dilluns, 30 de març de 2015

Llibertat...

Colpit encara per la tragèdia de dimarts, he recordat el motiu que em va animar a començar aquest blog, ja fa més de cinc anys, i anomenar-lo “Txoria txori”, com no podia ser d’una altra manera.



Per aquelles coses de la vida, he vist morir molts familiars meus, els més propers, molt aviat, massa aviat... M’ha afectat molt, és clar; però potser encara m’ha colpit més la desaparició d’algun conegut en plena joventut, amb tota la vida per davant...

La tragèdia és incomprensible, el dolor és immens.

I aquesta setmana ha tornat a passar: l’encegament d’un malalt va segar 149 vides, moltes d’elles en la flor de la vida... Malauradament, a Olot ens ha tocat molt de prop, perquè no podrem tornar a tenir entre nosaltres unes mares exemplars, unes olotines exemplars, l’Ari, l’Anna i la Mireia. Només puc encomanar molta força a totes les seves famílies perquè intentin superar el mal pas. (I un record encara per l’Olga, que mai no s’esborra, encara que hagin passat els anys...)

Què podem dir? Res. La tragèdia és immensa, inexplicable. Cal fer-nos-en a la idea i tirar endavant, pels que quedem; encara que el dolor sigui immens.

La vida és així: per això m’estimo tant la cançó d’en Mikel Laboa. “Txoria txori”, un ocell és un ocell. No el podem empresonar, ha de poder gaudir de la llibertat de ser, encara que de vegades el vol no acabi com tots volem.

Si no fos lliure, ja no seria un ocell.

I és així, fins a la fi dels dies. Lluitarem, com sempre i malgrat tot, per ser millors!:

Txoria txori
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

(Aquí va la traducció, pels que no entenem prou l'euskera:


Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
el que estimava era l'ocell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada