I sí, malgrat la
indiscutible peculiaritat dels moments que estem vivint, sembla que es
repeteixen i es repeteixen, com en un déjà-vu, imatges que ens han anat
acompanyant al llarg de la història... Com era aquell adagi?: “Un català és l’únic
tros d’ase que ensopega dos cops amb la mateixa pedra...”?
Per no fer-me
pesat, em remunto al somni federal dels dos darrers presidents catalans de la
República espanyola: el primer, Estanislau Figueras va durar cinc mesos en el
càrrec, de febrer a juny de 1873; el segon, Francesc Pi i Margall, el va
aconseguir superar perquè va durar tot just un mes (de l’11 de juny al 18 de
juliol), quan s’anaren imposant les idees unitaristes. De República federal
respectuosa amb l’organització política de cada territori res de res. No cal
dir que, malgrat tot, tots dos van fer la seva activitat política a Madrid i
que van acabar morint-hi (més que res per allò de la catalanitat i pel
“federalisme”). Com deia, comencem amb els déjà-vu...
Paral·lelament a
aquest protofederalisme, a finals del segle XIX es va anar configurant a
Catalunya un moviment obrer de tipus internacionalista i de caire ideològic
molt divers: des del socialisme que acabarà fundant la UGT a l’anarquisme de la
CNT, passant pels romàntics de l’esperantisme. La UGT que es funda a Barcelona
el 1888 i actua de manera descentralitzada, passa a establir-se a Madrid el
1899 quan és escollit president Pablo Iglesias... Ara, però, només són
casualitats homonímiques... o no? Tot va acabar discutint-se a escopetades per
la plaça de Catalunya sobre si primer calia fer la revolució o guanyar la
guerra, mentre anaven apareixent cadàvers pels revolts de la Rabassada.
Però és reconegut com
el súmmum de la manipulació espanyolista dels obrers catalans la intervenció
del gran don Alejandro Lerroux. En un moment que la Solidaritat Catalana (la
unió de dretes i esquerres catalanistes) amenaçava de defensar els trets
característics de la nació catalana i la seva organització política autònoma,
don Alejandro rep l’encàrrec de posar-hi remei: cridat a Barcelona el 1901 mena
una política republicana anticatalana des de la Unión Republicana, i quan
aquest partit comença a flirtejar amb el catalanisme no té cap inconvenient a
crear-ne un de nou, el Partit Republicà Radical des del qual lluitarà contra el
catalanisme amb un populisme que li va comportar el sobrenom de l’”emperador
del Paral·lel”. Cap problema, sobreviurà diverses dècades i acabarà presidint
la segona República Espanyola en els moments que es fa més forta la dreta
espanyolista. Es veu que en els millors moments regalava entrepans de xoriç als
obrers afamats...
Ja ho deia en J. V.
Foix en un dels seus articles d’abans de la dictadura de Primo de Rivera: en qüestions
nacionals, un monàrquic espanyol i un espanyol republicà sempre es posaran d’acord!
És clar que tot
plegat són minúcies al costat de l’aparició de José Antonio Primo de Rivera,
àlies Josentonio, el Ausente. Quan semblava que la República i la Generalitat
podien ser una bona solució per a la península, arriba amb camisa blava i el
jou i les fletxes el polític apolític que està contra tots els polítics que són
uns corruptes que estan portant Espanya cap a la catàstrofe i que ell liderarà
un moviment nacional que recuperarà les glòries passades i tornarà l’esplendor
de la mare pàtria i non plus ultra...
No sé per què, però
fins i tot per la foto també tinc un déjà-vu... I molts catalans que segueixen
ensopegant amb la mateixa pedra.
En fi, ara només
ens falta que la Carme Chacón vulgui reeditar el seu 45% de vots i els seus 25
diputats catalans perquè tornem a evidenciar que ni així, que no hi ha res a
fer... Però hauran tornat a passar deu anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada