divendres, 7 d’octubre del 2011

Rosa Regas, la "gauche divine" a la FES


Un any més, avui ha començat el cicle “Les veus de la societat” que organitza la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot, ja veurem com acabarà però aquest és un altre tema (sobre el futur de la FES n’haurem de continuar parlant; de fet, ERC-Olot ja vam manifestar la nostra oposició a un possible “desmantellament” en la darrera reunió del seu Patronat).


Com sempre, comencem amb un bon cartell: la Rosa Regàs, una de les novel·listes més afalagades del país. El seu pas per la Biblioteca Nacional (d’Espanya, és clar) l’avala sobradament.

Com sempre, el Casal Marià era gairebé ple i, també com sempre, el públic ha xalat de valent amb la xerrada de la Rosa. Els detalls sobre la redacció de les seves novel·les segur que són un bon esquer per mantenir-ne l’interès.

El punt d’inflexió, però, ha arribat al final. En el torn de preguntes, va i al presentador (el també novel·lista Jordi Gálvez) se li acut fer una referència a la llengua en què escriu les seves novel·les.

I a la Rosa Regàs no se li acut res més que justificar el fet d’escriure en castellà afirmant que no sap escriure en català (bé, sí que en sap, però no tant com en castellà), i es justifica dient que ella no té la culpa que el franquisme abolís l’escola catalana, que a la universitat només llegís en castellà, que quan va entrar en el món editorial pràcticament només s’editava en castellà, que va marxar a fer de traductora en castellà, etc.

És a dir: en un tres i no res, s’ha carregat tots els escriptors catalans que, malgrat les dificultats del franquisme, van persistir en la defensa de la seva llengua, van aprendre com van poder a llegir i a escriure en català, i van mantenir la fidelitat a l’ús de la seva llengua malgrat les traves a l’hora de publicar. Sarsanedas, Cabré, Roig, Fuster, Monzó, Moncada, Espinàs, Benet, Marçal..., no existirien; i probablement no existiria la literatura catalana.

Però no només això: ha negat la possibilitat d’aprendre a escriure en un altre idioma. Ha negat Ionesco, Kundera, Oller, Nabókov...; tampoc no existirien. Curiosa manera de justificar-se i d’entendre el món (i, perquè quedi clar: no li nego la possibilitat d’escriure en castellà; ben al contrari: és la seva tria. El que no li accepto és que vulgui justificar la seva tria per les circumstàncies en comptes de dir: vaig triar el castellà i m’hi sento còmoda; i punt!).

Doncs això: la “gauche divine” encara cueja pels carrers de la capital i per la costa gironina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada