Pa per avui, gana per demà

“Viva las Vegas!”

Som en una crisi, vivim immersos en la crisi, aquesta crisi ens aclapara, la crisi econòmica ens ofega... Cal sortir de la crisi!

Uns percentatges d’atur insostenibles, un endeutament irresistible, unes perspectives fosques... Cal superar-ho!

I llavors ve aquest senyor dels EUA i, com nou mister Marshall, ens posa sobre la taula l’hòstia de milions de dòlars i ens diu que, si no li busquem les pessigolles i li deixem fer el que li doni la gana, donarà feina a tots els catalans i més, i sortirem de la crisi!

És difícil dir que no!

Però, de sobte, ens assalta un dubte: no és això el que havíem fet, nosaltres nous rics, quan vam decidir llançar la casa per la finestra i abraçar el “totxo”? Vam créixer i créixer... Vam enriquir-nos allò de no dir... Vam ser els abanderats d’Occident...

Però amb peus de fang!

Sempre he sentit dir que una crisi és una oportunitat perquè t’obliga a replantejar-te les coses. Què volem ser? El casino de la Mediterrània (fins que mr. Marshall decideixi plegar veles i ens abandoni deixant-nos ben empantanegats)?

Hi posaré només un exemple: Bilbao va patir, ara fa trenta anys, una crisi econòmica encara molt més greu. Havia de reconvertir la siderúrgia, les drassanes, la seva ocupació gairebé ancestral. I va triar bé!: va triar la qualitat, el Guggenheim. Podia haver triat el “totxo”, podia haver triar el turisme de xancleta, però va triar l’art, i la va encertar. Encara en viuen... És clar que, al costat d’això, hi té el concert econòmic, la independència fiscal, que ajuda cosa de no dir... Però, tot i així, cal triar bé.

Ara que hi sóc: a Catalunya no tenim una crisi d’ingressos, tenim una crisi de dependència. Amb els 20.000M€ que regalem els catalans per fer aves a les Espanyes, en tindríem prou i de sobres per eixugar el dèficit i plantejar-nos com hem de repensar la nostra economia perquè sigui puntera i serveixi per donar sortida als nostres joves.

Sense això, potser aconseguirem que algun milionari americà contracti quatre crupiers a precari, i ja veurem què ens dura la feina!

Per moltes voltes que hi doneu, acabareu arribant sempre a la mateixa conclusió: només tenim una sortida si no volem enfonsar-nos en el fang (i ens costarà sortir-ne!)... Junts, i democràticament, ho farem!