diumenge, 13 de juliol de 2014

Amputacions

Els que hem somiat tota la vida que s’arribés a una situació de suport social com la que té ara el procés d’independència de Catalunya hem hagut de suportar durant dècades infinitat de crítiques sobre la inutilitat del nostre anhel, sobre la nostra obsessió nacional, sobre les actituds purament sentimentals i testimonials, sobre el fet d’estar lligats al passat...


Per això, ens sobta molt que ara que hem arribat a aquesta situació social que simplement apel·la a un procés democràtic, des de les diverses instàncies de l’Estat espanyol que han tractat públicament el tema només són capaços de fer anuncis apocalíptics (Catalunya quedarà flotant en la immensitat de l’univers estel·lar pels segles dels segles, se submergirà en la ruïna més absoluta...) sense cap fonament racional o que només apel·len a qüestions emocionals, d’identificació amb un Estat o amb un territori...

És curiós com s’han capgirat les coses: ara que la majoria social independentista catalana ja no s’obsessiona en qüestions sentimentals sinó de salut democràtica i de benestar social, ara que els independentistes hem assumit que es pot ser espanyol a Catalunya i voler la independència del país, ara que hem assumit que la independència no va contra ningú ni vol imposar res a ningú, ara hem de suportar dramàtiques apel·lacions patriòtiques des de l’altra banda de l’Ebre.

La més dramàtica l’he sentida últimament diverses vegades, tot i que la vaig escoltar per primera vegada a Olot pronunciada per Marcelino Iglesias: si Catalunya se separa d’Espanya, diuen, és com si a un cos se li amputés una part seva... Escoltades de la boca d’un diputat socialista em van sorprendre enormement, però reiterades per altres encara em sorprenen més.

Les limitacions mentals d’aquests amputaciofòbics segurament es limiten a la imatge visual del mapa d’Espanya que van aprendre de petits: “aquest mapa és Espanya”. I canviar-lo representa una alteració mental tan enorme com una amputació física.

Res més incongruent: molts no s’adonen que aquest mapa, com tots els mapes del món, està subjecte a canvis constants. D’entrada, “amputacions” del segle XX al Marroc, al Sàhara, a Guinea... Però també és incongruent en la direcció contrària: les reclamacions sobre Gibraltar, com si fos un territori forçosament espanyol, impliquen que Espanya ja porta tres centúries d’amputació; això per no entrar en el paper que hi tenen històricament Portugal, Ceuta i Melilla, etc.

Des de Catalunya, això encara ens sorprèn més, perquè una part del país, nacionalment catalana, “amputada” del cos nacional el 1659 pel tractat dels Pirineus i, des de llavors, inclosa a l’Estat francès, mai no s’ha vist des d’Espanya com una “amputació” del país, mai no s’ha reclamat com Gibraltar, mai no s’ha reivindicat ni la senten intrínsecament espanyola. Suposo que sorprendrà a molts que els seus habitants se sentin nacionalment catalans i alhora, majoritàriament, francesos. És clar que, com els gibraltarenys, la seva independència només dependrà d’ells, de la seva societat, no pas dels acords o les posicions que tinguin espanyols i francesos.

Per sort, el segle XXI no està per “amputacions” ni per apel·lacions bèl·licament nacionals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada