dissabte, 4 de febrer de 2012

"Lengua común"


Han passat trenta anys des del famós “manifiesto d’en Pedro J” i més de trenta-cinc des de la mort del dictador, però Espanya segueix entestada a voler ser “una unidad de destino para lo universal”.


Pot semblar mentida des de posicions democràtiques, però els espanyols continuen tenint la mentalitat del franquisme feixista que vol esborrar les nacions i els països del mapa hispànic i, com Felip V, reduir-les a les normes de Castella. Ho amaguen sovint sota la defensa de la llibertat i de la diversitat; en el fons, però, es tracta d’imposar el castellà (allò castellà) a tot l’Estat, confiant que allò que no és castellà tingui una presència residual.

José Ignacio Wert, famós contertulià d’Intereconomia, recent triministre espanyol de Cultura, Educació i Esports, i “hooligan” del Real Madrid fins a la mort, torna a la càrrega amb la voluntat que l’idioma dels castellans sigui “la llengua comuna de tots els espanyols” (les llengües “regionals” són per a la intimitat, però que no empipin gaire), que tothom tingui l’obligació de saber-lo i que s’utilitzi sempre (si algú vol compaginar-lo amb algun altre, allà ell!). Per alguna cosa, el castellà és la llengua comuna de tots els espanyols, i la que (segons un altre gran demòcrata i defensor de les llibertats com Alejo Vidal-Quadras) han d’emprar tots els espanyols per comunicar-se amb el món amb una sola veu: “una grande y libre”.

Catalans, gallecs i bascos, tenim la gran sort de poder-nos acostar a allò que és universal gràcies a la grandesa del castellà. Si no fos per la llengua comuna de l’imperi, seguiríem sent només uns pobres provincians que no podríem sortir de casa.

I és que els espanyols ens volen fer creure una cosa que ningú se la creu, ni ells mateixos. Que les llengües nacionals no serveixen per a res, que només són importants les llengües imperials, les llengües “comunes” imposades. No ho creuen ni suïssos, ni belgues, ni canadencs, ni fins i tot els britànics ni els russos... Ni, per descomptat, els espanyols: encara no he vist cap espanyol que renunciï a l’ús del castellà a les institucions europees en benefici de l’anglès com a “llengua comuna” de tota la Unió Europea.

Per què els catalans hi hem de renunciar?

Segurament algú em retraurà que tots faríem igual en les mateixes circumstàncies, que els catalans també volem una llengua única de cohesió nacional, etc. Potser sí, està per veure què dirà la constitució de l’Estat Lliure de Catalunya o la de la Confederació dels Estats de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Però jo estic convençut que les coses seran diferents... Com a mostra, l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya incorpora l’occità com a llengua oficial en tot el país i com a llengua vehicular de la Val d’Aran. Per cert, aquest articulat de l’Estatut aprovat a Catalunya va ser declarat anticonstitucional pels espanyols perquè no preveu la primacia de la llengua castellana.

Digueu-me ingenu, però estic convençut que la Catalunya independent serà ben diferent a l’uniformisme espanyol i que tots els ciutadans de llengua materna no catalana tindran garantits plenament tots els seus drets.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada