divendres, 27 de desembre de 2013

300 anys sobrevivint entre borbons

La nissaga del rei Sol s’ha perpetuat a la península malgrat els diversos intents de desfer-se’n. Primer vam ser els catalans i els altres territoris de la Corona d’Aragó: ja sabem com va acabar... Potser val la pena de recordar, però, l’existència de botiflers que, en totes les èpoques, se n’han volgut aprofitar: alts funcionaris, empresaris, militars o, fins i tot, simples cercadors de fortuna.


Napoleó els va descavalcar per primera vegada per posar-hi el seu germà tot inventant-se, ex novo, el Regne d’Espanya. Per cert, potser també val la pena que recordem que la Catalunya ibèrica no formava part d’aquest regne sinó que, després de cent cinquanta anys, Napoleó va reunir-la amb la Catalunya gal·la. Tot plegat va durar poc, però arran d’aquest pas la reinstauració borbònica va aprofitar per instaurar-hi el seu Regne d’Espanya i incloure-hi, sense cap distinció, els regnes de la Corona d’Aragó. Poc després, el 1833, la divisió provincial volia ser el darrer cop per desfer la seva personalitat.

M’estalvio baralles, picabaralles, conflictes dinàstics, revoltes, cops d’Estat i dictadures, perquè els borbons sempre han acabat traient el cap... A França, però, no els va anar tan bé!

El cas és que l’actual borbó hispànic, hereu de les Leyes Fundamentales franquistes, sospitós d’organitzar el complot del Tejerazo, mataelefants en moments de crisi, i callo altres temes que qualsevol que estigui mínimament informat coneix sobradament, es permet donar lliçons a un poble sobre quina voluntat ha de tenir.

És clar que, com sempre, trobarà alts buròcrates, grans empresaris, vividors i descastats que volen fer fortuna, que li riguin les gràcies i que intentin frenar els desitjos de llibertat del poble català. De botiflers, per dissort, sempre n’hi ha. L’”establishment” és molt poderós i té massa interessos per mantenir-s’hi al marge.

Però les coses han arribat al punt que han arribat i ja no hi ha marge de retorn. Com deia el poeta: serem allò que vulguem ser. Com deia un altre poeta: ens han bombardejat cada cinquanta anys per evitar-ho, però ara ja no ho poden fer. Ja no ens poden trepitjar el coll perquè callem, ja no ens poden tallar les mans perquè no treballem, ja no ens poden esquarterar perquè no caminem...


Tres-cents anys després, caminarem, treballarem i cridarem la nostra llibertat. I ja pot anar dient l’hereu del Borbó, perquè la força de les urnes finalment ja no la podrà aturar la feblesa dels seus canons, com antany. Ho devem a tots els que ens han precedit en la lluita i a tants que hi van deixar la pell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada