Començar una obra de la Carme Riera
sempre és una garantia. De fet, sempre n’he acabat la lectura convençut que és
una de les més grans escriptores del país i que, quan s’ha queixat de manca d’atenció
periodística, tenia tota la raó del món.
Des dels contes iniciàtics de Te deix, amor, la mar com a penyora i de
Jo pos per testimoni les gavines,
passant per les ja consolidades Qüestió d’amor
propi o Una primavera per a Domenico
Guarini, el gran èxit Dins el darrer blau,
i les darreres La meitat de l’ànima, L’estiu de l’anglès i l’inusual “thriller”
Natura quasi morta que encetava un
camí incert que no li acabava d’escaure, com ja vaig escriure en un post de fa
una colla de mesos, val la posar posar-se a llegir les obres de la Carme Riera.
Enguany ha encetat un nou camí que
em penso que li escau molt més: Temps d’innocència
vol ser un recorregut pels records més aviats costumistes d’una nena de vuit
anys a la Mallorca dels anys 50, una mena de records personals a través de la
mirada innocent de la infantesa perduda, amb un punt d’enyorança per una època
que la Mallorca contemporània ha acabat superant del tot.
En aquesta mena d’autobiografia,
Riera té l’encert d’emprar un llenguatge molt ric que es vol acostar al
llenguatge col·loquial de l’època i que, tot sovint, la voluntat
uniformitzadora de l’estàndard ha volgut esborrar.