2013: guanyarà el pessimista?

Agafo la bola de vidre..., i em surt la vena pessimista!

L’optimista diria que tenim una majoria sobiranista com mai no l’havíem tinguda i que el procés cap a la independència és imparable. Ningú no es farà enrere i el 2013, malgrat que serà un any difícil, servirà per assentar les bases de l’estat català que volem la majoria, que serà una realitat després del referèndum del 2014. El futur de la Catalunya independent dins de la Unió Europea és esperançador; finalment, Catalunya podrà viure en llibertat.

Però no m’ho acabo de creure i em surt el pessimista:

El 2013 serà un any terrible. Econòmicament i nacionalment parlant. Hi haurà unes grans retallades imposades pel govern de Madrid que intentaran que Catalunya incompleixi el límit de deute amb la voluntat de tenir l’excusa perfecta per intervenir l’autonomia. Paral·lelament, el govern del PP anirà aprovant (amb el vistiplau del PSOE) un seguit de lleis que reduiran a la mínima expressió la capacitat legislativa de les comunitats autònomes. Catalunya no passarà de ser una diputació ampliada sense cap mena de possibilitat organitzativa, sense marge de maniobra que no sigui gestionar malament les obligacions que imposi el govern central.

Mentrestant, continuaran generant a Catalunya un clima d’opinió contra el govern, i el faran culpable de la crisi econòmica, de la reducció de les prestacions socials, de l’estat del benestar, i de provocar artificialment l’enfrontament entre els espanyols. I, si poden fer caure el govern de Catalunya, millor: feina feta! Confiant, a més, que en trobaran molts que s’apuntaran al carro, ho promouran i ho celebraran. Alhora, desplegaran tota la maquinària diplomàtica per presentar al món una Catalunya egoista i insolidària, culpable d’abandonar els pobres espanyols quan més ho necessiten. Europa se’ns girarà d’esquenes. Més que res perquè, si els espanyols no compten amb els diners que ens roben als catalans, els hauran d’aportar els altres europeus i ja en comencen a estar fins al capdamunt. De fet, tots els estats europeus envegen el Regne d’Espanya perquè tots voldrien tenir una Catalunya per esprémer...

D’aquesta manera, el govern de Madrid preveu frenar el referèndum i alhora tenir tranquil·la la parròquia espanyolista...

Si, tot i així, el govern Mas aguanta i convoca un referèndum, el govern del PP haurà pogut tibar tant la corda, haurà mostrat tanta fermesa entre els seus, que no els costarà gens oferir alguna cosa a canvi: un nou pacte fiscal descafeïnat, per exemple. Llavors es podrà fer el demòcrata i acceptar que hi hagi un referèndum legal sobre el futur de Catalunya.

I aquí el pessimista em pregunta: i què faran els partits catalans? Segur que Unió hi tindrà un paper decisiu i que defensarà el No o l’abstenció: al capdavall, el govern espanyol ens ofereix un “pacte”... PSC i PP no cal ni dir-ho. ICV ni sí ni no, sinó tot el contrari... I Convergència, què dirà amb aquest panorama? S’ho jugarà tot a una carta o voldrà seguir sent el “partit de govern”? I, per tant, què farem el conjunt de la ciutadania? És fàcil que molts catalans dubtin i que, malauradament, no acabi guanyant el sí.

I, llavors, pobra Catalunya! Us imagineu l’endemà del referèndum, amb la victòria del No? Ja ens podem calçar! Finis Cathaloniae... Que Déu ens agafi confessats!

freeOtegi

Sí, un desig per al 2013. Com va dir el President: "No poseu portes al camp!" I el formulo recordant un poema de Ventura Gassol (que copio del magnífic bloc de Josep Bargalló) dedicat a la mort de l'alcalde de Cork, lluitador per la llibertat d'Irlanda:

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA
               En la mort de Mac Sweney, alcalde de Cork

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un temps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava,
palau de llum i avui negra presó.
-Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda,
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Sweney l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.
A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
Mac Sweney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els don ardor.
I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.
La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se l'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.
I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l' hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.
Mac Sweney, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil•la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil•la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

Últim Ple de l'any

Semblava que havia de ser un Ple tranquil i de transició, però al final a resultat ser interessant i, sobretot, “sorollós”: reivindicacions de la policia municipal i dels treballadors de l’Hospital Sant Jaume, amb botzines de fons dels concentrats a fora de l’Ajuntament.

Ens trobem en uns temps convulsos, la situació econòmica és crítica i no s’estan trobant les solucions; al contrari: només paguem els més febles, els treballadors i els que tenen més necessitats de suport social. En aquest Ple mateix, per exemple, vam haver d’aprovar la supressió del pagament de la paga extraordinària dels treballadors de l’Ajuntament. La intervenció d’ERC anava en el sentit de reforçar la idea que sempre hem defensat: no hi ha més remei que aplicar-ho, però hi estem en contra perquè no aporta res i perjudica el dinamisme econòmic de la ciutat. Ens pensàvem que tots els grups compartien la nostra opinió, però ens vam trobar la sorpresa que la representant del PP ja ho trobava bé, perquè segons ella la crisi perjudica tothom i ja està bé que els treballadors públics també cobrin menys. En fi, són maneres de mirar-ho.

Pel que fa a la resta de punts, no hi va haver gaire debat llevat de l’apartat de mocions.

Primer, el grup socialista presentava una moció reclamant el pagament dels deutes de la Generalitat amb l’Ajuntament. Evidentment, tots hi vam votar a favor. Nosaltres, però, vam defensar la idea que el problema no és que la Generalitat no paga, sinó que l’Estat se’n du els calés dels catalans i després no compleix els seus compromisos amb les comunitats autònomes, en una clara voluntat de treure’ls capacitat de gestió i recentralitzar el Regne, sense importar-los que, qui en rep les conseqüències, siguin els ciutadans.

En segon lloc, Òmnium Garrotxa va presentar una moció en favor de la retirada de la llei d’Educació que impulsa el PP. Una altra mostra de la voluntat centralitzadora del govern espanyol i de l’”espanyolització” de Catalunya. Vam votar a favor ERC, PSC i CiU; en contra, PP; i PxC es va abstenir, no sense citar els dos primers versos de l’”Oda a Espanya” de Maragall. Em va anar bé, perquè vaig comentar que Joan Maragall, com el seu nét, acaba l’oda amb un rotund “Adéu, Espanya!”

D’urgència, vam presentar una resolució conjunta contra les prospeccions petrolieres amb el sistema de “fracking”, que ha generat una gran preocupació a tota la comarca. Esperem que les veus garrotxines puguin acabar frenant aquestes prospeccions.

En l’apartat de precs i preguntes, la Clara va agrair la celeritat a actuar en relació a la cruïlla del carrer Madrid amb el camí de la Teuleria i va lamentar que, finalment, la col·locació de la nova passarel·la de les Tries hagi d’anar a càrrec de l’Ajuntament.

I confiem que el proper any sigui millor i que sigui l’últim en què depenguem del Regne d’Espanya.

La llengua, sí; la història, la geografia..., també!

Doncs això, em serveix la paròdia del lema del PP “Català” (no deien que eren aquells que estaven per solucionar els problemes “reals” de la gent, que eren superar la crisi econòmica?) per exemplificar aquesta idea.

La societat catalana en pes ha reaccionat a l’atac frontal contra la immersió lingüística que planteja el govern del Partit Popular (sí, no és el ministre Wert, és un govern d’un partit representat a Catalunya per tots els seus regidors i càrrecs polítics; que ningú no se n’amagui ni ho pretengui dissimular parlant del ministre “cornúpeta”, que deia en Sebastià Alzamora).

Significa trencar un consens que arrenca dels primers temps de la constitució espanyola; significa tornar als últims temps del franquisme.

Però és que la reforma que planteja el govern del PP no es queda aquí. Saltant-se tota la jurisprudència derivada de les diverses sentències del Tribunal Constitucional (sí, aquell mateix tribunal que ens és tan “favorable”...), el govern pretén dictar tots els continguts que han de seguir els alumnes que estudien al Regne d’Espanya, sense comptar que les competències en educació estan transferides a les comunitats autònomes i que no és legal que dicti “en exclusiva” allò que han de fer. En resum, és la peça clau per “espanyolitzar” els alumnes catalans, que havia afirmat Wert.

És a dir, la proposta no només limita l’ús de la llengua catalana i la relega a una posició marginal, sinó que imposarà uns continguts homogenis per a tot el Regne pel que fa a Història, Geografia, Medi Natural, Literatura, etc. I, a més, obligarà tots els alumnes a examinar-se al final de cada etapa amb exàmens centralitzats elaborats per en Wert.

En definitiva, és una llei que retorna el centralisme tan enyorat per la FAES (26M€ de subvencions públiques en els últims anys!)... No trigarem a recuperar la llista dels reis Gots, les plantilles amb els rius de la península, les proves sobre les meravelles de les capitals de província i la Formación del Espíritu Nacional.

Sort que la LEC defensa l’autonomia de centres!

Cal sortir al carrer: avui mateix, 10 de novembre, tots davant l’Ajuntament d’Olot a les 18.30!

#tenimpressa

Sí, ho hem de fer bé, però tenim pressa.

Aquests dies, malauradament ens van donant arguments contra aquells que deien que la independència només es justificava (o es reclamava) per motius econòmics: els catalans, rics, no volien pagar les comunitats pobres...

És evident que aquest argument era més que fal·laç; però també és veritat que cal donar alguna solució des de Catalunya als 800.000 aturats que tenim, al 50% de joves que busquen feina i no en troben; a tots aquells catalans i catalanes que s’han passat els millors anys de les seves vides adquirint una formació superior i que, quan és l’hora d’entrar en el mercat laboral, en queden al marge...

És clar que hi ha motius econòmics per afanyar-nos, per tenir pressa, però no són els únics, i potser tampoc no són els més importants, malgrat tot.

Potser no són els més importants perquè fa més de tres segles que Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble, com a nació. I, per això, tenim pressa!

El govern espanyol actual vol imposar la castellanització a les nostres escoles, la recentralització a les nostres universitats, l’espanyolització a la nostra societat... Sap greu continuar l’enumeració, com si haguessin retornat els temps foscos del franquisme.

I és que, en el millor dels casos, no ens podríem permetre com a poble tenir l’espasa de Dàmocles planant sobre els  nostres caps en funció de si el govern d’Espanya fos així o aixà. Un poble no pot sobreviure en aquestes condicions.

Passa, però, que les veus (n’hi ha? D’acord, sí, jo en conec dos o tres, el del meu costat en coneix tres o quatre més...) espanyoles que defensen la “pluralitat”, que entenen la singularitat nacional del poble de Catalunya, no existeixen; o ningú no piula, per por o perquè de debò no els interessa gaire...!

Com deia Joan Fuster: ens volen destruir com a poble.

#tenimpressa

D'Iglesias a Catà

Divendres tocava el cicle del PEHOC. Ponent, Marcelino Iglesias... En fi, tocava anar a veure què deia. I, vaja: decepció absoluta. De fet, va començar amb una descripció geogràfica dels Nogueres que semblava mofar-se de l’auditori. El primer que em va sobtar va ser la insistència en proclamar que el naixement d’una persona és aleatori: quan neixes, no tries on neixes. Deia que ell havia nascut aragonès per casualitat, i que els seus cosins eren catalans per casualitat.

Com pot ser que estiguem tan lluny. No sé si és la posició de tots els espanyols, però a Catalunya ens sobta moltíssim que és proclami la nacionalitat indestructible d’una persona en funció del seu lloc de naixement; potser perquè fem honor a allò de “terra d’acollida” o, com deia aquell, “nadie es de donde nace, sino de donde pace”. A en Marcelino això no li deu haver arribat.

Va acabar proclamant-se “federalista”, però no va acabar d’aclarir quin era aquest federalisme (a banda de referir-se al federalisme europeu); el que sí que ens va quedar clar és que era antiindependentista, tot i respectar totes les postures. Curiós que la gent del PSOE, trenta anys després, treguin la pols a aquest concepte quan la societat catalana ja és majoritàriament independentista. Ara, ja han fet tard!

Dissabte, el gran Josep Catà. Quina diferència de xerrada! Rigorosa, amb tot el seny del món però amb la contundència de les dades, va anar explicant la manera com la monarquia austriacista hispana comença a topar amb la realitat pactista de la política catalana des del segle XVI.

Les necessitats econòmiques del monarca i la voluntat d’acabar amb la confederació per arribar a un estat unificat és la base dels conflictes armats de la guerra de Separació del segle XVII i de la guerra de Successió del XVIII.

Malgrat la complexitat i la llargada, va valer la pena recordar tots aquests fets, especialment després d’haver sentit un “federalista” de l’alçada del senyor Iglesias.