dilluns, 23 de setembre de 2013

Ni que 2 milions fem el pi

“Ni que dos milions de catalans ens posem d’acord el proper Onze de Setembre per fer tots alhora el pi, no ens faran cas...!” Ho va deixar anar l’Oriol Amorós en l’acte que vam organitzar sobre la universalitat del Dret a Decidir.


Ho he volgut citar perquè em sembla que l’Oriol té tota la raó del món. De fet, jo mateix ho vaig manifestar enmig de la immensa manifestació que va col·lapsar el centre de Barcelona l’11S del 2012: si algú que no sabés res de res veiés això, el primer que diria és com pot ser que aquesta gent encara no sigui independent!

I encara no ho som (i ja ha passat un any) perquè el poble català és mesell i poruc (de fet, es justifica històricament parlant, perquè cada cop que els catalans han intentat reclamar els seus drets, com diu la dita castellana, la seva capital ha rebut un bombardeig –més o menys cada cinquanta anys-) i perquè molt difícilment la casta política espanyola que governa aquest Estat des de temps immemorials, difícilment voldrà perdre els privilegis que els han entronitzat i mantingut durant anys i panys...

La “Via Catalana” va ser un èxit espaterrant, inèdit, incomparable... Vam posar la reivindicació democràtica del poble català en el punt de mira de tots els estats del món! Però, desenganyem-nos, no servirà de res si no continuem amb fermesa el camí que hem endegat.

Des del món, no mouran un dit: el mateix Alex Salmond mira de marcar-hi distàncies afirmant que la lluita escocesa porta més de cent anys (no saben que els catalans patim la uniformització espanyolista des del 1714! I que, en els últims anys, els greuges són continus: educació, llengua, presència catalana al món, seleccions esportives –qui és que va dir que, si no fos per l’oposició irracional de l’Estat espanyol, la llengua catalana ja seria oficial a la UE?-)

Des d’Espanya intentaran posar-hi totes les traves que puguin: ja els coneixem, però ens fan por perquè fins i tot n’hi ha que han tornat a recordar allò que he dit abans sobre bombardejar Barcelona cada cinquanta anys... N’hi ha que parlen de fragmentació social: l’Aznar i el mateix Felipe González s’hi han referit. I no s’adonen que són els principals responsables que els catalans no ens sentim còmodes en el Regne d’Espanya que han construït. Ni se’ns compta, ni se’ns valora; només ens volen pels diners i per la simbologia: allò que els falangistes deien “unidad de destino”...

Des de Catalunya, ens fa respecte que hi pugui haver molts catalans que es vulguin vendre per un plat de llenties...


Però ara és diferent: sabem que, fem el que fem, no ens faran cas (no cal esperar a un altre Onze de Setembre en què dos milions de catalans facin el pi); sabem que no ens ajudaran, però que si no ens en sortim ens faran desaparèixer (ho ha dit el mateix Jordi Pujol, però sempre ho han tingut al cap els espanyols: “Espanya, una!”). Només tenim una sortida, la sortida que històricament hem volgut sempre però que mai no hem pogut obtenir, i ara més que mai és la sortida que ens farà a tots una mica més lliures i una mica més responsables de les coses que hem de fer. I ja ens pot venir el senyor Felipe González a dir missa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada