divendres, 31 de desembre del 2010

Millor any 2011!

Bé: no tot ha anat malament! El Barça va guanyar la lliga, en Vettel va guanyar el campionat, el...

En fi: la crisi és la crisi.

Confiem, doncs, que l’any vinent sigui millor. Especialment per als olotins, perquè no haguem de patir desgràcies com les que ens ha tocat patir aquests últims mesos.

Confiem que el nou govern sàpiga gestionar les circumstàncies, i que Catalunya avanci cap a la prosperitat que tots necessitem. Hi confiem, pel bé de tots.

Però, posats a fer balanç, hi estic d’acord: el 2010 ha estat un any nefast. Ha estat un any nefast per al món i per al país. Només cal recordar, per exemple, que ens hem quedat sense Caixa de Girona; o que ens amenacen a jubilar-nos amb 67 anys. No, no anem pel bon camí. Tot i que l’esperança és l’últim que es perd.

I ja no dic res de les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem de Justícia contra el parer majoritari del poble de Catalunya. Ho tenim molt difícil, ens ho posen molt difícil!


Un bri d’esperança? Sí: jo crec que la foto de l’any és la del 10J. Ens hem de quedar amb la fermesa del poble, amb la gent prenent els carrers de Barcelona reclamant que es respecti la seva decisió. Els catalans vam demostrar que estem disposats a fer sentir la nostra veu quan convingui, i això no deixa de ser un actiu poderós de cara al futur, de cara a les decisions que amb tota seguretat caldrà pendre.

Doncs això: que tinguem tots plegats un millor any 2011!

dimecres, 29 de desembre del 2010

No, mai no ho sabrem tot!

Feia setmanes que volia tenir una mica de temps per llegir la novel·la de Xavier Bosch, premi Sant Jordi del 2009.


Se sabrà tot és una història interessant, amena i distreta, que juga (flirteja, jo diria) amb les correspondències reals: el protagonista és director d’un diari de Barcelona que només dura un any en el càrrec, com li va passar a en Bosch amb el diari Avui.

La trajectòria i la solvència del periodista i el plantejament de la novel·la obren un ventall d’expectatives molt interessants. Se sabrà tot, realment? Bosch explicarà en la novel·la fets que li van passar en la realitat?

Evidentment, el cas no va per aquí. El paral·lelisme amb la realitat es limita ben bé a un joc formal que vol confondre protagonista i autor per fer més atractiu l’inici de la novel·la, complementat amb alguna referència política o periodística que ens fa trencar el cap per buscar-hi el contacte amb la realitat; però la història no passa d’aquestes mínimes insinuacions, i ens quedem amb les ganes. Això a banda, la novel·la flueix lleugera i fa de bon llegir, un argument sobre el periodisme que, vist des de dins, resulta prou atractiu.


És clar que no ho acabarem sabent tot, però començaria a ser interessant que algú es proposés d’escriure la veritat que amaguen els mitjans periodístics que dominen la comunicació en el nostre país. I, si pot ser, que ho faci algú que el seu modus vivendi no sigui el periodisme, no fos cas que es quedés sense un plat a taula!

diumenge, 26 de desembre del 2010

El diari de Foix

Diari poètic, és clar: el mític Diari 1918.


Aquests dies van bé perquè entre tall de torró i tall de torró i entre copa de cava i copa de cava queda una micona de temps per repassar algun tema que havia quedat pendent, per fer aquella lectura que, sense vacances pel mig, et costa trobar-hi el moment...

Aquests dies he repassat l’edició monumental que Joan Ramon Veny va fer del Diari 1918 de J. V. Foix. No recordo una obra d’aquest estil tan ben feta, un estudi tan rigorós, minuciós, exigent. Per a mi, és l’obra definitiva de l’edició crítica i, per descomptat, el millor i més complet que s’ha fet sobre l’obra de Foix. Hi ha pocs investigadors com Joan Ramon Veny i, els que tenim, val la pena posar-los al seu lloc.

Com que fa dies que no he fet cap apunt poètic en aquest bloc, aprofito la lectura per citar una de les proses de J. V. Foix que tant m’agraden. En trio una de curteta de L’estrella d’En Perris:

“Tantes de viles i tants de pobles que jo havia vist agemolits, agençats o encimellats, on són? Si paro l’orella, del fons dels pous que n’assenyalaven l’entrada pugen les veus enyorades, la fressa feinera dels artesans, dels pagesos i dels pastors, i cants de joia, de pler i de pau. Les branques de les alzines es mouen com si contessin el Fet, i les aigües de la Riera murmuregen històries de terrissa. Voldria parlar, i una fosca basarda m’empella els mots. La tonada molla del vent diu i rediu: Ni vós no sou. Em reconec arbre eixut entre els arbres, arrelat enmig de brucs cremats, i voltat de soques mortes. Com s’esbalcen els segles a la timba pairal i al propi clos!”

Doncs, això: Bones festes!

divendres, 24 de desembre del 2010

La immersió lingüística vindicada

De sobte, m’ha vingut al cap aquesta paràfrasi del clàssic històric de Pròsper de Bofarull. Per uns moments, he pensat que tornàvem als temps de la Renaixença, a les reivindicacions sentimentals, a l’intent de reconstrucció emotiva de la nació contra totes les dificultats que imposava l’entorn.


I no, per sort no és així. Avui per avui, no cal reivindicar res: tothom reconeix que la immersió lingüística és un sistema carregat de bones intencions. Fins i tot el Parlament Europeu.

La clau es troba en les intencions d’Espanya. Després de fer veure que volien canviar l’estructura de l’Estat amb la constitució derivada dels anys del franquisme, després de fer veure que la nova constitució defensava l’autogovern de les diverses nacions que integren l’Estat; ara continuen traient-se la careta en defensa de la “unidad nacional”.

En el fons, doncs, no és més que un efecte més de la maror de fons que inspira els últims temps: els espanyols tenen molt clar que això de les autonomies és només un joc de distracció i que, allò que interessa realment, és l’estat unitari: lingüísticament parlant, econòmicament parlant, sindicalment parlant, estructuralment parlant...

Les vies de comunicació només es pensen comptant amb la capital, el sistema fiscal ha de ser unitari, el transport aeri ha de ser centralitzat, etc.

Només s’escapa d’aquest sentit unitari de tot allò que té a veure amb Espanya el concert econòmic d’Euskal Herria. Per què? Doncs perquè, en la guerra de Successió, el Regne de Navarra es va mantenir fidel a Felip V.

Algú llegirà això i pensarà que he perdut el cap. I no, no en tingueu cap dubte: en la mentalitat dels espanyols, queda permanentment subjacent el tema de la unitat d’Espanya “por derecho de conquista”, que deien aquells de Salamanca. Felip V va sotmetre els territoris díscols, els va aplicar les lleis de Castella i, per tant, com deien els falangistes: “España, una!”

Per això, el poder judicial no es pot sotmetre a principis democràtics com el de conèixer la llengua pròpia del territori on imparteix justícia; per això, encara que sigui una despesa insostenible o que comporti un aïllament d’alguns ciutadans, volen impedir que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. I els catalans ja poden dir missa...

Dit això, i defensada la immersió al cent per cent, aquest és un tema que no està exclòs d’ombres. Algú s’hauria de plantejar com és que, malgrat que la immersió lingüística garanteix teòricament que tots els joves catalans s’expressin correctament en català i en castellà, les enquestes dels últims anys marquen un retrocés en l’ús del català en tots els àmbits. Mentre que, en altres països amb sistemes diferents, com Euskadi o València, l’ús i la defensa de la llengua pròpia cada dia és més ampli.

Algú s’hauria de plantejar si aquest tema el resoldríem amb un país independent i quines normes ens aplicaríem perquè la situació no fos aquesta. Pensem que la independència no necessàriament ha de comportar una millora de l’ús de la llengua pròpia. D’exemples, en podem trobar de tots colors: la independència d’Irlanda no ha garantit l’ús del gaèlic; en canvi, l’estat d’Israel ha fet augmentar l’ús de l’hebreu, que era gairebé desaparegut. El Quebec, sense ser independent, té un ús absolutament majoritari del francès i, en canvi, Occitània veu impotent la desaparició de la seva llengua, mentre que a Catalunya Nord i a l’Alguer la llengua pròpia viu moments de recuperació...

Ens haurem de preguntar si, a banda de la immersió lingüística en l’ensenyament, no són igualment importants la llei del cinema, la llei d’acollida, la llei de l’esport, la llei de consum, la implicació de la justícia en l’ús de la llengua, la implicació de la ciutadania en la defensa del seu ús al carrer...

Serem allò que vulguem ser!

dijous, 23 de desembre del 2010

És la sociovergència, és clar!

Amb les respostes a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja es veia clar que la mar de fons dels partits catalans derivava cap a una sociovergència implícita destinada a anar fent la viu-viu, el nou “peix al cove”, i evitar entrar a l’enfrontament amb Espanya que reclamava el poble de Catalunya al carrer durant la gloriosa manifestació del 10 de juliol passat.


Amb la investidura de l’Artur Mas, aquesta sociovergència ha quedat ben explicitada: no només el PSC s’ha abstingut per garantir la presidència de CiU, sinó que en un tres i no res han signat uns acords (o potser ja els tenien preparats i les veus que clamàvem sobre la sociovergència no ens havíem equivocat) que garanteixen la influència del PSC en les decisions de govern de CiU, deixant de banda els altres partits.

Sí: els “grans” antagònics s’han posat d’acord. Que no podia ser...? Doncs, mira!: i ràpid!

S’han posat fins i tot d’acord en la resposta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística a Catalunya. CiU i PSC responen a una: “no hi fa res, és una minúcia...” Mentre els partits nacionalistes (i tots els docents i tot Catalunya) clamen al cel! I PP i Ciudadanos destapen ampolles de cava (“español, por supuesto!). (Sobre aquest tema de la immersió me n’ocuparé demà. Ho volia fer avui, però l’aparició de la sociovergència m’ha trastocat els plans...)

Vénen mals temps per a Catalunya...

Només un exemple dels pactes a què han arribat (o que ja tenien fets temps ha...) CiU i PSC:

4. o. “Impulsar la posada en marxa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona després de les properes eleccions municipals”

CiU no havia votat a favor la Llei d’Organització Territorial, que instituïa les vegueries com a forma d’organització pròpia de Catalunya que superava la presència invasora de les províncies espanyoles, perquè, deien, no incloïa el Penedès i imposava l’Àrea Metropolitana que només interessava el PSC.

Doncs bé: ara resulta que pacten desplegar el projecte d’Àrea Metropolitana (després de les municipals, ai las!) i, en canvi, no diuen res de res de les vegueries ni de les comarques...

En fi, ja ho he dit: m’ensumo mals temps per a Catalunya...

dimarts, 21 de desembre del 2010

Avui dilluns, excepcionalment, Ple de l'Ajuntament d'Olot

Després dels tràgics esdeveniments de la setmana passada, que van provocar la suspensió del Ple ordinari de la corporació, avui dilluns hem pogut celebrar el
Ple del mes de desembre.


Com sempre, hi havia una sèrie de punts que hem aprovat per unanimitat. De la resta, però, en destaquem els dos punts que Esquerra-Olot no hem votat favorablement.

En primer lloc, la participació de l’Ajuntament d’Olot en l’ampliació de capital d’Olot TV. Després d’un via crucis de més d’un any, que fins i tot ha comportat la retirada de l’Ajuntament i del Consell Comarcal del Consell d’Administració de la televisió, sembla que hi ha una mica de llum al final del túnel. Una sèrie d’inversors privats col·laboraran a reflotar la televisió. Les administracions intervindran amb 150.000 euros.

Molt bé: esperem que, d’ara endavant, a la televisió d’Olot li vagin bé les coses. Fa una feina molt important i la gent de la ciutat se l’estima. Però això no treu que s’hagi fet una gestió molt dolenta que ha arribat a un balanç negatiu de 722.000 euros! Com a pèrdues, no són pas poques! L’ampliació de capital es farà amb 791.000 euros, de manera que l’empresa queda amb un capital de gairebé 70.000 euros.

No ens podíem quedar callats. Entenem que CiU i PSC no hagin dit res i s’hagin limitat a aportar la xifra a què es van comprometre. Però m’ha estranyat que ens hàgim quedat sols votant en contra de l’aportació de l’Ajuntament. Encara que només sigui amb un sentit purament testimonial, val la pena que hàgim votat en contra per dir a la direcció d’Olot TV que ho han fet molt malament i que confiem que, en aquesta segona etapa, ho mirin de fer millor.

El segon punt polèmic ha estat la votació del Projecte Educatiu de Ciutat. Res a dir: però és que no hem tingut res a dir! Vull dir: fa un any que l’estan elaborant i als partits polítics no ens hi ha deixat dir res! No ho entenc. I, quan ens l’han presentat, tampoc no hi han volgut incorporar cap esmena: si els tocàvem una coma, semblava que els arrenquéssim un queixal!

Com hem manifestat al Ple, si no fos perquè la gent que l’ha de tirar endavant ens mereix total confiança, hi hauríem votat decididament en contra. Resultat: només en Trincheria i els d’Esquerra ens hi hem abstingut. I això que hi havia un tema tan polèmic (nosaltres hem manifestat que hi hauríem votat en contra només per això) com que un dels punts del Projecte fos aconseguir que les ales de cultura dels propers anys siguin per a un pedagog!

I això que volem que sigui un Projecte de ciutat perquè pensem que l’educació no s’acaba en l’ensenyament i que tots els ciutadans hi tenim un paper destacat!

En fi, esperem que l’any vinent ens sigui més propici!

diumenge, 19 de desembre del 2010

Connectats amb els germans del nord!

Ha costat déu i ajuda, però finalment hem superat segles d’aïllament ferroviari: avui, per primera vegada, un tren provinent de la nostra capital del nord ha travessat les Alberes sense cap entrebanc i a una velocitat de vertigen. Físicament, a partir d’ara, el nord és més a prop!


Sobta que les nostres autoritats no n’hagin fet ni més ni menys. Sobta que els nostres mitjans de comunicació n’hagin informat i que no hi hagi hagut ni cintes de colors, ni bandes de música, ni parlaments, ni aplaudiments...

I encara sobta més quan, ahir mateix, la inauguració de la línia d’AVE Madrid-València tingués una presència espectacular de figures polítiques i de parlaments: des del rei d’Espanya a l’alcaldessa de la capital del sud.

Sí: a partir d’ara, València passa a ser la platja de Madrid (com afirma el ministre Blanco); a partir d’ara, “sense citar noms”, la Comunidad Valenciana podrà competir amb altres “comunitats veïnes” (com afirma el president Rodríguez).

Mentre les portes d’Europa se’ns obren i no en fem ni cas, el provincianisme radial espanyol ens ofega (i ho fa amb els nostres mateixos impostos!) i encara els aplaudim les gràcies!

Mentrestant, la comunicació natural València-Barcelona sembla que es manté com en temps dels romans. Si encara queda algú que no entengui els motius de la crisi econòmica que afecta l’Estat espanyol, és ben bé que no pot entendre res de res.

I ara anirem a Madrid a pidolar les engrunes...

dissabte, 18 de desembre del 2010

Tardor trista, disculpes periodístiques

Aquesta tardor ha set especialment trista per als olotines i les olotines: no cal que furgui més en la ferida oberta i insisteixi en el seguit de fets lamentables que ha patit la nostra ciutat.


D’acord: han estat prou terribles perquè televisions, ràdios, premsa..., d’arreu s’interessessin per la petita capital dels volcans. D’aquí, però, a la truculència de la informació, a l’acarnissament periodístic, als comentaris sense solta ni volta però que toquen perquè ara és notícia i per tant ens hi aprofitem..., hi ha tot un món.


Tot un món a què ens ha acostumat aquesta societat que entre tots plegats estem construint (o deformant, segons com es miri): ens hem acostumat a rebre unes informacions que només es recreen en la “merda”. Abans dèiem que no calia remenar-la: la informació ha de ser objectiva i veraç. Equànime, assenyada.

Sovint penso que segons quins mitjans de comunicació fan bo El caso: aquell diari que, en la meva adolescència, només es dedicava a recrear-se en les notícies més luctuoses.

És clar que la premsa n’ha fet un gra massa amb les informacions sobre Olot d’aquests últims dies. Però sembla que tinguin la veritat absoluta i, per això, no se’ls pot dir res. Per això mateix m’ha sorprès, i alegrat, l’editorial d’avui d’en Carles Capdevila al diari Ara demanant disculpes i acceptant els comentaris que li han fet arribar ciutadans olotins, en el sentit que les notícies que havien donat sobre Olot potser eren excessivament sensacionalistes.

En Carles Capdevila se’n disculpava i manifestava propòsit d’esmena.


Potser sí que és veritat que hi ha una altra manera de fer periodisme, que hi ha una altra manera d’informar, que el diari Ara pot ser l’abanderat d’una premsa diferent. Tant de bo sigui així!

De moment, des d’Olot, només podem donar el màxim suport a tots els familiars de tots els implicats en aquests lamentables esdeveniments que s’han anat produint els últims dies i confiar que tots plegats contribuïm a fer una societat millor.

dimecres, 15 de desembre del 2010

700 anys de l'Hospital a Olot

Aquest divendres vaig assistir (bé: de fet, mig assistir..., perquè tenia un refredat afònic que no em va deixar dir ni fava en tota la nit!) al sopar de commemoració dels 700 anys de l’Hospital a Olot.

700 Hospital Sant Jaume d\

En tot cas, la manca d’eloqüència em va permetre observar amb detall les circumstàncies de l’entorn més que mai! I em va refermar en una cosa:

Primer són les persones!

L’Hospital és una institució que ha fet i està fent una gran tasca per Olot i per tota la Garrotxa, cosa que és molt d’agrair. Però, sobretot, si l’entitat pot tirar endavant en aquesta tasca és perquè compta amb un conjunt de professionals d’una gran vàlua, que s’estimen la feina, i que són capaços de conviure amb harmonia, com vaig poder anar comprovant amb totes les mostres d’estimació que vaig anar observant al llarg del sopar. Sense els treballadors que hi deixen la pell i les energies, les parets no són res!

Alhora, la nit em va permetre observar les “parets” de la nova sala polivalent amb què compta la ciutat d’Olot.

Em sento orgullós d’haver permès (amb el meu vot) que El Torín tirés endavant!

(Això potser no s’acabarà d’entendre..., i m’explico: el govern del PSC volia tirar endavant la construcció del nou arxiu i de la sala polivalent, però estava en minoria al govern. Només els nostres vots afirmatius (d’ERC, vull dir) van permetre aprovar-ne la construcció, perquè tots els altres grups (inclòs ApG, que llavors era a l’oposició) hi van votar en contra!)

Molt no ens ho han agraït, des de l’equip de govern,  però tant és!: els regidors d’ERC no hi som perquè l’equip de govern ens doni copets a l’esquena, sinó per defensar les coses en què creiem, les coses per què ens han donat confiança els nostres electors!

El cas és que divendres (com els altres dies que he pogut assistir a actes programats al Torín) vaig poder comprovar que la sala era tot un encert, i que la gent que l’està gestionant són uns grans professionals.

Endavant, doncs, amb la gent de l’Hospital i del Torín!

dissabte, 11 de desembre del 2010

Jordi Carbonell: "Patates bullides i mongetes tendres"

Acabo de llegir les memòries de Jordi Carbonell que ha publicat Proa amb la Fundació Irla.


En dues-centes cinquanta pàgines repassa els moments més significatius de la seva vida personal, però sobretot de la seva actuació política. Als seus 86 anys, la vida li ha donat una perspectiva d’anàlisi envejable, sobretot perquè permet analitzar, comparant-les amb el present, una sèrie de fites decisives de la lluita antifranquista en què Carbonell hi va tenir un paper decisiu.

Tots els records són ben interessants: des de la seva visió adolescent de la guerra, els primers anys de postguerra a la universitat, el seu paper en l’edició dels primers anys de l’Enciclopèdia Catalana, etc.

M’han cridat especialment l’atenció la seva descripció de la tancada de Montserrat o de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, activitats que el van dur a la presó en dues ocasions. Precisament, aquests dies es compleixen quaranta anys de la declaració de Montserrat contra les penes de mort del “Procés de Burgos”. El manifest acabava proclamant la defensa de l’autodeterminació dels pobles de l’Estat que, quaranta anys després, encara veiem ben lluny. Carbonell es va mantenir ferm a emprar el català en la seva declaració a comissaria i, malgrat les tortures, va aconseguir sortir de la presó sense que l’haguessin fet claudicar.

El segon empresonament coincideix amb l’atemptat de Carrero Blanco. A presó, la situació va esdevenir ben complicada i les condicions dels presos polítics van ser terribles. L’alimentació, pèssima. M’ha semblat curiós que en aquests moments tan terribles trobés a faltar les coses més senzilles: “També trobava a faltar coses tan senzilles com menjar una mica de patates bullides amb mongetes tendres calentes, perquè tot ho menjàvem fred.” (pàg. 159) Ho he trobat especialment curiós perquè en períodes de mala alimentació (viatges o excursions) jo també he trobat a faltar les patates amb mongetes!

Al llarg de tota la seva vida, Carbonell defensa de manera ben íntegra la independència dels Països Catalans i ho demostra mantenint amb fermesa les seves posicions. Lamenta, per exemple, que els catalans no estimem prou les nostres institucions. Quan, en una estada a Anglaterra parla amb una fervent conservadora, se sorprèn que segueixi fidelment els consells d’estalvi que dicta el govern laborista. La resposta és ben clara: ““Jo contra el govern sí que hi estic, però contra el país no.” Em va donar una lliçó que aquí alguns polítics no han après encara: una cosa és el país i l’altra és el govern.” (pàg. 71) Malgrat les diferències personals, al llarg de les seves memòries Jordi Carbonell és conseqüent amb el respecte que té al que representa Jordi Pujol: potser les actuacions i la persona de Pujol no li mereixen la seva consideració, però defensa s’ha de respectar el President de Catalunya.

Carbonell acaba les memòries amb una declaració de principis que vol ser un desig de futur i un balanç de la seva actuació política:

“He estimat i continuo estimant, molt. També he lluitat, tant com he pogut i sabut, al llarg de la meva vida, per una pàtria lliure, justa i sobirana. Continuaré en la lluita, perquè la meva esperança en la causa justa de la nostra nació i de la seva gent no m’abandona. He estat fidel a un amor i a una lluita i continuaré essent-ho mentre duri el meu camí, probablement no gaire llarg, en aquesta vall. Un camí que sé que coincideix amb el que ha de menar a la declaració unilateral d’independència dins la Unió Europea del Parlament de Catalunya, amb el suport d’un referèndum d’autodeterminació, anterior o posterior. I a una constitució oberta a la lliure adhesió dels altres Països Catalans, que trobaran en el nou estat, federal o confederal, una llibertat que no tindran mai a Espanya. Un camí, curt o llarg, qui ho sap?, però ple d’una gran esperança.” (pàg. 242)

dimecres, 8 de desembre del 2010

Un altre Nobel, si us plau!

“América Latina no quiere ni tiene por qué ser un alfil sin albedrío, ni tiene nada de quimérico que sus designios de independencia y originalidad se conviertan en una aspiración occidental. No obstante, los progresos de la navegación que han reducido tantas distancias entre nuestras América y Europa, parecen haber aumentado en cambio nuestra distancia cultural. ¿Por qué la originalidad que se nos admite sin reservas en la literatura se nos niega con toda clase de suspicacias en nuestras tentativas tan difíciles de cambio social? ¿Por qué pensar que la justicia social que los europeos de avanzada tratan de imponer en sus países no puede ser también un objetivo latinoamericano con métodos distintos en condiciones diferentes? No: la violencia y el dolor desmesurados de nuestra historia son el resultado de injusticias seculares y amarguras sin cuento, y no una confabulación urdida a tres mil leguas de nuestra casa. Pero muchos dirigentes y pensadores europeos lo han creído, con el infantilismo de los abuelos que olvidaron las locuras fructíferas de su juventud, como si no fuera posible otro destino que vivir a merced de los dos grandes sueños del mundo. Este es, amigos, el tamaño de nuestra soledad.”


Paraules sàvies, molt sàvies. És clar que no corresponen al discurs del premi Nobel de literatura d’enguany, sinó al discurs del Nobel del 1982. Han passat molts anys i aquelles paraules sàvies continuen vigents. No corresponen a la cadira d’un acomodat amb l’Esperanza Aguirre, que ja li va bé l’Espanya colonial després d’haver intentat infructuosament ser president del seu país (les urnes no s’equivoquen mai!), sinó a un escriptor excepcional, el millor entre els vius, un lluitador constant per la justícia social, per la igualtat dels pobles i per la llibertat de la seva terra. De ben segur que avui per avui Gabriel García Márquez, si encara tingués el cap prou clar per discernir, s’apuntaria fervorosament a la reclamació d’un premi Nobel per a la literatura catalana (sobradament merescut des dels inicis del premi), que l’apartés definitivament de l’arraconament a què la vol sotmetre l’Espanya oficial tan democràtica.

dilluns, 6 de desembre del 2010

El monstre dolç (societat de consum!) (i 2)

Joan F. Mira ha acabat la sèrie d’articles dedicada al consumisme i a la distribució de prioritats col·lectives i personals que, segons ell, anorrea la societat contemporània. En la seva columna setmanal a la revista El Temps, des de la seva posició de pensador i escriptor amb una vastíssima i sòlida trajectòria, sol trobar l’enfoc just, el comentari precís, en aquesta anàlisi crítica del nostre món.


Mira dedica l’últim article d’aquesta sèrie a parlar de la crisi de les esquerres a partir d’una anàlisi de Raffaele Simone. A Europa ja fa temps que governen els partits conservadors; els catalans, ens acabem de posar al mateix nivell i Mira comenta, en general, que tot plegat està motivat per la crisi ideològica de les esquerres, que no ha sabut trobar el discurs necessari per als nous temps. Ens acaba oferint la seva recepta personal:

“Afirma Raffaele Simone, “en aquests inicis del segle XXI el dipòsit d’idees de l’esquerra frega ja la bancarrota”. I per això, també, la resistència al poder del monstre ha de tornar a valors clàssics... que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a la seriositat i alt nivell en l’educació, a la regulació dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal. O això, i més coses, o el monstre dolç ens adormirà tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió.”

diumenge, 5 de desembre del 2010

Bon viatge per als guerrers...

Després de llegir l’entrevista a Lluís Llach en el dominical del diari Ara d’avui, en què el cantant de Verges declara haver votat ERC diumenge passat perquè era la millor manera de defensar el sobiranisme al parlament i que, a més, li augura continuïtat malgrat la imatge de desunió que ha donat, no puc més que retrobar el to poètic d’aquests meus apunts, en agraïment simbòlic –especialment en aquests temps difícils-


ÍTACA 

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

divendres, 3 de desembre del 2010

Sobre Heràclit i l'U, amb Foix

Mireu: m’ha tornat la vena poètica! I pel camí més dret (més dreturer) del meu sempre estimat i admirat J. V. Foix...


Admirable, fantàstic...; el verb precís, la paraula exacta, l’expressió definitiva. Què seríem sense Foix?

Malgrat tot, des que el món és món, la clau és trobar en el divers la unitat. Ja ho deia Heràclit!: sempre ens banyem al mateix riu.

Tots som U:




Amb ulls carnals opòs núvols i mars
I n'hec l'encís que em treu de tants de llots,
I de l'advers renasc. I amb tants de brots,
Aigua i clarors, i el fosc i el roig de l'arç

Faig l'U divers i múltiples les arts.
Però la ment no cobeja els bells mots:
De cadascú què sap? Presa de tots,
Ignora el joc dels meus deliquis cars

Tants de glans, doncs, i un sol Gla, i del vinyet
Un Cep etern; i ni boira ni fred
Foren ni són! Això em fa el viure esquiu.

Só, doncs, Adam; i ets Eva! I tenim set,
I allò que olor i palp qui sap si viu,
I ens banyarem tot temps al mateix riu.


Com m’agrada citar poemes de J. V. Foix!

dijous, 2 de desembre del 2010

El monstre dolç (societat de consum!)

Fa un parell de setmanes, en la seva columna setmanal de la revista El Temps, un dels pensadors més representatius de la nostra cultura, Joan F. Mira, ha encetat uns articles que titula “El monstre dolç” i que jo em permeto subtitular “Societat de consum” pensant en la cançó d’en Raimon.


Han passat quaranta anys, però no n’acabem d’aprendre... Joan F. Mira es queixa del consumisme de la societat contemporània, de la necessitat de despesa incontrolada, de la sobrevaloració dels béns materials per sobre dels espirituals.

Ens pensem que només estem bé si tenim moltes coses o si ens permetem segons quins luxes materials..., però mai no n’estem contents!

És la síndrome de la societat occidental contemporània, és el que ens ha portat a la crisi econòmica actual: no valorem prou el benestar, no preuem les idees, les emocions, els sentiments... No ens parem a pensar. Només gastem, gastem i gastem! I, al final, què? Doncs que acaben manant els de sempre!

Cito un fragment il·lustratiu del primer article de la sèrie, del 16 de novembre:

“El monstre dolç està decidit a reduir el paper controlador i redistribuïdor de l’estat i dels serveis públics, menysprea la vida intel·lectual i la independència de pensament, i desenrotlla una ideologia de l’èxit individual. És populista en el sentit que esquiva la democràcia en nom d’”allò que vol el poble”. Pensar en el senyor Sarkozy, en Berlusconi o, ridículament i a casa nostra, en Zaplana o en Camps, és una manera de començar a entendre-ho. Pensar en la corrupció que, quan no es pot amagar, es justifica amb els resultats electorals dels qui la practiquen, en seria una altra. Repassar el contingut de la major part dels programes de televisió ens ho fa entendre més clarament encara. El règim del monstre, explica Simone, es basa en tres manaments, el primer dels quals és consumir: consumiu, compreu, consumiu i compreu sempre, de tot i qualsevol cosa, útil o inútil.”

Qui ho havia dit (o pensat) que Catalunya (el Principat) era un oasi?