Al llarg d’aquest mes he publicat un
parell d’entrades en què manifestava que entenia la posició d’Artur Mas i el
Govern de Catalunya.
Entenc que han d’explotar fins a l’últim
esforç la possibilitat de pacte fiscal i que això no té res a veure amb estar a
favor o no de la independència.
Avui mateix, entenc que s’hagin
acollit al fons de liquiditat autonòmic: no hi ha ni un cèntim a la caixa i
quan arribin els venciments tothom voldrà cobrar, no? Entenc també que cal
retallar els pressupostos: si tenim menys ingressos, haurem de reduir les
despeses, no? (Una altra cosa és què és retalla i què no i com es poden
incrementar els ingressos).
Entenc també que l’Artur Mas hagi
fet una crida al conjunt de la societat per sumar esforços en la reclamació de
pacte fiscal.
Ara: el que no pot ser és fer una
crida popular i, després, amagar-se.
Això és com aquell que llança la
pedra i amaga la mà, com aquell que no ha fet res. Està molt bé demanar suport,
però s’ha de ser el primer a donar la cara. No pot ser que Convergència s’afegeixi
a la manifestació i que el Govern només hi vagi “a títol personal”; però,
sobretot, que no hi vagi el president.
Si tots volem que sigui una
manifestació històrica (que ho serà, segur). Si hem demanat que tot Catalunya
surti al carrer per reivindicar la seva voluntat de ser. Sigui quin sigui el
lema de la pancarta que encapçali la marxa unitària, el president hi ha de ser.
Acabo amb una metàfora marinera de
les que tant li agraden: el capità sempre ha de ser l’últim a abandonar el
vaixell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada