La nissaga del rei Sol s’ha perpetuat
a la península malgrat els diversos intents de desfer-se’n. Primer vam ser els
catalans i els altres territoris de la Corona d’Aragó: ja sabem com va
acabar... Potser val la pena de recordar, però, l’existència de botiflers que,
en totes les èpoques, se n’han volgut aprofitar: alts funcionaris, empresaris,
militars o, fins i tot, simples cercadors de fortuna.
Napoleó els va descavalcar per
primera vegada per posar-hi el seu germà tot inventant-se, ex novo, el Regne
d’Espanya. Per cert, potser també val la pena que recordem que la Catalunya
ibèrica no formava part d’aquest regne sinó que, després de cent cinquanta
anys, Napoleó va reunir-la amb la Catalunya gal·la. Tot plegat va durar poc,
però arran d’aquest pas la reinstauració borbònica va aprofitar per instaurar-hi
el seu Regne d’Espanya i incloure-hi, sense cap distinció, els regnes de la
Corona d’Aragó. Poc després, el 1833, la divisió provincial volia ser el darrer
cop per desfer la seva personalitat.
M’estalvio baralles, picabaralles,
conflictes dinàstics, revoltes, cops d’Estat i dictadures, perquè els borbons
sempre han acabat traient el cap... A França, però, no els va anar tan bé!
El cas és que l’actual borbó
hispànic, hereu de les Leyes Fundamentales franquistes, sospitós d’organitzar
el complot del Tejerazo, mataelefants en moments de crisi, i callo altres temes
que qualsevol que estigui mínimament informat coneix sobradament, es permet
donar lliçons a un poble sobre quina voluntat ha de tenir.
És clar que, com sempre, trobarà
alts buròcrates, grans empresaris, vividors i descastats que volen fer fortuna,
que li riguin les gràcies i que intentin frenar els desitjos de llibertat del
poble català. De botiflers, per dissort, sempre n’hi ha. L’”establishment” és
molt poderós i té massa interessos per mantenir-s’hi al marge.
Però les coses han arribat al punt
que han arribat i ja no hi ha marge de retorn. Com deia el poeta: serem allò
que vulguem ser. Com deia un altre poeta: ens han bombardejat cada cinquanta
anys per evitar-ho, però ara ja no ho poden fer. Ja no ens poden trepitjar el
coll perquè callem, ja no ens poden tallar les mans perquè no treballem, ja no
ens poden esquarterar perquè no caminem...
Tres-cents anys després, caminarem,
treballarem i cridarem la nostra llibertat. I ja pot anar dient l’hereu del
Borbó, perquè la força de les urnes finalment ja no la podrà aturar la feblesa
dels seus canons, com antany. Ho devem a tots els que ens han precedit en la
lluita i a tants que hi van deixar la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada