dimecres, 12 de maig del 2010

Maragall (Ernest) vs Montilla (Jose) vs mitjans de (in)comunicació. O, si voleu: els “nens d’Olot” vs els “nens del Raval”

Avui he sentit d’escallimpada alguns moments d’una visita del President de la Generalitat al Casal del Raval i m’ha vingut al cap l’afer dels “nens d’Olot”.

Pels que no ho recordeu, l’Ernest Maragall, com a Conseller d’Educació, passejava per una trobada de robòtica i es va parar a escoltar l’elocució d’uns nens de 2n d’ESO. Resulta que eren d’Olot i que el professor va tenir la gran pensada de fer-los improvisar la seva xerrada en castellà, quan l’havien preparat en català. Evidentment, aquests alumnes olotins van tenir algunes dificultats, tot i que ho van poder fer perfectament i, fins i tot, van quedar classificats en bona posició en el concurs de robots.


L’Ernest Maragall, en ple debat sobre la tercera hora de castellà a les escoles de Primària, va posar com a exemple aquests nens d’Olot, dient que tots els alumnes de Catalunya havien de dominar perfectament el castellà. És clar que “els nens d’Olot” entenien i parlaven perfectament en castellà, amb les dificultats inherents a usar un idioma que no és el que empres habitualment i amb l’afegit de fer-ho en un ambient difícil -en una exposició d’un concurs-, però eren capaços d’expressar-se en aquesta llengua.

Per a Maragall, això era un indici que en alguns llocs de Catalunya el castellà no és prou utilitzat i, per això, es justificava implantar-hi la tercera hora de castellà.

Anem a la visita de Montilla al Raval de Barcelona. El tall de veu que he sentit a la ràdio era d’uns nens que li preguntaven coses: fora d’algun cas escadusser, tots els alumnes que hi intervenien preguntaven en castellà. La cirereta ha estat una nena que li ha preguntat al President (en castellà, evidentment) si sabia parlar en castellà i per què sempre parlava en català.


Jose Montilla li ha contestat que evidentment que parlava en castellà, i li ha anat demanant a la nena si sabia on era el Raval (“a Barcelona”), si sabia on era Barcelona (“a Catalunya”) i que, a Catalunya, s’havia de parlar en català.

No em sorprèn que la resposta del catalaníssim Maragall sigui del tot contrària a la resposta de Montilla, l’andalús. Tampoc no em sorprèn, però m’empipa, que aquells mitjans que van fer el crit al cel perquè els “nens d’Olot” no sabien parlar castellà (parlo de mitjans de comunicació catalans, és clar!) i no era veritat; ara, quan es demostra que els “nens del Raval” no saben parlar català, CALLEN.

Per als nostres mitjans d’(in)comunicació, no saber parlar català és normal. Per als nostres mitjans d’(in)comunicació parlar castellà amb poca fluïdesa (igual que per a Maragall) no és normal. Per a Jose Montilla, l’andalús, que els nostres infants no es puguin expressar en la llengua del país no és normal. 

1 comentari:

  1. Ja fa temps que els mitjans semblen haver-se venut al millor postor... Han deixat de crear opinió i han passat a dictar-la de forma ben barroera.

    Hummm...

    "Ya hace tiempo que los medios parecen haberse vendido al mejor postor... Han dejado de crear opinión y han pasado a dictarla de forma muy chapucera". Gràcies, Google Traductor! ;-D

    ResponElimina