Un any més, avui ha començat el cicle
“Les veus de la societat” que organitza la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot,
ja veurem com acabarà però aquest és un altre tema (sobre el futur de la FES n’haurem
de continuar parlant; de fet, ERC-Olot ja vam manifestar la nostra oposició a
un possible “desmantellament” en la darrera reunió del seu Patronat).
Com sempre, comencem amb un bon
cartell: la Rosa Regàs, una de les novel·listes més afalagades del país. El seu
pas per la Biblioteca Nacional (d’Espanya, és clar) l’avala sobradament.
Com sempre, el Casal Marià era
gairebé ple i, també com sempre, el públic ha xalat de valent amb la xerrada de
la Rosa. Els detalls sobre la redacció de les seves novel·les segur que són un
bon esquer per mantenir-ne l’interès.
El punt d’inflexió, però, ha arribat
al final. En el torn de preguntes, va i al presentador (el també novel·lista
Jordi Gálvez) se li acut fer una referència a la llengua en què escriu les
seves novel·les.
I a la Rosa Regàs no se li acut res
més que justificar el fet d’escriure en castellà afirmant que no sap escriure
en català (bé, sí que en sap, però no tant com en castellà), i es justifica
dient que ella no té la culpa que el franquisme abolís l’escola catalana, que a
la universitat només llegís en castellà, que quan va entrar en el món editorial
pràcticament només s’editava en castellà, que va marxar a fer de traductora en
castellà, etc.
És a dir: en un tres i no res, s’ha
carregat tots els escriptors catalans que, malgrat les dificultats del
franquisme, van persistir en la defensa de la seva llengua, van aprendre com
van poder a llegir i a escriure en català, i van mantenir la fidelitat a l’ús
de la seva llengua malgrat les traves a l’hora de publicar. Sarsanedas, Cabré,
Roig, Fuster, Monzó, Moncada, Espinàs, Benet, Marçal..., no existirien; i
probablement no existiria la literatura catalana.
Però no només això: ha negat la
possibilitat d’aprendre a escriure en un altre idioma. Ha negat Ionesco,
Kundera, Oller, Nabókov...; tampoc no existirien. Curiosa manera de
justificar-se i d’entendre el món (i, perquè quedi clar: no li nego la
possibilitat d’escriure en castellà; ben al contrari: és la seva tria. El que
no li accepto és que vulgui justificar la seva tria per les circumstàncies en
comptes de dir: vaig triar el castellà i m’hi sento còmoda; i punt!).
Doncs això: la “gauche divine”
encara cueja pels carrers de la capital i per la costa gironina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada