El primer Ple de l’Ajuntament d’Olot
del mes de gener va ser el més plàcid de tot el mandat. Potser per primera
vegada no va arribar a les dues hores de durada. Cap tema especialment
interessant, llevat de la renúncia per motius personals del regidor de la CUP,
Lluís Rubió. Ha estat un gran regidor. Li agraïm la feina de tots aquests anys.
(Foto de cadenaser. La hi poso perquè queda clar con dispara l'escopeter... proporcionalitat!)
Personalment, només em va
interessar ell debat sobre l’alberg i la residència d’estudiants per al Barri
Vell. Sí, finalment! Des d’ERC-Olot ens hi podem posar totes les medalles
perquè, des que jo vaig començar a ser regidor del consistori hem estat fent
propostes i llençant idees sobre aquest tema, especialment vinculades a l’espai
de l’hospital (fins i tot ho dèiem abans d’acabar-se de construir l’hospital
nou). Més d’una vegada, en els intents d’acord per als pressupostos, hem
proposat a l’equip de govern d’estudiar aquesta possibilitat... I sempre se’ns
ha menystingut amb l’excusa que econòmicament no era viable. Doncs bé: estem
molt contents perquè, finalment, aquesta idea vagi avançant i entrant en l’imaginari
d’altres grups.
Qualsevol ciutat com Olot hauria
de remenar cel i terra, i fer l’impossible, per intentar que molts joves hi
volguessin viure durant la setmana mentre estan immersos en la seva formació
acadèmica. Penso que a Olot no s’hi ha treballat mai prou.
Però bé: com que no hi ha prou
temes per fer una entrada al blog amb una mica de profunditat, em permeto
comentar un tema de política nacional que és prou candent durant aquestes
setmanes.
Hem viscut l’intent més gran d’avançar
cap a la independència nacional i la construcció de la República Catalana dels
últims segles. Tot plegat encara no ha acabat, però tenim presos polítics,
exiliats i el govern intervingut per una interpretació il·legal (com s’acabarà
confirmant, tard o d’hora) de l’article 155 de la Constitució espanyola. Hem
acceptat les eleccions il·legítimes del 21 de desembre, convocades pel
president del govern espanyol i n’hem acceptat els resultats.
I hem tornat a guanyar. Els
partits independentistes hem tornat a guanyar les eleccions i estem legitimats
per continuar la construcció de la República Catalana. Però a mi em preocupa
especialment el milió nou-cents mil catalans que han optat per votar les
formacions que van impulsar l’aplicació fraudulenta de l’article 155 i la
suspensió de l’autonomia a Catalunya.
1,9 milions de conciutadans que
estan d’acord a ser governats des de Madrid. 1,9 milions de catalans que estan
d’acord que hi hagi presos polítics i polítics exiliats. 1,9 milions que estan
d’acord amb les porres dels piolins per reprimir els veïns que volien votar en
un referèndum convocat des del Parlament de Catalunya després d’una sessió perfectament
constitucional (malgrat el que pretenien els partits de la supressió de l’autonomia:
C’s-PSC-PPC). 1,9 milions que estan d’acord que l’estat gastés 87 milions
(segons diuen ells...) en la repressió a Catalunya i el que convingués per
garantir la unitat d’Espanya, i que no els importa que els toqui pagar-los en
forma de més impostos i menys ajudes. 1,9 milions que estan d’acord que l’Estat
hagi utilitzat tots els recursos extorsionadors possibles perquè empreses amb
seu social a Catalunya en marxin...
Són molts.
Són molts catalans que no donen
suport al projecte de creació de la República Catalana. I això vol dir que ens
queda molta feina per fer, que hem de treballar perquè els opositors a la
República siguin molts menys, que hem d’arribar a una part dels nostres
conveïns que encara no han entès el nostre projecte guanyador. Hem d’arribar-hi
i fer-los entendre que la República Catalana serà beneficiosa per tothom. Menys
pels poderosos, és clar!
Ho hem de fer. I ho hem de fer al
més ràpidament possible, perquè no podem esperar gens ni mica. I, a banda de
convèncer els nostres conveïns, ens hem de deslligar també al més ràpidament
possible de la dependència de l’íbex35. Hem de construir un sistema financer,
econòmic, de proveïment totalment deslligat de les empreses que viuen de les
martingales del sistema econòmic espanyol. Hem de tenir entitats financeres,
empreses subministradores d’energia, d’alimentació, de transport exclusivament
catalanes. És a dir: hem de fer aquelles estructures que no hem estat capaços
de fer en tots aquests anys d’autonomia.
Sempre que hem optat per un
enfrontament directe (i ho hem fet des del segle XVI), hem acabat perdent bous
i esquelles. Ara tenim l’oportunitat de construir la República Catalana, però
ho hem de fer aprofitant les possibilitats que ens permet un govern autonòmic.
En pocs mesos, quan tinguem la certesa que som més i que tenim tots els
mecanismes preparats, serà el moment. Fins llavors, ens cal fer-ho bé i aplegar
totes les forces del món.