diumenge, 18 de gener de 2015

Punt final a l'Any Berga

El 1914, Josep Berga i Boix va morir a Olot quan era a punt de fer 77 anys. L’any passat, doncs, la ciutat d’Olot es va preparar per commemorar-ne el centenari, com havia fet amb els altres pintors il·lustres de la nostra ciutat, Joaquim i Marian Vayreda.


Ahir vaig tenir la immensa fortuna d’assistir a una visita guiada a l’exposició antològica que hem pogut veure durant aquests últims mesos a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, juntament amb l’exposició inèdita dedicada a les seves deixebles. Berga, a banda de pintar i d’escriure excepcionalment bé, també va ser un gran mestre de molts artistes que la nostra ciutat va forjar a començament del segle XX.

Organitzada pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, el mestre de cerimònies de la visita va ser el millor possible, en Joan Sala, comissari de l’exposició i el gran expert en l’obra pictòrica de l’Avi Berga.

Els assistents a la visita també vam poder compartir-la amb la Mita Casacuberta, especialista en la literatura catalana d’aquella època i que ha editat tota la producció literària de Josep Berga, que l’Ajuntament d’Olot està en procés d’editar en quatre volums imprescindibles.

La nostra ciutat s’ha de sentir orgullosa de la seva història i dels seus grans noms, alhora que ha de potenciar el seu estudi i la difusió de la seva obra. Si som capaços d’entendre que tenim un passat i un entorn excepcional, que hem d’analitzar i d’aprofitar, amb la mirada posada al futur, a l’evolució positiva de la nostra societat perquè tots els olotins puguem viure millor, segurament ens esperen dies molt feliços.

Per això, no puc entendre les dificultats que hem tingut, des de les instàncies municipals, per tirar endavant aquests actes d’homenatge a Berga i Boix. No puc entendre que no ens haguem abocat a fer una commemoració al més lluïda possible, com l’efemèride es mereixia. Segurament ens adduiran que s’ha fet el que s’ha pogut, però no seran més que excuses. No s’hi ha volgut apostar de manera especial; i, encara, s’ha acabat salvant la situació “in extremis”.

Potser no acaben d’entendre que, per mirar endavant, per ser millors, per tenir clar on anem, hem de ser capaços de valorar el que tenim com es mereix?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada