Em va sorprendre en el lliurament del
premi Marian Vayreda del 2012, després de molts anys de no tenir-ne gaires
notícies literàries. Així que tenia clar que enguany, per Sant Jordi, tindria a
les mans l’edició de Retrobar l’ànima.
Llavors vaig decidir, amb molt bon
criteri, que el deixaria per quan tingués una mica de temps i tranquil·litat
per llegir-lo amb la calma que es mereixia. Un “dietari” de l’Esteve, què més
es podia demanar?
Tot llegint-lo, he anat recordant
moments feliços de la facultat. Suposo que tots els meus companys de promoció
estaran d’acord que l’Esteve era qui destacava més. I això que estem parlant
d’una promoció que ha donat una colla de grans filòlegs i escriptors, però l’Esteve
excel·lia.
La “colla” de l’Esteve va endegar un
experiment de revista literària que va ser tota una fita per a la nostra
generació Ratlles (quatre). Érem una generació d’”humanistes” que
vèiem en la Filologia Catalana una oportunitat per aprendre, per compartir
(calia fugir dels cops de colze habituals en el món universitari i potser ho
teníem una mica més fàcil perquè fèiem uns estudis que encara eren “novetat” en
aquell temps). Ens ajudàvem.
Recordo quan vam acabar la
llicenciatura que uns quants ens vam decidir per preparar les oposicions a
professorat agregat de Batxillerat. L’Esteve i jo vam coincidir en el mateix
tribunal i ens vam ajudar tan com vam poder. Encara tinc la imatge del maleter
d’algun cotxe ple de llibres... Evidentment, l’Esteve va ser el número 1 d’aquelles
oposicions. No es va dedicar, però, a l’ensenyament, perquè li van oferir
fer-se càrrec d’alguna revista oficial que ara mateix no recordo.
M’havia agradat molt una novel·la
que l’Esteve havia publicat feia anys, Núvols
com, però no n’havia sabut gaire res més fins que va passar l’accident d’en
David Vilaseca i els seus amics més íntims van organitzar l’homenatge a la
facultat, que l’Esteve recull amb detall a Retrobar
l’ànima.
No cal dir que la seva lectura no
m’ha decebut gens: ni l’arrencada amb el dietari del viatge a la Toscana, ni el
dramatisme dels apunts sobre la mort d’en David, ni els magnífics aforismes,
ni...
En cada full, en cada anotació, s’hi
desprèn la intensitat d’un sentiment, d’una emoció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada