dijous, 22 d’agost de 2013

El català a Europa


Sí, no és cap novetat. Hi ha dues coses que uneixen els nacionalistes espanyols: Gibraltar i la catalanofòbia. González-Aznar-Rodríguez Zapatero-Rajoy són ben diferents, però coincideixen en el clam “Gibraltar, español!” i en l’impediment a ultrança que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. I això que als seus col·legues europeus els cau la cara de vergonya en adonar-se de la ridícula situació i sovint fan l’impossible perquè els governs espanyols de torn no posin traves a la incorporació del català amb total normalitat. Però topen sempre amb la mateixa voluntat monolingüística que tant enorgulleix els autoanomenats espanyols des de fa més de cinc-cents anys. Només cal veure la il·lusió amb què arriben a les conferències internacionals sense saber un borrall d’idiomes (“she is my frent”) o quin gran seny polític demostren tenir quan envien un ambaixador a Londres que no sap anglès, però que sap cridar als quatre vents: “Gibraltar, español!” sense saber si és a l’Àfrica o a Europa.

És curiós com la majoria d’independentistes catalans hem assumit que la presència del castellà (i de totes les llengües que s’hi parlen amb total normalitat) a Catalunya enriqueix el país i ens fa una societat més oberta i més preparada per al futur, mentre Espanya segueix entestada a presentar-se com a societat monolingüe (“Somos la Ñ”) aïllada de la resta del món.

El que no saben els senyors del PP-PSOE és que no hi fa res, en el segle XXI, l’impediment de parlar català al Parlament Europeu, al Congrés Espanyol o al Senat dels elefants; avui en dia, la vitalitat i el futur d’una llengua es juga a internet. Les empreses tenen molt clar quin és el seu mercat i, si el català té una presència important, hi jugaran; perquè, si no ho fan, ho farà la competència i sortiran perdent. Aquí és on els catalans tenim la partida guanyada i on ens hem de posar ben forts. El català és una llengua europea com qualsevol altra i les traves dels governs de Madrid no aconseguiran extingir-la mentre tots plegats la seguim emprant.

Ahir, quan el Barça va empatar al Manzanares, el públic cridava: “Que se vayan, diles que se vayan de una puta vez!” I és que ja fa temps que defenso que la independència de Catalunya és més necessària per als espanyols que per als catalans. És l’única manera d’abolir aquest nacionalisme ranci que els aïlla del món i que els impedeix progressar com a nació moderna i avançada. Mentrestant, els joves del PP aixequen el braç i els del PSOE no se sap si hi són...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada