Poso això de “progres” entre cometes
perquè, d’entrada, no m’ho acabo de creure (potser “progressista” i espanyol
segueix sent un oxímoron, en ple segle XXI), però també perquè m’ajuda a
distorsionar una mica el sentit profund del terme “progressista”: per
entendre’ns, fora d’algun honorable representant d’IU, a Espanya els polítics
que van de “progres” no fan honor a l’etimologia del concepte, “progressar”; al
contrari, la majoria són d’allò més estantissos, reaccionaris, vaja.
Recupero el tema de l’última
entrada, perquè l’entrevista a l’Ana Pastor a què feia referència m’ha recordat
declaracions de la Carme Chacón i d’en Marcelino Iglesias (“progres” que, per
més inri, no serien ben bé allò que
anomenaríem “espanyols” de l’Espanya profunda sense dubtar ni un segon...).
Potser els catalans no ho entenem
perquè tenim una mentalitat que correspon al tòpic de “cruïlla de
civilitzacions”, de “terra de pas”, de “territori de frontera”: defensem les
nostres tradicions, la nostra manera de fer; però, malgrat les crítiques, vivim
oberts al món, a les cultures, a les llengües, a fer camí fora de casa, a
obrir-nos als que arriben, als canvis... Des del petit triangle de la “perfecta
estructura”, que deia J. V. Foix sobre la geografia de Catalunya, hem sortit al
món: petits com ens reconeixem (que deia Llach), necessitem estar connectats
amb la resta.
Els espanyols, ni els més “progres”,
no semblen ser d’aquesta manera. Potser és el tancament geogràfic, potser és la
grandesa o l’imperi, potser és l’idioma, potser és l’orgull, o els toros o la
raça..., però ells no ho entenen.
Recordo en Marcelino Iglesias, que
pretenia afirmar que ell era aragonès perquè havia nascut a l’Aragó i el seu
cosí era català perquè havia nascut a Catalunya. Segons ells això era immutable
i no ho havia pogut triar ningú! Natalici determinista, en diríem. És clar, ell
no volia que el seu cosí fos estranger si Catalunya s’independitzava. Els
catalans, que de fa temps que hem defensat allò de “és català qui viu i
treballa a Catalunya..., i ho vol ser!”, no podem entendre l’argumentació (per
dir-ho d’alguna manera) del senyor Marcelino.
També m’ha fet recordar el que deia
la Carme(n) Chacón: ella no volia haver de triar si el seu fill havia de ser
català o espanyol. Aquesta “idea” no és que no la puguem entendre els catalans
(a nosaltres, en un moment donat, ens van obligar a ser catalans i espanyols, o
catalans i francesos, perquè no podien impedir que fóssim catalans), és que no
ho pot arribar a entendre ningú de cap part del món civilitzat. En un món
“globalitzat” (avui tot són cometes...) com el nostre, qüestionar la
possibilitat de la doble nacionalitat no només és increïble, és ridícul.
Qualsevol ciutadà del món que ho sentís es faria un panxó de riure, si no fos
perquè l’“argumentació” ve d’una aspirant a presidir el Regne d’Espanya...
Però és que tot plegat m’ha vingut
al cap després del que deia l’Ana Pastor: no volia ni sentir parlar del dret a
decidir dels catalans perquè ella tenia bons amics catalans i es negava a
haver-los de tenir allunyats si Catalunya fos independent!
O sigui: una “progre” com l’Ana
Pastor defensa que els països independents no poden tenir relacions entre ells;
que la ciutadania de dos països independents perd el contacte inevitablement;
que aquells que són amics, quan viuen en països independents, perden l’amistat;
que una frontera administrativa estatal és un mur infranquejable que fa viure
d’esquenes els habitants i els governs de tots dos territoris, etc.
O sigui: els espanyols, ni els més
“progres”, no poden entendre res de res. No poden entendre que la independència
de Catalunya no va contra ningú, que no ens volem allunyar de ningú; al
contrari, que volem seguir mantenint les relacions humanes i econòmiques que
tenim i, si pot ser, incrementar-les, com ho fem amb la resta del món; no només
amb els veïns més pròxims, sinó amb tot el món. En un món globalitzat com el
nostre, la interdependència és inevitable, malgrat la independència dels
diversos estats que configuren el planeta. Nosaltres només volem ser un estat
més en aquest món interdependent.
No poden entendre que només volem
governar-nos nosaltres mateixos, decidir quines lleis regulen la nostra
societat i com distribuïm la nostra riquesa. El temps ens ha demostrat que això
no ho pot fer Madrid (o París) perquè ens perjudica, perquè no entén ni vol
defensar la nostra cultura, perquè ens tracta com una província colonial.
Perquè no garanteixen la supervivència de la nostra llengua... O potser sí que
ho entenen, també els “progres”; però ens continuen volent com a colònia...
Els catalans no volem construir un
mur entre nosaltres, només faltaria. Ara, si són ells els que es volen
aïllar..., pitjor per ells. A hores d’ara, qui recorda que el Marroc era
espanyol fa 60 anys o Cuba i Filipines fa 120 anys? Els espanyols no volen
tenir relacions amb el Marroc, Cuba, Filipines, etc.? Doncs això: quan ens
independitzem (i tenim molta pressa), algú començarà a veure les coses
diferents.