dimecres, 28 de juny del 2017

Novel·lant el nostre segle XX

Aquesta primera part de l’any he llegit tres novel·les prou interessants que tenen en comú la presentació, des d’una òptica molt propera, molt vital, les vicissituds per què ha passat el nostre país en alguns moments transcendentals del segle XX.

Vaig començar amb una novetat, Argelagues, la primera novel·la de la periodista cultural Gemma Ruiz. No cal dir que tenia les meves aprensions, però la intensitat amb què ella mateixa explicava que bona part de la història partia de testimonis de la seva família m’hi va acabar de decidir. I la veritat és que val la pena poder llegir, gairebé de primera mà, les moltes penalitats que van haver de suportar la gent treballadora que va ajudar a tirar endavant aquest país, malgrat les dificultats i les arbitrarietats dels diversos règims que es van succeir.
En segon lloc, em vaig acabar de decidir per La senyora Stendhal d’en Rafel Nadal. No havia acabat de trobar el moment d’endinsar-me en les anteriors novel·les d’aquest periodista que s’endinsa en el gènere novel·lístic al final de la seva carrera professional. No perquè en tingués reticències, ni perquè no estigués convençut que la seva prosa fos excel·lent, sinó perquè volia tenir prou temps per analitzar-lo distanciadament. I, finalment, vaig tenir el temps necessari i només puc dir que val la pena: per la intriga, pel context, pel llenguatge, per la història... Torna a ser la duresa de la postguerra, les arbitrarietats del règim i la revolta sorda de les víctimes. Una altra gran novel·la que val la pena de llegir. Ara ja podré posar-me amb les seves obres anteriors.
I, per últim, torno a recomanar una història dramàtica, l’última novel·la d’un escriptor que sempre m’ha agradat i que penso que no ha tingut l’èxit mediàtic que es mereix: La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia. Amb un no sé què que em recorda la Incerta glòria d’en Joan Sales, però des de l’òptica cenetista, hi presenta una història tremenda sobre el paper de llibertaris i comunistes a la guerra del 36. Sorprèn per polièdrica, polifacètica, poliglota, política, polimòrfica..., però amb una història que se segueix amb intensitat i interès i, sobretot, perquè no es mossega la llengua. Una història de bons i dolents, com no podia ser d’una altra manera, però també amb moltes ombres i que posa el dit a la nafra de moltes ferides encara sense tancar. Fins i tot m’ha fet saltar de la butaca quan li fa dir a un dels protagonistes el que jo mateix he defensat moltes vegades: si algú ordena atacar travessant l’Ebre, en comptes de resistir i mantenir les posicions que tenim, serà un veritable crim.
Doncs això: tres recomanacions. I espero que, com a mínim, la novel·la d’en Santaeulàlia acabi tenint el mateix suport que el de les anteriors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada