dimarts, 12 de març de 2013

Olot, lliure de símbols franquistes


Malgrat els temps que corren, ser representant polític de la ciutadania representa tot un orgull i, alhora, una gran responsabilitat.



És clar que el dia a dia és complex, molt més que no sembla: hi ha molta feina i la responsabilitat és gran. Mai no es prenen decisions correctes per a tothom i, per tant, sempre estem exposats al rebuig i a la crítica.  Segurament, la majoria de la feina que fem és fosca, no llueix. Però la fem amb la convicció de servir la comunitat, el bé comú. Ho farem més bé o més malament; no tothom hi estarà d’acord, però la gran majoria de regidors (a govern o a l’oposició) intenta fer-ho tan bé com pot. N’estic convençut.

Ara: hi ha moments especials en què la feina té una visibilitat extraordinària, en què se n’evidencia l’eficàcia, malgrat les distorsions. En tota aquesta colla d’anys que porto de regidor a l’oposició a Olot m’ha passat algunes vegades; i n’estic satisfet. Però, en el cas dels símbols franquistes, malgrat les crítiques, m’emplena absolutament de satisfacció.

Potser no tothom hi estarà d’acord, però jo tinc clar que els símbols de la dictadura feixista no han de ser al carrer, a la via pública. Estic d’acord que no s’ha d’esborrar cap període de la història, res més lluny de la coherència humanista que penso que em defineix, però una cosa és analitzar els processos que han seguit el devenir dels temps i una altra cosa ben diferent és acceptar allò que ens ha imposat un període dictatorial especialment cruent per al destí del nostre país. I, amb això, malgrat el dolor de les víctimes (de totes les víctimes), no s’hi valen excuses.

Per aquest motiu, el grup municipal d’ERC-Olot, atenent a la Llei de la Memòria Històrica, vam presentar el juny del 2010 a l’Ajuntament d’Olot una moció per la retirada dels símbols franquistes del cementiri municipal. Més de trenta anys de democràcia ens semblaven suficients per intentar suprimir l’elogi de la dictadura dels nostres carrers.

De fet, aquest pas ni tan sols era cap novetat: des del primer consistori democràtic, els representants d’ERC a Olot, Marçal Casanovas i Joaquim Danés, van lluitar per suprimir els símbols que elogiaven la dictadura. Potser no tothom ho entendrà, però des d’ERC pensem que en una democràcia la veu ha de ser del poble, de les urnes, i no pas dels canons. Ells van arribar fins on van poder, però ara ens emparava la nova Llei espanyola de la memòria històrica.

L’equip de govern del PSC-ApG va assumir l’acord consistorial, gairebé unànime. De fet, des del primer moment, el grup municipal d’ERC vam demanar en totes les propostes d’acord pressupostari amb els diversos consistoris que s’incorporés una partida per tirar endavant l’acord de supressió dels símbols de la dictadura de la via pública.

L’acord amb el govern d’en Lluís Sacrest va ser absolut i es van començar a assentar les primeres passes per tirar endavant el projecte, amb la col·laboració especial del cap del grup socialista, Joan Albesa. De fet, es va arribar a presentar un primer projecte, d’acord amb la direcció del Memorial Democràtic, que es va frenar amb les eleccions municipals del 2011.

Amb tot, el nou govern municipal de CiU i el nou alcalde, Josep M. Corominas, van tenir un paper essencial per continuar amb el projecte (sempre amb l’impuls dels acords pressupostaris amb el nostre grup d’ERC). No cal dir que el paper destacat del regidor de Reagrupament (a qui li ha tocar rebre les crítiques d’aquells que no veuen les coses d’aquesta manera), Josep Ferrés, va ser decisiu per no fer marxa enrere.

El resultat és que, després de 38 anys de la fi de la dictadura, s’han eliminat de la via pública d’Olot les referències elogioses a la dictadura franquista. No cal dir que des d’ERC n’estem especialment satisfets, com esperem que ho estigui el regidor del primer ajuntament democràtic després de la dictadura, Marçal Casanova. Lamentablement, en Joaquim Danés no ho podrà veure.

Tot i així, és clar que la desaparició d’aquests símbols no ens poden fer oblidar la barbàrie; ben al contrari: les víctimes del Triai han de ser recordades com a tal, així com totes les víctimes que va provocar el règim franquista. Esperem que, per sempre més, imperi la democràcia i que els olotins puguem decidir el nostre futur lliurement. Mai més ha d’imperar la violència, la imposició, per sobre de la voluntat democràtica. Des d’ERC, estem convençuts que és l’única manera que la convivència social sigui la que ha de ser, encara que no tothom estigui d’acord amb la nostra visió; però tenim la força de la democràcia, que és més forta que la de la violència.

I que mai més no tornin dictadures ni oligarquies, ni imposicions ni violències.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada