dilluns, 8 de juliol de 2013

L'ànima de l'Esteve Miralles

Em va sorprendre en el lliurament del premi Marian Vayreda del 2012, després de molts anys de no tenir-ne gaires notícies literàries. Així que tenia clar que enguany, per Sant Jordi, tindria a les mans l’edició de Retrobar l’ànima.


Llavors vaig decidir, amb molt bon criteri, que el deixaria per quan tingués una mica de temps i tranquil·litat per llegir-lo amb la calma que es mereixia. Un “dietari” de l’Esteve, què més es podia demanar?

Tot llegint-lo, he anat recordant moments feliços de la facultat. Suposo que tots els meus companys de promoció estaran d’acord que l’Esteve era qui destacava més. I això que estem parlant d’una promoció que ha donat una colla de grans filòlegs i escriptors, però l’Esteve excel·lia.

La “colla” de l’Esteve va endegar un experiment de revista literària que va ser tota una fita per a la nostra generació Ratlles (quatre). Érem una generació d’”humanistes” que vèiem en la Filologia Catalana una oportunitat per aprendre, per compartir (calia fugir dels cops de colze habituals en el món universitari i potser ho teníem una mica més fàcil perquè fèiem uns estudis que encara eren “novetat” en aquell temps). Ens ajudàvem.

Recordo quan vam acabar la llicenciatura que uns quants ens vam decidir per preparar les oposicions a professorat agregat de Batxillerat. L’Esteve i jo vam coincidir en el mateix tribunal i ens vam ajudar tan com vam poder. Encara tinc la imatge del maleter d’algun cotxe ple de llibres... Evidentment, l’Esteve va ser el número 1 d’aquelles oposicions. No es va dedicar, però, a l’ensenyament, perquè li van oferir fer-se càrrec d’alguna revista oficial que ara mateix no recordo.

M’havia agradat molt una novel·la que l’Esteve havia publicat feia anys, Núvols com, però no n’havia sabut gaire res més fins que va passar l’accident d’en David Vilaseca i els seus amics més íntims van organitzar l’homenatge a la facultat, que l’Esteve recull amb detall a Retrobar l’ànima.

No cal dir que la seva lectura no m’ha decebut gens: ni l’arrencada amb el dietari del viatge a la Toscana, ni el dramatisme dels apunts sobre la mort d’en David, ni els magnífics aforismes, ni...

En cada full, en cada anotació, s’hi desprèn la intensitat d’un sentiment, d’una emoció.

Confio que l’Esteve hagi pogut recuperar-la, però estic convençut que us agradarà aquesta ànima de l’Esteve.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada