dimarts, 24 de gener de 2012

(re)centralització


I, doncs, què ens pensàvem?


Quan, el 1999, l’Aznar va obtenir la majoria absoluta, la dreta més espanyolista i tardofranquista va posar en marxa tota la maquinària per acabar de solucionar definitivament el problema d’Espanya: fer efectiva, finalment, la centralització de l’Estat. I, per arribar-hi, calia que es resolgués el debat Madrid-Catalunya de part de la capital de l’Estat: calia fer un pas més enllà del que havia fet el franquisme, calia centralitzar la capacitat productiva i financera de l’Estat. Catalunya havia de deixar de ser la fàbrica d’Espanya, havia de deixar de ser el centre econòmic. I ho van aconseguir.

Aquesta reflexió, que ja havia fet fa uns anys, m’ha vingut al cap després de llegir l’informe de l’Ara sobre el flux migratori de Catalunya: enguany, el país perd ciutadans, però sobretot en perd pel que fa als més preparats; Catalunya no ofereix oportunitats als seus joves més ben formats. Això, que fa anys que jo mateix lamento respecte a la meva ciutat, Olot, comença a passar a Catalunya per obra i gràcia dels plantejaments de la FAES, que no han sabut (o millor: no han volgut) reconduir els zapateristes.

I de què va la història? Doncs d’empobrir el teixit social, empresarial, econòmic, financer, de Catalunya. No només es tracta de centralitzar tota la dinàmica a Madrid, sinó de deixar Catalunya sense l’ànima, sense la vitalitat social, que li va permetre superar fins i tot la dictadura franquista. Es tracta d’establir les grans empreses a Madrid, de situar-hi tots els bancs, de tenir-hi el control polític fent veure que existeix una descentralització autonòmica...

I ara el PP de Rajoy acabarà de reblar el clau (amb la connivència de CiU): desmunten el sistema financer català, mantenen la centralització de les vies de comunicació (segueixen imposant RENFE per empobrir les nostres comunicacions per via fèrria, fan enrere la privatització de l’aeroport de Barcelona, no fan efectiva la dotació de l’Estat per infraestructures a Catalunya...).

I, per acabar-ho d’adobar, al tradicional boicot a l’oficialització de les seleccions esportives catalanes s’hi suma l’escanyament pressupostari de TV3 i la supressió de les delegacions de la Generalitat a l’estranger (amb el vot a favor de CiU!, encara que, per exemple, la delegació catalana a París resulti més barata que la reforma del pati de l ‘ambaixada espanyola). Resultat: les empreses catalanes perden un puntal bàsic per a la seva internacionalització. Espanya no vol sentir a parlar dels 16.000M€ que facturen les empreses catalanes a fora, vol que passin per Madrid!

I per què? Perquè així aconsegueixen empobrir encara més el futur de la societat catalana.

I, encara així, no en fan prou. Tot i així, ens tenen por i han de córrer cames ajudeu-me a “pressionar” (però qui es pensen que són?) Londres perquè no cedeixi a les demandes dels escocesos i no accepti fer un referèndum per la independència, no fos cas que servís d’exemple als catalans.

Mentrestant, els catalans seguim pagant la festa i no ens queden ni les engrunes... I això que encara no hem parlat de persecució lingüística!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada