Independentisme i "pacte fiscal" (1)

Per una vegada, entenc la posició d’Artur Mas.

Com que suposo que després d’uns dies de “vacances” he començat amb una afirmació que pot sorprendre, l’hauré de matisar molt i molt perquè se m’acabi d’entendre bé (si és que se’m vol entendre bé, és clar).

Els independentistes (els de tota la vida, com jo mateix, o els que sigui) hem de defensar la independència, sense matisos, sense dubtes. I no podeu arribar a saber el grau de satisfacció que m’omple quan llegeixo les darreres enquestes sobre el vot dels catalans en un hipotètic referèndum sobre la independència. Hem avançat molt des que els votants a favor no arribàvem ni al 15%, i d’això com qui diu en fa quatre dies.

Ara diuen que guanyaríem. Però això només són unes enquestes i cal plantar-s’hi ben preparat per quan vagi de debò. No podem errar el tret.

I per què dic, doncs, que entenc en Mas? Perquè ell és president del país després d’haver guanyat sobradament unes eleccions en què la seva proposta era precisament el “pacte fiscal”. Si, finalment, no presenta a Madrid la seva proposta, el votant de CiU que el va fer president pot al·legar que en Mas ha faltat a les seves promeses electorals. I, per tant, l’Artur Mas està obligat a plantar-se a Madrid amb la seva proposta i intenta exhaurir-ne totes les possibilitats.

Sempre podem dir: i què?, que s’ho faci! Sí, però ell va guanyar unes eleccions i, com que representa el partit majoritari de Catalunya, ens interessa que s’acosti més i més a posicions independentistes. No en farem res de llançar-lo a la boca dels lleons.

I a Madrid, què pot passar?

a) Com és previsible, a Madrid se’n riuran. Fantàstic! Ja tenim més arguments per acabar de convèncer els que encara no estan convençuts.

b) A Madrid ens diuen que sí a tot (per política ficció que no quedi...). Podem renunciar, en les dificilíssimes condicions que ens trobem, a millorar el benestar dels nostres compatriotes? Evidentment que no. Ens felicitarem per l’èxit assolit i els independentistes seguirem lluitant per la independència del nostre país, perquè els motius de la nostra lluita no són només econòmics.

c)La pitjor situació, evidentment, seria el sí però no. Unes engrunes per aquí, un peix al cove per allà..., per acabar quedant-nos com estem, però CiU i PP podent oferir “avenços” i fotografies al seu electorat.

És clar que cal lluitar per evitar aquesta última opció de totes totes. CiU ha cobert tota aquesta legislatura amb el suport del PP i pot tenir la temptació de mantenir-lo. Aquí és on ERC té un paper fonamental (i també ICV, si m’ho permeteu): cal donar suport al “pacte fiscal” precisament perquè no s’aigualeixi, perquè no ens passi com amb l’Estatut, perquè no s’aprovin uns mínims i fem veure que tot ha anat bé.

No cal que digui que aquesta fermesa encara no l’hem tingut en la nostra història recent. Sempre, uns o altres, hem rebaixat perspectives a Madrid. De moment, però, aquesta vegada ha començat lleugerament diferent: el PP i, sobretot, el PSC, no han pogut retallar el redactat al Parlament. Cal seguir vetllant perquè això continuï així. Però això només ho podrem fer si l’Artur Mas veu que té prou suport per fer-ho. Si no és així, l’Artur Mas anirà a Madrid i en tornarà amb la cua entre cames. I que ningú no es pensi que llavors haurem avançat molt en el camí cap a la independència.

La lectura serà la que es va fer amb l’Ibarretxe: si ni els teus no et fan cas, si els votants de CiU (62 diputats) segueixen més la línia d’en Duran, què demanen els independentistes (10 diputats d’ERC, 3 de SI, i 1 de DCat)? D’allò de l’Ibarretxe ja fa una colla d’anys i pel mig està governant (amb tots els matisos que vulguem) el PSOE amb el suport del PP.

M’acabaré d’explicar un altre dia, perquè em sembla que m’he deixat coses pel camí.