Rubalcaba: "Apoyaré" (2)

I sí: hi tornen! Com el famós dia de la marmota, els companys socialistes-federalistes-nonacionalistes-peròtanespanyolscomelquemés han començat la seva campanya d’assalt a la Moncloa tot intentant tornar a ensarronar els catalans.

La moma del 2003 els va durar una colla d’anys i va aconseguir que molt catalans apostessin per mantenir en Zapatero a la cadira costés el que costés i, és clar, els va agradar i s’hi van acostumar.

Però a Catalunya també va arribar el conte d’en Pere i el llop... I, és clar, els catalans no ens mamem el dit encara que alguns polítics de la “Meseta” s’ho pensin (i potser també algun nacional que ha fugit a les càlides costes de Florida per comptes de retirar-se als quarters d’hivern!).

El clam de don Alfredo P. Rubalcaba (no li diré senyor “Pérez” perquè es veu que li sap greu i s’enfada... Potser perquè la majoria de Pérez que conec ja són independentistes com jo?) a la Conferència del PSOE mostrant la seva estima pel PSC em va arribar tan endins com el vídeo electoral de tot de barons del PP proclamant el seu honest amor a Catalunya. (Ara em vénen al cap recollides de signatures i ribotades, però m’ho estalvio...)

I, és clar, la claca local, ni que sigui per mantenir momentàniament la cadira que els ha costat sang-suor-i-llàgrimes, aplaudeix efusivament les paraules buides i els posats “més falsos que els invents del TBO” no fos cas que l’amo els descavalqués per díscols i antipatriotes.

Potser algú encara no ho ha vist, però ja fa temps que els catalans ens afaitem (ara em ve al cas en Pujol parlant de les “tites, tites, tites...” i la menjadora), ens hem fet grans, hem sortit al carrer i ja no ens poden venir amb sopes d’all ni sopars de duro. És fàcil: volem votar! Com qualsevol país normal del món: com passa al Canadà, al Regne Unit, a Dinamarca, a Noruega o a les repúbliques bàltiques. I, com a demòcrates que som, acceptarem esportivament el resultat de les urnes, sense fer cap trencadissa, ni estripar-nos les vestidures.

I, encara que tot plegat no fos una burda maniobra electoral com han fet sempre els socialistes, els catalans no ens podríem conformar amb una situació nacional tan feble i inestable que depengués del govern espanyol sortint de les eleccions: si un dia guanyen els amics, anirem tirant; si guanyen els altres, amagats i a entomar el ruixat!

És tan complicat d’entendre que un país no pot tenir cap mena de futur sobrevivint d’aquesta manera? És tan complicat d’entendre que els catalans ja no acceptem paraules buides sinó que volem decidir la nostra manera de viure? És tan complicat d’entendre que, a Catalunya, ha triomfat la democràcia?

Que no ens enganyin, que no s’enganyin... No hi ha retorn!