dissabte, 29 d’octubre de 2011

GPB


Sensacional, don Gregorio, sensacional! (Evidentment, aquest és un comentari irònic; ho aclareixo abans que algun hipotètic lector no m’entengui el to de “broma”...).


A hores d’ara, em sembla que ja no hi ha cap català que no s’hagi enfilat amb les declaracions de don Gregorio i, per tant, potser aquest apunt seria sobrer, si no fos perquè el tal Gregorio ha coincidit amb mi en les declaracions que vaig fer aquest dimecres a Olot TV: “els espanyols diuen que cada cinquanta anys els cal bombardejar Barcelona i ara, més o menys, tornaria a tocar; però això és ja impossible i, per tant, no tenim obstacle per poder ser allò que vulguem ser”. Sí, don Gregorio l’endemà també va recordar el general Espartero.

Que un ínclit baró socialista, pare de la sagrada constitució espanyola, faci les declaracions que va fer (en to de broma, això sí) era evident que encendria els ànims del personal, i per això els companys del PSC ja s’han apressat a demanar-li rectificacions, no fos cas que el 20N llepessin més del que tenen previst. Però les llàgrimes de cocodril de don Gregorio no porten enlloc, sobretot si analitzem amb fredor les seves declaracions, de broma:

1) Que un destacat militant del PSOE es remeti al comte-duc d’Olivares ja és ben indicatiu. Olivares representa el primer intent seriós de construir Espanya, l’Espanya unificada i uniformitzada que somien els castellans, “sin que se note el cuidado”. Encara hi som, o sigui que el tal comte-duc no va acabar de reeixir.

2) Don Gregorio comenta, en to de broma, què hauria passat si els espanyols “s’haguessin quedat amb els portuguesos per comptes de quedar-se amb els catalans”. Ras i curt: Catalunya (els Països Catalans) són una conquesta dels espanyols.

3) Evidentment, obvia que els catalans es van defensar d’aquests greuges a sang i foc (la revolta dels segadors que ens recorda el nostre himne nacional) i que els espanyols, per tal d’afeblir els catalans, van dividir el Principat entre Espanya i França. Els catalans, a partir de llavors, tindrien dos amos. Amb el temps, molts catalans d’una banda i de l’altra se n’han oblidat, malgrat el Canigó de Verdaguer. És curiós perquè els integristes espanyols solen referir-se a la invenció nacional de la Renaixença... Deuen conèixer ben poc l’Olivares de don Gregorio.

4) Tot i que parla en to de broma, don Gregorio es refereix a Catalunya com una part integrant de la “nación española”. Ara no sembla parlar en to de broma, però jo sí que m’hi referiria, en to de broma, a Catalunya com a part integrant de la nació francesa. Curiosament tenim el privilegi de ser un país (perdó!, una regió) que configura dues nacions. Ves per on!

5) Don Gregorio dóna a entendre que Espanya no ha guanyat res havent-se quedat els catalans (és com aquells acudits “què t’estimes més...”) i que l’únic problema si s’haguessin quedat amb els portuguesos seria que s’haurien perdut els Madrid-Barça. M’estimo més no comentar una anàlisi social d’un nivell tan elevat...

6) El més greu de tot l’acte (una reunió amb representants de col·legis d’advocats de tot l’Estat) -i sobre aquest punt, en to de broma, no se n’ha fet gaire incidència- és que els advocats catalans, arribats a aquest extrem jocós, es van aixecar i van marxar (això sí, en to de broma). Don Gregorio va i deixa anar: “deixem que marxin els que han de marxar!” I tota la sala irromp, en to de broma, en un aplaudiment d’aprovació. No sé si s’hauran de disculpar tots els advocats espanyols o és que tots estan esperant que marxem i així potser podran recuperar els portuguesos (en to de broma).

7) He deixat per al final el comentari, en to de broma, de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Es contesta sol: m’hauria agradat que fa quatre anys, quan don Gregorio era alt comissionat per al Suport a les Víctimes del Terrorisme, es plantés després d’un atemptat i que, en to de broma, comentés davant els familiars de les víctimes els beneficis de bombardejar de tant en tant la població civil. Ep, en to de broma!

Gràcies, don Gregorio, però no s’escarrassi perquè no els caldrà deixar-nos marxar; quan ens vingui bé, marxarem! I vostè i els seus es quedaran amb el seu comte-duc perquè ara per ara, encara que volguessin, no ens podrien tornar a bombardejar.

Adéu-siau i gràcies!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada