“ja no era enlloc”, i punt final!
Confesso que fa molts anys que sóc
un fan de Jaume Cabré. Avui mateix he acabat de llegir la seva última novel·la.
M’ha passat allò que passa quan una obra et captiva: vols arribar al final,
però alhora tens una certa recança d’arribar-hi perquè saps que, quan hi
arribis, ja s’haurà acabat!
Últimament, això m’havia passat
llegint la darrera novel·la d’Umberto Eco. De fet, mentre anava llegint Cabré
pensava que hi havia moltes coses que coincidien amb Eco. Sintetitzant molt,
mentre El cementiri de Praga venia a
ser el retrat de la societat europea del segle XIX; Jo confesso fa un pas endavant i, per a mi, representa la societat
del XX.
He tingut la sort de presentar dues
vegades Jaume Cabré a Olot en dos moments completament diferents. La primera
vegada, compartint un bon dinar, em va comentar que estava acabant una novel·la
sobre maquis. Enguany, vam tornar a compartir un berenar i em va donar la
notícia que ja havia acabat la seva última novel·la que es publicaria pel
setembre. Li vaig demanar de què anava i em va dir que no ho sabia ben bé. Vaig
insistir sobre on passava i també em va comentar que tampoc no ho tenia clar...
Un cop l’he llegida, entenc que no em va mentir pas, ni es va fer l’interessant...
Transcorre per Europa, és clar!, però on?
Sense saber res de la novel·la,
doncs, li vaig parlar d’Umberto Eco, i em va dir que no n’havia llegit les seves
últimes obres. I me’l crec. Per tant, les semblances que hi trobo són
coincidències, més que no pas influències. Diferències? En el fons, fan una
anàlisi semblant del món i de com hem arribat fins on hem arribat. A El cementiri de Praga, però, el
desllorigador ve a ser una falsificació, una gran mentida. A Jo confesso, en canvi, el centre és l’obsessió
per una peça ben autèntica, un violí especial.
Entre tots dos, però, hi ha una gran
diferència. Eco té el premi Nobel, Cabré no el té. Serà que un dels dos viu en
un estat que li va en contra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada