divendres, 23 de juliol del 2010

Cap passa enrere!

Avui el Ple de l’Ajuntament d’Olot ha aprovat una declaració i una moció i n’ha desestimat una altra.


La declaració de què s’ha donat compte era el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional perquè no havia respectat la voluntat del poble de Catalunya que havia signat en el seu moment l’equip de govern del PSC-ApG. Evidentment, si ens ho haguessin demanat, ens hi sumàvem.

En segon lloc, el Ple ha aprovat la moció presentada pel grup de Convergència i Unió de suport a la mobilització del poble de Catalunya pels carrers de la capital, el 10 de juliol, i en favor de la consideració de nació i del dret a decidir dels catalans. A banda del grup que la presentava, hi han votat a favor la majoria de regidors del PSC, el d’ApG i els dos d’ERC: evidentment, no ens fa res donar suport, en pro de la unitat, a iniciatives que provinguin d’altres grups.

El tema del dia, però, ha arribat quan el grup d’Esquerra hem presentat la moció per demanar al Parlament de Catalunya la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

De res no ha servit, insistir en la idea que es tracta d’una qüestió de democràcia, de consultar al poble què vol ser quan sigui gran; de res no ha servit apel·lar al que els regidors havien votat quan s’havia presentat la iniciativa de fer una consulta popular a Olot; de res no ha servit insistir en la idea que no es tractava de proclamar la independència, sinó de deixar que el poble s’expressi...

Què vol dir “dret a decidir”, doncs? Per què apel·lem a la voluntat del poble de Catalunya, doncs?


Els arguments del PSC: “No podem enganyar la gent fent-los creure que una cosa és possible quan no ho és”.

Els arguments de CiU: “Ara no toca!”

Els arguments de PxC: “És un tema que no ens interessa.”

Els arguments del PP: “Cal seguir la constitució espanyola.”

Només ApG ens ha fet costat. La resta: CiU, PxC i dos regidors del PSC s’han abstingut. La resta del PSC i el del PP hi ha votat en contra.


Deixem de banda els independentistes de saló, de cap de setmana o de cor... Nosaltres no farem cap passa enrere!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Juliol magnífic!

Aquest juliol ha estat magnífic per moltes i moltes qüestions, però jo em vull ressaltar algunes que m’han emocionat especialment.

Després de viure, la revetlla de Sant Pere, la sentència del Tribunal Constitucional la primera gran alegria va ser la resposta del poble de Catalunya en forma de manifestació cívica i pacífica el 10 de juliol pels carrers del centre de Barcelona. Quan semblava que el Tribunal havia sentenciat Catalunya i els catalans, els catalans dèiem que qui estava sentenciada era Espanya.


Feia temps que no veia una resposta cívica d’aquest calibre.

La pilota, doncs, quedava a la teulada del Parlament. Doncs bé: Esquerra Republicana de Catalunya formalitzava el divendres 16 de juny la definició del full de ruta que demanava la ciutadania al carrer. Per primera vegada en la història, es votava al Parlament de Catalunya una proposta per iniciar la via democràtica que ens porti a la independència i els vots negatius no eren majoria absoluta. CiU es va abstenir i això implicava que la proposta no prosperés, però també volia dir que cada cop som més a prop.


De fet, l’enquesta que publica La Vanguardia avui mateix així ho indica (certesa?, tacticisme?, sorpresa?): un 47% dels enquestats votarien sí a la independència, mentre que només ho faria en contra un 36%!


I, per acabar-ho d’adobar, finalment l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat la meva tesi! Un gran colofó personal a aquest juliol! Que encara no s’ha acabat i que potser encara ens ha de deparar noves alegries!

divendres, 16 de juliol del 2010

Pròxima estació: independència!

Me n’he estat al llarg de tota aquesta intensa setmana, però arribats al final ja no hi he pogut més.


Dissabte passat, 10 de juliol, vam viure una jornada històrica: el poble de Catalunya va sortir al carrer, ens vam congregar al passeig de Gràcia de Barcelona per reclamar respecte. Exigim que ens respectin!

A partir d’aquí, és cert: són uns altres els que han de parlar. Però, com ja he escrit anteriorment, a les Espanyes hi ha autisme absolut: “tu n’ets el culpable...”; “i tu més”. Però això no és més que parlar i parlar per veure qui guanyarà les properes eleccions espanyoles.

I, Catalunya, on queda? En no res: aquella regió que crida i crida, però que  no va enlloc.

Doncs bé: ara és l’hora!


És evident que Espanya no entén de diversitats, de visions diferenciades que no siguin les de la unitat pàtria: “España, UNA!” Fa cinquanta anys, en fa cent i fins en fa tres-cents. Res no canvia!

Doncs això: des de fa tres-cents anys (des del 1716, concretament), els espanyols ens impedeixen de decidir el nostre futur. Els catalans només som aquella colònia d’on extrauen fons per pagar les seves despeses. Els americans ja fa més de cent anys que se’n van deslliurar, els catalans encara hi som (els bascos no, aquests són lliures gràcies al concert econòmic!).


Efectivament: el poble català ha dit prou! I els polítics que no ho interpretin correctament rebran les conseqüències en les properes eleccions. Els catalans ja estem farts de pagar i pagar i de no pintar res en aquest estat pseudodemocràtic que es diu Regne d’Espanya.

A partir d’ara, que cadascú segueixi lliurement el seu destí. Pròxima estació: INDEPENDÈNCIA!

diumenge, 11 de juliol del 2010

10J/2010: reaccions a Espanya

Parlar de reaccions a Espanya és un dir, és ser molt generós.

Tenim el país ple de banderes reivindicatives, centenars de milers de catalans van sortir al carrer amb pancartes, estelades i crits d’independència; el clam, unànime: volem que es respecti la decisió del poble de Catalunya!


Reaccions a Espanya? Nul·les. Però ja era de preveure.

Deixeu-me que intenti esgrimir algunes hipòtesis:

1) Espanya té por. S’adona de la magnitud de la tragèdia i no vol demostrar feblesa. Fa veure que no passa res i minimitza la realitat... 65.000 persones, gosaven a publicar alguns diaris! No hi ha com no tenir sentit del ridícul.

2) A Espanya no els ha arribat el clam dels catalans. No s’adonen que cada cop som més lluny i s’estimen més seguir creient en la grandesa imperial. Ara els dóna peu el triomf del futbol, però és el mateix error que ja van fer els espanyols a finals del segle XIX, amb la seva incapacitat de reacció davant la independència de Cuba i les Filipines. Els polítics no en donen importància i ja hi ha qui crida a un altre boicot als productes catalans (el boicot, evidentment, no inclou els esportistes).

3) A Espanya no els interessa Catalunya. Són conscients que tenen la paella pel mànec (els tancs a les casernes) i pensen que els catalans ja poden anar dient que ells no cediran el més mínim. El PP i el PSOE es limiten a analitzar les circumstàncies de manera estratègica per poder fer més mal a l’adversari i treure’n profit en les properes eleccions. Catalunya només són aquelles quatre províncies d’on treuen els calés per pagar els funcionaris de Madrid.

Tot plegat, bastant previsible.


No em puc estar d’acabar amb un avís per a navegants (per a tots aquells que encara creuen en possibles enteses, per a tots aquells que afirmen que no tots són iguals): on són les declaracions dels demòcrates espanyols, dels grans intel·lectuals progressistes, en defensa dels drets de Catalunya? Jo no n’he sentit cap.

Cada cop som més a prop! Persistim!

dissabte, 10 de juliol del 2010

Avui serà un gran dia!

Vindrà el dia que els annals de la història marquin el 10 de juliol com la data de l’inici del canvi.


Sembla mentida, però encara s’alcen veus en pro del federalisme, de l’encaix de Catalunya a Espanya, de...

De totes maneres, el que arriba a empipar-me més són aquells que defensen no ser agosarats demanant qui sap què –com, per exemple, un referèndum sobre la independència- amb l’excusa que això dividiria el país. Ho he sentit reiteradament de gent del PSC, però últimament també s’hi està apuntant la gent d’ICV.


A veure: què és el que no divideix el país, què és el que arrossega unànimement tothom? Doncs, res, evidentment; per salut de tots, res. O sigui: no hi ha cap tema –perquè no hi pot ser- que sigui defensat unànimement per tothom i, per tant, sempre que demanes qualsevol qüestió generes una divisió d’opinions.

Però és que només faltaria! És que aquest és l’esperit de la democràcia! La gent opina i, sempre que no es lesionin els valors bàsics de tothom, s’acaba fent el que decideix la majoria. Uns hi ha votat a favor, i uns hi ha votat en contra. Així de simple. Qualsevol altra consideració només implica marejar la perdiu.

Doncs sí: evidentment, avui hi haurà gent que voldrà assistir a la històrica manifestació del 10J: “Som una nació. Nosaltres decidim” i n’hi haurà que no. De la mateixa manera que demà hi haurà gent que anirà a favor de la selecció espanyola de futbol, n’hi haurà que aniran a favor de la selecció holandesa i n’hi haurà que passaran olímpicament.

De la mateixa manera que, quan convoquem el referèndum sobre la independència, n’hi haurà que hi estaran a favor i n’hi haurà que no. Però és que aquest no és un tema que el provoqui artificialment la proclamació d’un referèndum. A veure si ens n’adonem: aquest és un tema viu en la nostra societat, n’hi ha que estan còmodes amb l’estat polític actual i n’hi ha que no.

En tot cas, avui molts catalans demostrarem el rebuig a allò que ens vol imposar Espanya. I, demà, haurem de seguir el camí que ens ha de portar a la llibertat.

Esquerra Garrotxa.

Tu decideixes!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Com es pot ser tan cínic?


Ja entenc que els amics de Convergència Democràtica de Catalunya parlin de cacera de bruixes, que la comissió del Parlament sobre el cas Palau només té un sentit polític, que només es volen buscar proves del finançament irregular del partit, etc.

Ho entenc. Però no me n’he pogut estar (em passa massa sovint). Avui he mirat al Canal Parlament (www.parlament.cat) tota la intervenció del president de la Fundació Catdem (abans es deia Trias Fargas, però tant és: segueix sent la fundació de CDC), Joaquim Ferrer, exconseller de cultura de la Generalitat en un dels governs Pujol (Jordi).


Com es pot ser tan cínic!

El senyor Joaquim Ferrer és president de la fundació Catdem però no en sap res de res: no sap d’on vénen els diners de la fundació, no sap com s’inverteixen, no sap com es fan els pressupostos ni qui se n’encarrega... Espectacular!

Com que n’he seguit tota la intervenció i m’he anat exaltant per moments, us la recomano (no he tingut esma per mirar la intervenció del director, Agustí Colomines, però si algú té prou estómac, endavant!). Si pot ser, seguiu les preguntes que li fa l’Albert Rivera de Ciudadanos: resulta que en Joaquim Ferrer no és capaç de dir qui és el tresorer de la fundació! Quin cinisme! I aquests són els que volen governar el país per treure’l del fons del pou. Que la Moreneta ens empari!

Us passo el fragment de les preguntes d’en Pere Bosch, d’Esquerra: no us perdeu el moment en què Joaquim Ferrer li diu que 215.000 euros és molt poc i que, per tant, no li dóna importància d’on vénen o d’on deixen de venir... Que trist!

diumenge, 4 de juliol del 2010

De vegades, no se sap com, però hi arribes

Ja fa unes quantes setmanes que tinc oblidada la vena poètica... Per unes coses o per unes altres, he anat publicant blocades que m’han apartat momentàniament de la poesia.

Encara que sembli mentida, aquests dies entre la sentència (“sentència”!) sobre l’Estatut, el debat sobre les hipotètiques respostes, l’arribada de l’estiu i de les vacances, i moltes coses més, no he tingut temps de pensar-hi. Però, quan menys ho esperes, et cau a les mans aquell poema que ho relliga tot.

He llegit un poema de Francesc Pujols que parla de la incertesa i de quina manera la solució se t’apareix quan menys ho esperes.


Curiosament, Francesc Pujols era aquell personatge ple d’enginy que va acabar afirmant “vindrà el dia que els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat”.

Potser sí que serà veritat, però abans hem d’anar pel món dient que som catalans i que tothom ens hi reconegui. Evidentment, això només passa per la independència de la nostra nació. I més encara vistos els últims esdeveniments.

Aquí va el poema de Pujols:


La font

La font que jo sé
no la trobaríeu:
és al mig del bosc,
al peu d'una alzina.

Si hi passeu a prop,
ella us cridaria;
si no em 'gués cridat,
jo no la sabria.

Anava pel món
de nit i de dia;
allí on 'nava jo,
ben poc ho sabia.

Quan la vaig trobar,
tot jo m'hi delia.
Ella me'n va dir,
ella me'n diria:

–L'anar món enllà
no et darà alegria,
si et quedes aquí,
jo sóc l'aigua viva.


Potser ens ha de cridar una font amagada per confirmar que la solució de tots els nostres neguits és aquí mateix, que no cal donar més voltes al món, que només ens cal defensar allò que som.

dijous, 1 de juliol del 2010

Més ofidis: nocturnitat i traïdoria!

Estic convençut que, en el quefer diari de cadascú, tots trobem molts motius per parlar d’aquests meravellosos animalons. No sé ben bé per què, però a mi me’n vénen ganes tot sovint i avui he tornat a no poder reprimir aquesta inclinació que comença a ser obsessiva.


M’ha vingut al cap en relacionar el tradicional modus operandi d’aquests soferts animalons amb uns conceptes jurídics que solen anar aparellats: “nocturnitat” i “traïdoria”.

Ja és un clàssic, però no està de més tenir present que encara avui és un agreujant en una pena si l’actuació que la provoca es fa amb “nocturnitat i traïdoria”.

La nocturnitat ve determinada pel delicte comès en un espai temporal especialment dedicat, de comú acord, al descans. Es tractaria d’un període de temps en què no es poden exercir activitats i, per tant, el delicte trencaria aquesta harmonia, aquest acord.

La traïdoria ve donada per l’actuació d’amagat, de sorpresa, sense que la víctima hagi estat avisada ni tingui oportunitat de defensar-se. De fet, un delicte sense traïdoria no té gaire gràcia, cap ni una...: ja em direu!, prepara’t que et llançaré un pastís de nata a la cara! La traïdoria, si més no, indica enginy, previsió.

Ara mateix m’han passat pel cap dos episodis (històrics, “por supuesto”) que il·lustren prou aquests principis. No deixen de ser dos episodis especialment coneguts perquè han estat cinematografiats a bastament.


L’exemple de nocturnitat que se m’acut és l’episodi dels 300: els perses aprofiten un període religiós que els grecs respecten escrupolosament; l’acord comú és evitar conflictes bèl·lics. Sense respectar la treva dels “festivals olímpics”, doncs, els perses pretenen envair les polis gregues no submises. Un petit grup d’espartans els ofereix una resistència heroica a l’estret pas de les Termòpiles fins que el traïdor (sempre hi ha un traïdor) Efialtes, persona immunda per natura, mostra el pas alternatiu als perses perquè puguin encerclar els valents espartans i destruir-los: no en va quedar cap.


Pel que fa a la traïdoria, no puc deixar de pensar en Pearl Harbor: després de més de dos anys de guerra a Europa, i sense cap declaració de guerra prèvia, la flota nipona bombardeja sense pietat la base americana de Pearl Harbor destruint tot el que troba al seu pas. Els ianquis no són a temps ni d’asseure’s a les bateries antiaèries...

Potser no cal recordar-ho, però la lliçó de tots plegats és que els vencedors de tots dos episodis de nocturnitat i traïdoria (alguna cosa bona ens ha de tenir preparada el destí) van acabar com van acabar.


Com deia aquell: de derrota en derrota fins a la victòria final!