dijous, 17 d’abril de 2014

Crònica d'una mort anunciada

Doncs sí, finalment, ha passat el que feia temps que s’anunciava i m’ha permès parafrasejar una dels títols més repetits de la història (i perdoneu-me la vulgaritat), avui 17 d’abril, Dijous Sant, s’ha mort en Gabo.


Gabriel García Márquez feia temps que estava malalt i tots els seus fidels seguidors n’esperàvem la mala notícia un any o un altre. I, com no pot ser de cap més manera, ha acabat passant; malgrat que en les obres de García Márquez la frontera entre la vida i la mort és molt més fina que en el món real.

En la meva trajectòria acadèmica i professional, l’obra literària de Gabriel García Márquez ocupa un lloc central. És clar que abans de començar a llegir-lo ja m’havia introduït en altres grans autors, però de ben jove vaig començar a meravellar-me’n i fins aquí... La meva decisió de dedicar-me als estudis literaris en bona part la dec a l’admiració per les obres d’en Gabo.

I els catalans n’hauríem d’estar especialment interessats perquè una part important de la seva producció té a veure amb les nostres terres. L’èxit de Cien años de soledad l’agafa a Barcelona, i les terres catalanes són el marc privilegiat de Doce cuentos peregrinos.

No crec que hi hagi gaire res més a dir, només un llistat de les seves magnífiques obres és un epitafi perfecte en aquests moments laudatoris: La hojarasca, El coronel no tiene quien le escriba, Los funerales de la Mamá Grande, La mala hora, Cien años de soledad, Relato de un náufrago, Ojos de perro azul, El otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera, El general en su laberinto, Doce cuentos peregrinos, Del amor y otros demonios, Noticia de un secuestro, Memoria de mis putas tristes...

I, és clar, Vivir para contarla... No deixem de llegir-lo, encara que ja sigui passat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada