dilluns, 10 de novembre de 2014

Que no ens esborrin el somriure

Subtítol: Eufòria després del 9N

Primer de tot: quina alegria veure en primera línia famílies senceres, avis, fills, néts i potser besnéts entrant tots junts als locals (anava a escriure “col·legis”, però es veu que no ho eren) electorals amb el vot preparat i amb un somriure als llavis!

La foto de rigor amb el fill posant el vot a l’urna, que encara és petit, i l’avi amb els ulls plorosos perquè, finalment, ha pogut respondre a una pregunta que s’ha passat tota la vida esperant que la hi fessin.

Malgrat les dificultats organitzatives, malgrat que ha acabat sent només una jornada de participació ciutadana, malgrat que no tenia garanties legals, malgrat que ens han volgut posar la por al cos i ens han amenaçat i menystingut alhora, gairebé dos milions i mig de catalans hauran volgut donar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. Més de 13.000 olotins.

I ara què?

Doncs el que tothom espera, no? Que tots els partits polítics es deixin estar de tàctiques i càlculs electoralistes i que es posin d’acord sobre com s’ha de fer al més aviat possible unes eleccions que siguin determinants i que tinguin un resultat vinculant.

Tota aquesta gent que va anar a votar ahir no vol esperar més: no vol esperar a les properes eleccions municipals a veure què passa; no vol esperar a les eleccions espanyoles del novembre del 2015 confiant que surti un govern espanyol amb minoria; no vol esperar el final d’aquesta legislatura i després ja veurem què...

Amb llista unitària, sense llista unitària, amb uns acords mínims, sense uns acords mínims, però volem votar i volem decidir el futur del nostre país. I que cada partit respongui electoralment de les seves posicions, sense jugar a la puta i la Ramoneta, sense buscar la foto, sense penjar-se medalles de la feina que hem fet tots els voluntaris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada