Vegueries, finalment!

1833: a imatge de l’organització centralitzada de la República Francesa, el Regne d’Espanya imposa les províncies contra tota tradició  i contra la realitat geogràfica del nostre país. És l’últim intent de desfer la realitat catalana: després de les institucions, després dels símbols nacionals, després de la llengua, l’organització administrativa (més endavant encara hi haurà l’amic Aznar amb les “xapes” dels vehicles que sacralitzaran l’”España, una!”..., però aquesta és una altra història).

1931: després de gairebé un centenar d’anys, el nou estatut republicà incorpora una de les reivindicacions històriques del catalanisme (el primer pas va ser la creació de la Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba), la reorganització territorial en vegueries, que responguessin millor a la realitat nacional que no pas la divisió provincial borbònica.

Les vicissituds de la Generalitat recuperada van fer que el projecte de vegueries no pogués tirar mai endavant, tot i que es va arribar a una formulació gairebé definitiva.

Avui per avui, evidentment, no es pot copiar el mapa de vegueries d’aquell temps: el país ha canviat molt i cal adequar l’estructura administrativa als nous temps.

Tot i així, la creació de les vegueries com a pas previ a la supressió de les diputacions provincials és un element molt important de cares a demostrar que el nostre país es pot organitzar per si mateix, i que ho pot fer millor, que ho ha de fer millor. No cal que des de Madrid ens vinguin a dir com hem de fer les coses (llegiu-hi, per exemple, el tema de l’aeroport del Prat, de l’AVE, de la MAT...).

És per això que, en aquests moments gairebé fundacionals d’una nova estructura administrativa de país, caldria que tots plegats poguéssim ser una mica generosos, que no miréssim només per “nosaltres”. Caldria que aquells que, des de fa anys, tenen l’etiqueta de “capitalitat” entenguessin que la nova organització ha de ser diferent, que no pot reproduir els errors de la divisió provincial; que el país no pot organitzar-se al voltant d’unes ciutats que siguin capitals i que tota la resta en depenguin. Caldria entendre que Catalunya no es basa en una societat centralista, que els catalans ens hem configurat una sèrie de nuclis al llarg del país que són els que ofereixen tradicionalment els serveis als ciutadans del seu entorn (allò que en el passat en deien “mercats”).

Caldria entendre que, en les vegueries, això de la capitalitat hauria de ser un element “circumstancial”, que no passa res si una vegueria té capitalitat compartida, que les ciutats no haurien de ser beneficiades per ser capital de vegueria...

Per entendre’ns: d’acord que el consell s’hauria de reunir per exemple a Tarragona o a Tortosa, però els serveis sanitaris o de medi ambient o... podrien ser perfectament a Reus o a Amposta. Precisament el que haurien de pretendre les vegueries és això: la intercomunicació en oposició a la dependència. Precisament el que hauria de pretendre una capital de vegueria hauria de ser que tot el territori de la vegueria estigués ben organitzat, cohesionat. I això no passa perquè totes les ciutats de la demarcació depenguin dels serveis de la capital. Això potser funciona a la “meseta” o a Andalusia, però al nostre país això no funciona.

Aquesta és l’organització tradicional de Catalunya, que és radicalment oposada a l’organització provincial. Ara: ja entenc que els alcaldes de Tarragona i de Reus (tots dos del PSC) o el president de la diputació de Barcelona o l’alcalde de Sabadell (tots del PSC) no en puguin entendre la diferència.

L’any 2010 ha de ser un any històric per a Catalunya: no fem que les vegueries siguin una multiplicació del règim provincial. Fem que l’organització del país sigui més propera, més útil als ciutadans. Entre tots els ho hauríem d’explicar!

Els Nadals de J. V. Foix

Els que em coneixeu prou suposo que ja pensàvem que trigava massa. Sí, efectivament, estava esperant el Nadal per entrar-hi de la mà de J. V. Foix.

El gran pastisser de Sarrià va començar la tradició d’enviar poemes com a felicitació del Nadal als seus amics. Des del Port de la Selva comença amb aquest del 1948.

No és que Foix fos un missaire, ni un fervent creient, però aprofita aquesta tradició per donar un to poètic a la reflexió sobre el significat d’aquestes dates i el que han aportat a les nostres vides.

Serveixi, doncs, Foix com a felicitació per a tots d’aquestes festes i de l’any nou.

TAMBÉ VINDREM, INFANT, A L’HORA VELLA

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atles filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
-Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge I Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

Les Elegies d'en Càndid

Ahir vaig assistir al ja tradicional recital de final d’any dels alumnes de l’IES Montsacopa. No podia faltar-hi: bons amics i companys hi posen il·lusió perquè tiri endavant; dotze anys al Montsacopa són més que suficients perquè en guardi un gran record i ocupi una part del meu esperit, però també perquè estava convençut que l’espectacle s’hi valia.

En Càndid hi té la mà trencada, s’hi dedica i sap engrescar un grup nombrós de jovent: qui ha dit que els joves no es preocupen per res? Ara: el repte d’enguany era especialment complicat: gosar llegir les Elegies de Bierville suposen una complicació enorme.

Potser algú recordarà l’elegia dedicada a Súnion, o l’Endreça. Poemes coneguts i, malgrat la complexitat, perfectament assumibles: jo mateix utilitzo habitualment el cas de Súnion per parlar de poesia del segle XX i em penso que té un cert èxit.

Però en el conjunt de les elegies, n’hi ha d’una dificultat important: tant per la llargada del poema, com per la profunditat de la reflexió, com pel rigor lèxic i mètric. Doncs bé: tots els alumnes que van recitar Riba se’n van sortir perfectament. L’espectacle, malgrat la llargada, va fluir amb una lleugeresa extrema (fer lleuger en Riba té un mèrit indiscutible!). Música i imatges acabaven de configurar l’atmosfera necessària per fer arribar el missatge de la tragèdia de l’exiliat des dels foscos boscos de Bierville.

Posats a destacar: em van agradar especialment la lectura de l’elegia VI i també el punt final: l’afegitó de la traducció que va fer Riba del poema de Kavafis sobre Ítaca. Un bri d’esperança com, de fet, ho són en el fons les Elegies, malgrat els moments difícils per què passava Carles Riba i el seu país.

Ítaca

Konstandinos Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(Un petit “post scriptum”: vaig corroborar un fet que fa temps que vaig observant. Moltes noies tenien una dicció una mica “papissota” –per dir-ho d’alguna manera-; és a dir: les sibilants tendien a no fer-les alveolars, sinó més dentals o fins i tot gairebé interdentals. Això ho estic observant últimament i, buscant-hi hipòtesis plausibles, em vaig preguntar si l’ortodòncia (els ferros) no hi tinguin alguna cosa a veure. Ves que els temes d’estètica dental no estiguem provocant problemes de dicció. Però es pura hipòtesi (o mania meva).

Toros (2)

N'hi ha que encara parlen dels toros a la cultura catalana. I, evidentment, el toro (el brau) és un referent de la cultura mediterrània. Ara: d'aquí a pensar que la salvatjada de la "Fiesta nacional" és un referent cultural català, hi ha tot un món.

Un parell d'exemples poètics perquè tinguem presents aquests referents: el primer és un clàssic del XV, el valencià Ausiàs March; el segon, Espriu (algun dia hi tornaré).

XXIX

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

MINOTAURE

Presoner del laberint,

vaig d’enlloc a enlloc fugint.

Solitud i tenebror,

forts laments, esglai, dolor.

Home sóc amb cap de brau.

A la fi trobaré pau.

Tinc, com tu, cor, pensament.

No llançar ja més el crit.

Has entrat a l’estrany clos,

enemic, quan vull repòs.

Fereix, doncs. No lluitaràs

amb qui sent el fil i el pas.

Com et guies per l’obscur

camí moll, glaçat, del mur.

És de molts el meu destí.

Em ric prou d’ells i de mi.

Glops de sang. I veig la sort

de tots quan em ve la mort.

I acabem amb una mica més de poesia...:

Toros?

L'altre dia em comentaven que la fòbia a les "corridas" era perquè els nacionalistes catalans pensaven erròniament que eren una tradició espanyola.

Res més lluny de la realitat: si encara hi ha "corridas" és precisament perquè els espanyols els consideren la "Fiesta nacional". Si no fos així, ja faria anys que no se'n farien.

Per què estic en contra de les "corridas"? Doncs per això:

El plor d'en Pep

La imatge del dia és la d’en Guardiola plorant a Abu Dhabi. Jo també hauria plorat. De fet, estic convençut que també ploraré, com en Pep, el dia que el meu país assoleixi la llibertat.

Qui no ho entengui, deu ser que no ha vist les imatges d’en Pep Guardiola, al Camp Nou, recollint les pilotes que sortien fora i celebrant els gols del seu equip.

Enguany, el Barça ha fet un rècord. Ja ho hem sentit: ha guanyat els sis títols oficials. Una fita inabastable fins ara, una fita que no es podia ni somniar, una fita que farà història perquè costarà de tornar a veure.

Però sobretot el Barça ha fet un rècord per un tema que no s’ha tractat prou (o almenys jo no ho he vist reflectit amb tot el relleu que requereix).

El Barça ha assolit tots aquests èxits amb majoria de jugadors fets a casa, del planter. Amb jugadors que combreguen amb una filosofia de joc, que és la del Barça; una filosofia que s’inculca als joves de la Masia des de fa molts anys.

Per això, és la filosofia que ha “mamat” en Pep des de ben jove, des dels seus anys de la Masia. I és la filosofia que ell i tot el seu equip (format íntegrament per gent formada en els equips del Barça) han defensat des del primer moment que en Jan Laporta els dóna la responsabilitat del Barça B (2007-8).

En Pep (i tot el seu equip) és un entrenador format a la casa, amb la filosofia de la casa, que sap el que representa aquesta institució. En Pep no dubta (malgrat la inexperiència) a acceptar fer-se càrrec del primer equip en un moment difícil per a la directiva del Barça (de fet, en Laporta tenia peu i mig fora del club!) i, per tant, per al futur de l’equip.

I, dit i fet: arribar i moldre. La temporada 2008-2009 és la més exitosa de la història del F. C. Barcelona.

Avui, a Abu Dhabi, tancàvem aquesta temporada que ni en els millors somnis podíem arribar a imaginar.

Per això plora en Pep. Per això els primers jugadors que s’acosten a “consolar-lo” (Henri, Ibrahimovic) no ho entenen. Els altres: Puyol, Piqué, Valdés..., ho tenen clar. I es mantenen respectuosos en la distància: ells mateixos tenen els mateixos sentiments.

Avui, per al F. C. Barcelona, s’ha fet realitat un somni que molts catalans (com en Pep) havien tingut des de ben petits: arribar a ser el millor club del món!

Demà, per als catalans, es farà realitat un altre somni que molts hem tingut des de petits: arribar a ser (a tornar a ser) un estat lliure!

Roses pel desembre

Avui, a Olot, concert de l'escolania de Montserrat! Una altra iniciativa engrescadora d'Òmnium Garrotxa: ple a vessar.

Com que potser no tindré gaires més opcions, avui m'ha passat pel cap mossèn Cinto.

Com sempre, els catalans som una mica peculiars. Mossèn Cinto va ser tot un mite nacional (i, quan dic nacional, vull dir "nacional": o sigui, a tots els Països Catalans) al segle XIX. Va fer aflorar, en els anys finals de la Renaixença, tota la riquesa de la tradició popular del nostre país i li va donar aquella categoria literària de què estava mancada per culpa de les limitacions que l'estat (els estats) opressor(s) imposava (-en).

És evident que la seva força, la seva presència insospitada, ens ha pervingut. Però nosaltres, catalans del segle XXI, oblidem el nostre passat, oblidem els nostres mites, oblidem els forjadors i els defensors de la pàtria (ben diferentment d'altres nacions circumdants): qui recorda, a hores d'ara, la grandesa de Jacint Verdaguer?

Ho retrec perquè, evidentment, Verdaguer és l'autor de la lletra del Virolai, l'himne extraoficial de l'escolania.

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d'or los angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
ciutat de Déu que sommià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.

Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d'encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

És clar que els catalans tenim aquell sentit de "ciutadans del món" que ens fa infravalorar les nostres tradicions, els nostres artistes, els nostres escriptors. Llavors quan algun il·luminat va i s'empesca que la cultura catalana és un invent de la Renaixença, de la burgesia catalana del segle XIX, hi caiem de quatre potes: ens ho creiem sense qüestionar-nos les opinions d'altri i pensem: quanta raó, ja ho deia jo que les tradicions dels nostres veïns són més riques i més antigues, més universals...

El 13D i "el poeta que xiula"

No puc més que elogiar la magnífica festa popular que han viscut avui moltes poblacions del nostre país. Per damunt de traves, imposicions, amenaces i extorsions, tothom que ha volgut ha pogut dir amb absoluta llibertat el que pensa. L'horitzó, com deia l'amic Grau, és magnífic...

Per part meva, avui també he pogut assistir al recital que han preparat els companys d'Horitzó blavíssim com a punt final als actes de commemoració del cinquantenari de la publicació de Fluvià, un dels grans poemaris de l'il·lustre olotí Joan Teixidor.

M'ha vingut al cap perquè Teixidor, en una "enquesta a la joventut" que l'any 33 va fer una revista de l'època, a la pregunta sobre si un dia el seu país el reclamava perquè el defensés ell va respondre que "s'evadiria". En aquesta generació de joves (els que tenien la vintena durant els anys 30), per a molts, la poesia va significar una evasió, un recer on fugir dels trasbalsos que anaven alterant el país.

Ho domino bastant perquè Foix, que en aquells moments era bastant combatiu, en va fer una crítica. Val a dir que, anys a venir, J. V. Foix acabaria arrecerant-se també en la poesia...

De Fluvià, vull destacar-ne precisament el poema que dóna nom a l'entitat que s'ha encarregat de fer-li l'homenatge (més que res perquè hi surt el terme "horitzó" i, com tots, està molt bé):

L'horitzó blavíssim

El perfil de la muntanya era precís

i l'horitzó blavíssim.

Una mica d'or ho anava enriquint tot

i vaig pensar que no em calia res més,

que ja era prou això que se'm donava,

que el món arriba a plena maduresa

quan s'accepta com és i no preguntes.

M'hi he fixat especialment perquè m'he adonat que feia referència al meu lema ("les coses són com són"), però també he vist que denota un estoïcisme molt Teixidor: acceptem el que hi ha, i prou (és clar que ell li dóna un to, diguem-ne, existencial). Deixeu-me que jo li doni un to polític, o social, i que en faci una interpretació que va més enllà, i que em permet lligar-la amb el magnífic horitzó que s'ha obert avui: el món és com és, però si no ens mobilitzem per canviar-lo, sempre haurem de carregar amb la llosa que ens esclafa i ens quedarà, eternament, el neguit de no saber si ens l'hauríem pogut treure del cim amb la força de tots plegats!

Evidentment, evadint-se i xiulant, el món mai no canvia. I així ens va!

Riba x Nadal

L'amic Càndid em segueix convidant als magnífics recitals que prepara amb els seus alumnes del Montsacopa. Aquest any toquen Les elegies de Bierville.

Com sempre, és molt agosarat. Però, com sempre, de ben segur se'n sortiran. No hi faltaré i ja en faré cinc cèntims.

Per començar a obrir boca, però, vagi una mostra:

(Difícil, sí. Però val la pena fer l'esforç -per anar bé, com a mínim tres lectures! Recordeu que Riba escriu des de l'exili, amb el país ocupat i destruït per la guerra. Ell, hel·lenista, recorre a la història d'Ulisses que, després de la victòria sobre Troia, retorna a Ítaca -la seva pàtria-, però triga més de vint anys a fer-ho perquè els déus li ho impedeixen. Ulisses, ric del que ha après en aquests vint anys d'"exili", insisteix en el retorn a Ítaca -i no cal que us recordi l'Oleguer-):

Elegia VII

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d'obediència a l'atzur,
l'illa de l'últim adéu, on es va inclinà' el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d'una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
que n'exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l'interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l'ombra!
No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d'enllà de la meva innombrable aventura
i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l'ésser que s'hi perfà és tot ell creixença amb les pures
forces originals, i no és seu el destí
que l'amara i l'empeny, talment una puja d'antigues
aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
mots despert i adormit. Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
sorra a la fi de la mar -¿repatriats o arribats?
¿Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
¿Ni us parlaria tan sols? Sóc en l'espera d'un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d'una onada tranquil.la
-una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit. em serà de cop a la vora,
simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
el meu déu parcial, que m'ha elegit per orgull
fins a la injustícia -dic jo. Em donarà per als altres
l'aire d'un mendicant que és pacient als portals.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
no els diamants del crit i de la presa i del foc
(negra escuma, tu els tens): dels meus dies d'errà' i de conèixer,
un sol dia he salvat: el que em salvava; i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
el tan divers amor dels qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d'ells han esdevingut una mica
més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
Mentre, però, no seré rei de ma última pau,
me'l guardaran les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l'obac obrador subterrani
on l'abella de l'erem va, esmunyedissa, a fe' el rusc.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l'hora d'un sol pensament, per a entrar-hi
calen un front humil sota la llinda i un salt.

13D

(el dibuix és d'en Joan Grau "El cop d'ull")

Aquests dies he tingut la immensa fortuna de poder defensar la posició d'Esquerra en els plens de l'Ajuntament d'Olot i del Consell Comarcal de la Garrotxa.

Evidentment, totes les posicions són lícites i tothom és lliure de defensar el que més li convingui. Ara: sobta molt, després d'haver escoltat declaracions vàries sobre el tema, haver de sentir les giragonses i equilibris que s'han de fer per no arribar a una simple i clara conclusió:

Si la gent no pot ser consultada sobre els seus interessos, on és la democràcia?

No sé per què, però aquesta història m'ha recordat allò tan borbònic de "Tot per al poble, però sense el poble". Que dit en uns llatins d'aquells que m'agraden (i que a més d'un el posen nerviós) vindria a ser allò de "panem et circenses".

És a dir: som demòcrates quan vénen eleccions, quan hem de triar els nostres representants, quan hem de dir "amén" a allò que és "o això o res" (digueu-li estatut, constitució...); però quan és hora que tothom digui la seva... Llavors, ep!, parlem-ne. Qui és la gent per poder expressar lliurement (amb valor legal i vinculant) les seves idees, les seves posicions sobre allò que els interessa.

Aquests dies n'hem sentit de tots colors: que si les consultes no són legals perquè depassen el marc de l'estatut o de la constitució, que si no tenen cap valor (Zapatero dixit! O sigui: l'opinió de la gent no té cap valor. Fantàstic! Després diran que la "desafecció" per la política és culpa dels "nacionalistes"), que si no interessen la gent (que, de fet, "només es preocupa per la crisi"), que si generen divisions innecessàries (és clar: quan demanes votar sí o no, hi ha gent que vota "sí" i hi ha gent que vota "no") entre la ciutadania (mentre som els catalanistes els que ens ho empassem tot, llavors no hi ha divisió; és clar que llavors no tenim cinema en català, ni etiquetatge, ni podem decidir el nostre futur com a poble... Però anem passant en pro de l'harmonia, mentre el país se'ns afebleix irremeiablement), que si les consultes són el producte de la manipulació política de determinats partits que només tenen interessos electorals...

Excuses de mal pagador.

Ja seria hora que en aquest país ens acostuméssim a consultar totes aquelles qüestions transcendentals d'interès general. Que tothom pogués dir-hi la seva. Ja seria hora que evitéssim tenir por de què votarà la gent, que evitéssim el "ja decidirem nosaltres, que si ho consultem encara hi prendrem mal".

(A part: hi ha una "fauna" molt particular que és especialista a dir que tot allò que decideixen els altres no és "democràtic", bàsicament perquè no s'acaba imposant el que pensen ells i, per tant, només és democràtic aquell resultat que coincideix amb el seu pensament -jo en diria "demòcrates singulars"-. Però aquest és un altre tema..., o no!)

Acabo perquè el tema és molt llarg i interessant (i em penso que hi hauré de tornar un altre dia). No ens ha de sorprendre gens que, en aquestes circumstàncies, s'hagi enxampat un regidor del PSC de Santa Coloma de Gramenet atiant les entitats adherides a la Federació d'Entitats Andaluses de Catalunya a protestar contra la preparació de les consultes populars sobre la independència. El temps posa tothom en el seu lloc!

En fi: de moment, està tot dit. Diumenge, tots els que pugueu (com sempre que hi ha consultes o eleccions) feu un exercici de democràcia i aneu a votar. Per una opció o per una altra, però és el deure de tot ciutadà que és consultat. Llàstima que molts dels polítics que, quan és hora de triar representants, fan un clam unànime a la participació de la ciutadania, en aquest cas amaguen el cap sota l'ala, com si no anés amb ells.

Ves que no els passi com a l'estruç!

"Desenllaç", de Joan Teixidor

La consulta d’un bon amic m’ha fet recordar Fluvià, un dels millors poemaris de l’olotí Joan Teixidor, que ja he citat en aquest espai. Teixidor hi fa una reflexió sobre la vida a partir del símil que li forneix el tòpic del riu que davalla; en aquest cas, partint dels planells de Falgars, on s’inicia el periple del nostre. El recorregut acaba amb aquest poema:

Desenllaç

S’allargassen les hores de la tarda

i ara arriba el riu cap a la plana.

El caminar es fa lent: la nit és a punt

com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda

ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua

caient sobre els còdols com en un dia de festa.

La pollancreda ha suspès el seu clam.

Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç

de tot el que has viscut, del lloc feliç

i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.

Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,

les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.

Les dunes tenen un moviment d’onada

i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats

i de nits de tumult i de batec dels cossos.

Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien

però els hiverns tenien una tendresa de llar.

Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.

Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta

i només et toca l’última escomesa.

Prepara’t a morir i tanca’t a la crida

de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s’avancen.

Fes un respir petit i apropa’t al llindar.

“avui seràs amb Mi al Paradís”.

Per mi, el Paradís és arribar al golf de Roses amb la tranquil·litat de poder mirar enrere i veure que aquest periple no ha estat en va, que hem pogut contribuir –en el breu espai que ens ha tocat- a millorar les circumstàncies, a fer que el nostre país i tot el món fos millor. Llavors és quan el Fluvià, calmosament, serenament, ofereix les seves aigües al mare nostrum que fa temps que les espera, que les recull ple de saviesa i d’harmonia...

Ara m’ha vingut un contrast en relació a aquesta imatge: mentre els espanyols entenen la costa, el mar, com una frontera que s’ha de protegir, que s’ha de defensar dels estranys (i, per això, és una competència estatal); els catalans sempre han vist en el mar una porta d’entrada i de sortida, de contacte: d’entrada de nous coneixements, de progrés i d’intercanvi; i de sortida, d’enllaç amb el món. L’espai on fem saber al món qui som. Per això som mediterranis: fenicis, púnics, grecs, romans..., han arribat al nostre país pel mar. De fet, el mar és el que ens configura! (i, per l’altre costat, el Pirineu... Bé: i també l’Ebre...).

(Sí: ja ho sé! Això em porta a Foix. Però, de moment, m’hi resisteixo. Ja arribarà...)

De sacrosanta constitució i salvapàtries varis

M’hi he estant resistint després de tot el rebombori d’aquests dies, però finalment no he pogut més de tant sentir l’entronització de la gloriosa constitució que ens tenalla i extorqueix.

Ara resulta que tenim un magnífic text, consensuat en el seu moment per tothom (per fi, fins i tot el mateix lehendakari ha anat a la celebració de Madrid), que omple de joia les regions i “nacionalitats” de l’estat. (Per si no he estat prou explícit, que quedi clar que aquest paràgraf és irònic)

Doncs bé: evidentment, lamento la mort d’en Jordi Solé Tura. Però d’aquí a exaltar-lo com el gran salvador de la pàtria per elaborar un text tan ideal com la constitució hi ha un gran abisme. D’entrada, només vull recordar que és un dels màxims responsables que Catalunya no tingui concert econòmic i, per tant, hagi patit i estigui patint l’espoli fiscal que limita les possibilitats del nostre país i redueix en extrem el benestar dels seus ciutadans en benefici de les regions espanyoles.

Com que tampoc m’hi vull estendre extraordinàriament (les crítiques a la constitució espanyola són conegudes de tothom, encara que aquests dies sembla que molts ho hagin oblidat...), em limitaré a destacar-ne un parell d’articles prou significatius d’un text més propi de començament del XIX que no pas del món modern. Tot i així, deixeu-me que comenci tornant a recordar que la Constitución Española entronitza l’hereu que havia designat el dictador Francisco Franco (i que, igual que després va prometre la constitució, primer havia promès “guardar las leyes fundamentales del reino”) i que, en cap moment, no ha volgut passar revista a les actuacions del franquisme de manera que, encara a hores d’ara, tots els desastres que va fer el règim de la dictadura segueixen sent legals; no hi ha hagut cap revisió. Això és la Constitución:

Article 2

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

Article 56

3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.

Article 65

1. El Rei percep dels Pressupostos de l’Estat una quantitat global per al sosteniment de la seva Família i Casa, i la distribueix lliurement.

Article 117

5. El principi d’unitat jurisdiccional és la base de l’organització i del funcionament dels Tribunals.

Article 123

1. El Tribunal Suprem, amb jurisdicció a tot Espanya, és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, llevat del que es disposa en matèria de garanties constitucionals.

Article 128

1. Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general.

Article 138

1. L’Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2 de la Constitució, vetllant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent assenyaladament les circumstàncies del fet insular.

2. Les diferències entre els Estatuts de les diverses Comunitats Autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials.

Article 145

En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes.

Article 155

1. Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment fet al President de la Comunitat Autònoma i en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.

Disposicions addicionals. Quarta.

1. En el cas de Navarra, i a efectes de la seva incorporació al Consell General Basc o al règim autonòmic basc que el substitueixi, en lloc del que estableix l’article 143 de la Constitució, la iniciativa correspon a l’Òrgan Foral competent, el qual adoptarà la seva decisió per majoria dels membres que el componen. Per tal que la dita iniciativa sigui vàlida, caldrà, a més, que la decisió de l’Òrgan Foral competent sigui ratificada per un referèndum convocat expressament a aquest efecte, i aprovat per majoria dels vots vàlids emesos.

Una mica llarg, ja ho sé, però per tenir clares les coses s’ha d’anar a les fonts. Només em queda una pregunta: evidentment, tots aquells que es diuen “federalistes” tampoc no entren en aquesta constitució, quins passos han fet o fan per canviar-la?

Palau

Avui la notícia de Vilaweb sobre l'exposició de dibuixos a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac em dóna l'excusa per tornar a la cita poètica que tenia una mica oblidada.

Josep Palau i Fabre, un dels grans, dels més grans (dels molts que hi ha) poetes catalans del segle XX. I, com que són tan grans, hauríem de mirar de no oblidar-los (aquests sí que són els pares de la pàtria, els que van mantenir la flama, els que van lluitar i treballar per fer-la encara més gran...; i no pas els homenatjats "pares de la Constitución").

Palau, com molts altres artistes, era un trencador. Un d'aquells que a mi em fascinen, més que res perquè no tenen cap problema a enfrontar-se amb el poder, amb la tradició, encara que això impliqui que els marginin, que els tanquin les portes, que s'hagin de buscar la vida...

El meu primer contacte amb l'obra de Palau va ser de ben jove, a través (com en tantes ocasions) de la música, en aquest cas d'una cançó del cantautor Ramon Muntaner, que musicava el poema "Sol", de Palau:

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

A partir d’aquí, la meva relació amb l’obra de Palau ha estat circumstancial, eventual, esporàdica, però intensa i profitosa. Palau és d’aquelles personalitats que val la pena conèixer.

El cas més simptomàtic és l’anècdota de la lectura dels seus poemes en la primera postguerra, quan la literatura catalana era reclosa en la intimitat de les cases burgeses. En una de les lectures col·lectives, l’amic Palau no es va tallar un pèl a l’hora de llegir una de les seves últimes creacions, un poema en prosa titulat “La rosa”, símbol de puresa, de creació poètica i de sentiment (recordeu El nom de la rosa):

"Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d'ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t'he esfullat, que t'he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t'he respectat amb aquella mena d'adoració estúpida amb què t'anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m'arreplegaràs! Tu ets una d'aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l'espinada inútilment. Conec la teva col.lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. Ja n'hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania! M'avergoneix d'haver-se deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré al toll i t'anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!"

Tot això, i més, ho podeu trobar als Poemes de l’Alquimista, la màxima creació poètica de Palau. Un altre dia hi tornaré.