Ja m’he acostumat, a base d’anar pel món, que la gent, la societat, les persones, tendeixen a jutjar els altres (a prejutjar, de fet) segons el que han sentit dir, segons el que els ha arribat, segons el que els ha comentat “algú de tota confiança”.
Qui no ha sentit algú afirmant taxativament: “A aquells els regalen tot, jo mateix he vist...” És clar que, quan inquireixes una mica, resulta que: “Bé, jo no ho he vist directament, però m’han dit molts amics que ho han vist en persona”. El rumor s’escampa i no hi ha qui l’aturi.
De cop, passant pel carrer, t’adones que algun conegut que sempre t’havia saludat amb cordialitat va i resulta que t’esquiva, que intenta passar desapercebut. I penses: “Ves a saber quin “rumor” ha sentit”. I, és clar, com que li ha arribat d’algú de tota confiança, se l’ha empassat de totes totes.
En la campanya de les passades municipals, es van escampar per Olot diversos “rumors”. El que ens afectava més directament era el que afirmava que Esquerra tenia un pacte signat per governar amb el PSC. Credibilitat? Zero! Però tothom ho donava per fet.
Dominar l’art de la rumorologia et pot donar un increment de suport que et pot acabar garantint l’èxit.
És clar que van córrer altres rumors com el que deia que el candidat de determinada formació no tindria dedicació exclusiva si assolia l’alcaldia, etc. A mi, el que em va fer gràcia per innocent (torna a ser allò de dominar l’art de la rumorologia) era el que escampaven alguns membres d’una llista novella que afirmaven tenir enquestes fiabilíssimes que els donaven entre 2 i 3 regidors a l’Ajuntament d’Olot.
Com deia el nazi Goebbles (que de rumorologia havia fet diversos màsters), una mentida repetida cent vegades acabava sent una veritat. Amb aquest comentari m’han vingut al cap els Protocols dels savis de Sió i, encara, la molt recomanable darrera novel·la d’Umberto Eco, El cementiri de Praga.
Qui pagarà als pagesos les enormes pèrdues provocades pel “rumor” de l’epidèmia del cogombre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada