dilluns, 15 de febrer de 2016

No sóc ningú (3)

No sóc ningú però, potser perquè fa trenta anys que faig de professor, intento evitar entrar a opinar públicament sobre temes educatius... Tothom hi entén, tothom opina, tothom deixa anar la seva i, davant de tanta il·lustració, val més callar. Si, extraordinàriament, algú té ganes de debatre de debò, amb coneixement de causa i amb la intenció d’intervenir positivament en un debat tan transcendental, parlem-ne. Però normalment no és així.

Aquests dies no he pogut mantenir el meu imposat silenci! Si no pensés que l’educació i el sistema educatiu és fonamental per al futur i la salut de les societats humanes, no m’hi hauria dedicat amb tanta intensitat durant tants anys. I entenc que sigui un tema recurrent dels mass media. Però, quan escoltes i escoltes gent que no ha trepitjat mai una aula, que no té cap pràctica en l’aplicació efectiva de mètodes pedagògics, pontificar i pontificar des de la poltrona de la distància el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer a les aules, quan sents posar pels núvols l’anècdota de torn (que han vist a l’últim reportatge de televisió o a l’últim informe del think tank que s’alimenta precisament d’això) per opinadors que el més proper a l’educació que han tingut en els últimes anys és haver portat al món un parell de fills o que han vist créixer algun nebot llunyà, donant lliçons pedagògiques a professionals que han educat tan bé com han pogut milers d’alumnes, arriba un moment que no pots més... i et desfogues! Perquè, és clar, “la culpa de tot és que tenim uns professionals ineptes que només volen cobrar a final de mes i que no estan disposats a canviar gens les lliçons que fa trenta anys que repeteixen, que no fan res per actualitzar-se pedagògicament i que no s’estimen la seva feina”.

La moda d’enguany és que a les aules es treballi per competències i... ja veurem! Manifestar el rebuig de les classes magistrals ja és més antic (com si avui per avui el sistema educatiu permetés gaires classes magistrals!). Ara: els mateixos que critiquen les classes magistrals pensen que fa molt cool pensar que els MOOC són el futur o que no hi ha res com l’últim vídeo de la master class del seu guru de capçalera (com que ho diem en anglès i amb sigles, queda més in, però és la incongruència per antonomàsia). Deixeu-me ser irònic amb la resposta: en aquest cas, el millor és fer un quiasme fonètic amb cool i mooc... (no sé si s’entén, perquè hi heu de posar el verb que més us plagui!)

Algú, si ha començat a llegir aquestes quatre ratlles, ja deu haver pensat allò de: ja hi som, un altre profe gandul i amargat que no accepta la renovació pedagògica...

Potser sí, que ja sóc una mica gran i ja porto uns quants anys de mili. Potser per això recordo que el concepte “renovació pedagògica” es va posar molt de moda a començament dels anys vuitanta, anys abans que jo comencés la meva dedicació professional, i que va donar anys de glòria al nostre sistema educatiu. Però és que la situació és tan greu que és fàcil estar-ne fins al capdamunt.

Fins al capdamunt de canviar de llei educativa cada any que canvia el govern: en els últims vint anys, hem viscut cinc lleis educatives i modificacions en el sistema gairebé cada any. La sensació que donem és que ara provem això, ara allò, depenent de les neures del ministre i del partit de torn... Què trobem a faltar?: que es reuneixin tots els actors educatius, que hi donin totes les voltes que calgui i que arribin a un sistema que s’implanti i que es deixi treballar els professionals aplicant amb temps i coherència aquest sistema. Això ho vam fer a Catalunya amb el Pacte Nacional per l’Educació. Quan es va fer la llei d’Educació, però, les coses ja van ser diferents...

Fins al capdamunt de provatures, apicatius, indicadors, registres, estadístiques, documents, protocols i classificacions que només serveixen per perdre temps i per no posar el focus en el que realment interessa: l’educació dels nostres infants.

Fins al capdamunt que els mèdia esbombin arreu les excel·lències dels últims mètodes pedagògics que han descobert a Finlàndia, Corea, Perú o la Xina, o dels mètodes que implanten en aquella escola rural, en aquella escola privada d’èlit o en aquell institut de barri. Mètodes que poden ser molt vàlids, però que els mateixos mèdia poden trobar obsolets si els comparen amb els excel·lentíssims mètodes que han descobert en el número de la setmana següent i que ens parla de Noruega, el Japó, Jamaica o Somàlia.

Fins al capdamunt que sempre que apareix un tema que genera alarma social sigui l’escola que hagi de resoldre tots els problemes, com si des de l’escola no s’estiguessin treballant des de sempre tots els temes que es poden i més, i sense qüestionar-se que en els mitjans d’informació ordinaris dels nostres alumnes precisament es potencien tots aquests elements que generen alarma social: vídeojocs, sèries, programes infames de televisió (o potser hauria de dir experiments socials...).



Fins al capdamunt que es parli d’educació i que no es deixi treballar els educadors. Que es parli d’educació i que no s’afrontin els veritables problemes del sistema educatiu. Què caldria?:

a) Consensuar amb el actors educatius un sistema educatiu que pugui perdurar en el temps i que es puguin analitzar els seus resultats a mig termini.
b) Regular com pertoca l’accés a la professió docent: és fonamental que els nous educadors tinguin un procés de pràctiques que els permeti incorporar-se al sistema amb totes les garanties (si el MIR és un bon sistema per als metges, per què no es pot implantar un sistema semblant per als docents).
c) Tenir un cos d’inspecció que faci efectivament la seva feina i que exigeixi el bon compliment dels elements del sistema. I que es deixi treballar de manera efectiva les direccions dels centres.
d) Acabar amb un sistema funcionarial obsolet i implantar un acord laboral que permeti avaluar de manera contínua la feina dels professionals del sistema públic.

Però això no interessa: només ens preocupem per si els nostres alumnes poden utilitzar el mòbil a l’aula o no, que queda més cool.


Ah, i si algú es pensa que aquest profe amargat l’endemà al matí no serà a classe molt abans que toqui el timbre d’entrada, tot esperant ansiosament l’inici de la jornada escolar per desitjar un bon dia a tots i cada un des seus alumnes i que passarà el dia treballant tan bé com podrà fins l’hora que calgui per intentar millorar l’educació dels seus alumnes és que no ha entès res de res... Però aquest sí que és un problema de la nostra societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada