessant, des del meu punt de vista. Fins al punt de caure en el recurs fàcil. Ja fa uns quants anys que retrobem un recurs paral·lel al d’aquell que no sap què dir però que, si critica els catalans, té clar que a Espanya tindrà claca. Com deia, ja fa uns anys que, quan el ponent no sap què dir, surt amb la crítica fàcil “als polítics”... I tothom content! Perquè tothom té clar que “els polítics” són el dimoni.

És que no s’adonen que el comentari fàcil contra “els polítics” només aconsegueix perpetuar un sistema que és el que, en teoria, volen criticar? Jo sempre dic el mateix: si els polítics que hi ha no t’agraden, posa-t’hi i intenta fer-ho millor.

Però no tinc gaire èxit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada