Què passa amb la FES

Els plens de juny i de juliol no van ser res de l’altre món. El país segueix en unes circumstàncies que fan difícil destacar elements que vagin més enllà de la política general. El cas és que en aquests plens s’ha produït el relleu de la Mireia per en Lluís Riera en el grup municipal de la CUP. Potser de vegades no acabem de coincidir-hi en tot, però tant la Mireia com en Lluís són persones que s’estimen la ciutat i que treballen intensament per millorar-la. Que tinguin molta sort tots dos en el que es proposin.

Per la resta dels punts dels plens, m’ha interessat especialment l’evolució del tema de la FES. Des del 2011 (i ja hi tinc una entrada en aquest mateix blog referint-m’hi), l’actual equip de govern de PDeCat-DC (i abans de CiU) no s’ha sentit còmode amb el paper de la Fundació d’Estudis Superiors. Sembla que ara tocava dissoldre-la (de fet, ja n’ha plegat el director, Jordi Calabuig, a qui devem una feina ingent per a la ciutat al llarg de gairebé dues dècades i que han deixat marxar sense més, sense cap reconeixement...), sembla que així ho va decidir el Consell d’Administració dirigit per l’equip de govern, però sembla que no és tan fàcil i que n’han de reorientar el funcionament.

Com que aquest estiu hi vaig poder fer un curs d’història i en aquell moment semblava que la dissolució ja era irreversible, vaig fer aquest text amb una sèrie de qüestions sobre la importància de l’existència de la FES:

Les claus del Segle XX

Les tensions i conflictes del període 1898 a 1936

Curs d’estiu – 5 i 6 de juliol a Olot (PEHOC-FES)

M’imagino que, quan comences una planificació d’activitats per a tot un curs acadèmic, deu semblar una bogeria plantejar unes jornades de difusió i de treball sobre història moderna i contemporània. A qui li interessa la història en aquest racó de món? És més: com és que en ple segle XXI, tan mercantilista i anorreador, tenen sentit entitats com la FES o el PEHOC?

Doncs, gràcies a la feina abnegada i desinteressada de tots aquests organitzadors, és innegable que la formació cultural que vam tenir els divuit olotins que vam assistir a les vuit xerrades de les jornades ha de tenir un interès especial per al conjunt de la nostra societat. La formació, la preparació, mai no està de més.

Bé, potser algú amb molts interessos d’altra mena pot pensar que escoltar Salomó Marquès parlant de la renovació escolar d’aquest període o Steven Forti sobre l’evolució de la política europea en la primera part del segle XX no té cap interès per a la societat actual. Ni tampoc les reflexions d’Antoni Dalmau sobre les conseqüències dramàtiques de les diferències socials o els fils analítics de Jordi Casassas sobre l’evolució del món contemporani (aquí sí que no puc entendre de cap manera que algú pensi que escoltar Casassas és irrellevant...).

Però és que això no és flor d’un dia: ja és el cinquè curs que el PEHOC i la FES presenten unes jornades d’anàlisi de la nostra història moderna i contemporània i, per tant, són molts els olotins que han pogut gaudir d’una formació que d’altra manera no haurien pogut tenir. És cert que les possibilitats del món actual permeten formar-te de molt diverses maneres, però tenir l’opció de participar en unes xerrades presencials amb els millors investigadors del nostre país no és una activitat gens menyspreable.

I això només era el primer dia, perquè continuàvem amb Josep M. Roig, en què es veia molt més evident encara la relació d’elements històrics anteriors amb els actuals, o l’anàlisi d’un tema més concret com el sindicalisme gironí per part de Pere Bosch o el paper de la dona en aquest període amb Adriana Bàrcia, i per acabar amb les sempre interessants reflexions sobre el país d’un correcamins com Quim Nadal.

No sé quants socis té el PEHOC (em sembla que més de dos-cents, incloent-hi tots o gairebé tots els municipis de la comarca). Sí que sé que té una activitat impressionant al llarg de tot l’any: premis a treballs de recerca, cicles de xerrades, visites dominicals... I que són molts els olotins i garrotxins que en gaudeixen. Com deia abans: tenir una societat formada, preparada per analitzar el món contemporani a través del coneixement del passat i de l’entorn, no es pot menysprear així com així. Ben al contrari, les propostes del PEHOC (una entitat que camina amb pas ferm cap al seu centenari...) haurien de ser acollides amb els braços oberts per qui gestiona l’organització de la nostra societat.

Però no em preocupa especialment el destí del PEHOC, perquè és una entitat privada que ha superat etapes encara molt més fosques i no depèn d’interessos externs. Amb una Junta més que preparada i més que motivada com tenim, no hem pas de patir... La meva reflexió i el meu neguit ve sobretot per la tendència que intueixo pel que fa a la FES.

La FES és una fundació creada el 1999 amb la intenció d’acostar els estudis universitaris a la nostra comarca. Inicialment, responia a l’intent de portar una facultat universitària (de Belles Arts o del que fos) a la nostra ciutat. De seguida, però, ja es va veure que aquest objectiu era quimèric, però que la presència de la FES ens podria servir per acostar cursos i programes de nivell universitari a Olot. Amb el temps, la feina de la FES s’ha anat diversificant i, sobretot, li ha fet guanyar un prestigi acadèmic no només entre els olotins sinó molt més enllà. Són moltes les activitats formatives de la FES que gaudeixen d’un gran seguiment per part de l’alumnat però també d’una gran solvència, que han portat a Olot alumnes i professors d’arreu.

Potser soc massa apocalíptic i la nova orientació estructural de la FES no comportarà gaires canvis... Doncs si la FES funciona perquè compleix amb escreix el seu objectiu, amb uns costos perfectament suportables per a les arques municipals, per què complicar-se la vida dissolent l’entitat i fent passar la seva activitat a dependre de DINAMIG (l’institut de promoció econòmica comarcal)?

La formació global de la ciutadania ha de dependre de la promoció econòmica? Els cursos i programes de formació superior només han de tenir una significació econòmica? Quin mal fa tenir una entitat independent com la FES per organitzar activitats acadèmiques de nivell universitari?

I m’he deixat de comentar l’espai. L’entorn de can Monsà és un entorn magnífic per tenir totes aquestes activitats (a més d’acollir la UNED, el CNL, Kreas, etc.). Que la FES hi tingui la seu té el sentit també d’organització de l’espai (i, sobretot, de fer necessària la seva definitiva ampliació). Com quedarà can Monsà amb la desaparició de la FES? Seguirà acollint cursos de formació especialitzada en diversos camps?

Les respostes són molt inquietants. Potser jo ho veig molt negre i em diran que l’estructura canvia però que DINAMIG seguirà tenint la mateix activitat que tenia la FES... Permeteu-me, però, manifestar el meu escepticisme.

Potser com que l’any vinent és any electoral no hi observem gaires canvis, però temps al temps... Veurem si torna a acollir gaires cursos d’història...

Un nou acord per la llengua

(Transcric l'article que m'han publicat els companys del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa en el número de juny de la revista Traç)

Un acord social per la llengua

Pot ser una anècdota irrellevant i jocosa (de fet, va de futbol...), però em sembla significativa per situar l’estat de la qüestió. L’anècdota té l’aparença d’acudit, però és real: som en una roda de premsa d’un futbolista de primera divisió que fa més de tres anys que viu en terres del domini lingüístic català, és un brasiler poliglota (en aquest cas, l’equip en què juga és irrellevant: malauradament, això pot passar arreu); el seu equip acaba d’empatar el partit amb un gol en el temps de descompte:

Periodista: Gol “in extremis”.

Futbolista (brasiler): No entiendo el catalán.

Evidentment, el periodista se sorprèn que no entengui l’expressió llatina i la hi tradueix, però no se sorprèn que, després de tres anys al país, el jugador no tingui ni idea de català; ja no és que no entengui el català, és que no sap ni com sona..., i ningú no se sorprèn.

El model d’escola catalana, la immersió lingüística, sembla que ha estat exitós. Segurament tot es pot millorar, però al final de l’escolarització obligatòria l’alumnat té un domini suficient del català, el castellà i l’anglès (i també de l’occità a l’Aran). De fet, els últims estudis indiquen que, a diferència de les sensacions negatives que solem tenir, el nostre alumnat acaba l’etapa d’ESO amb un coneixement de l’anglès superior a la mitjana europea.

És clar que la situació no és idíl·lica i que s’hi hauria d’apostar molt més. Per posar un exemple, penso que el coneixement de l’anglès no millorarà del tot fins que no s’hi dediquin 4 hores setmanals amb un màxim de 15 alumnes des del primer curs de Primària i que s’utilitzi com a llengua vehicular en qualsevol moment puntual del currículum de Secundària. En tot cas, però, no estem tan malament com pensàvem.

Però tornem a l’anècdota del futbolista: la normalitat del desconeixement de la llengua torna a aparèixer en el nostre entorn. L’escola catalana ha ajudat molt en la normalització del seu ús en el sistema educatiu, però la realitat social dels últims anys és ben diferent de la que teníem fa uns anys. La forta atracció de Barcelona (i per extensió de la resta del país), en aquest món globalitzat del segle XXI, ha comportat que arribin a Catalunya centenars de milers de persones, cadascú amb la seva llengua, de països rics i de països pobres. El castellà i l’anglès són eines imprescindibles per comunicar-se amb el món i amb aquesta nova realitat, però no podem oblidar que allò que ens atorga personalitat és la llengua pròpia del país.

En temps pretèrits, teníem clar que el català era un signe d’identitat nacional i precisament per això en molts moments de la història va ser prohibit o perseguit. Òmnium Cultural, per exemple, va néixer per defensar la llengua en els temps foscos del franquisme; la immersió lingüística va ser impulsada des de les zones amb més immigració perquè la llengua no suposés obstacle per a la cohesió social, perquè continuéssim sent un sol poble; als anys 80, tot el país tenia clar que calia reparar el mal que les prohibicions franquistes havien fet en la llengua i s’hi van dedicar múltiples esforços: a la premsa, als teatres, a les administracions, al carrer...

Tot i així, aquesta recuperació no va ser del tot reeixida: no cal insistir en els casos més flagrants en els camps de la justícia, del cinema o de l’etiquetatge, perquè avui els problemes es multipliquen i l’obsessió per arraconar la llengua del país creix. Ara ja no ens sorprèn que el nostre Parlament no parli català, que la retolació dels establiments públics no sigui en català, que hi hagi grups polítics que defensin la supressió de l’escola catalana o, tornant a l’anècdota inicial, que un futbolista brasiler poliglota no tingui ni idea de què és el català després de tres anys vivint a casa nostra.

Podem estar orgullosos de ser un país amb tres llengües oficials i que, a més, els nostres joves coneguin a bastament l’anglès per comunicar-se amb el món, però no podem recular en la idea que la llengua pròpia (el català, i l’occità a l’Aran) sigui la llengua que dona cohesió a la societat, que és allò que ens identifica, que cal preservar i difondre, i que entre tots plegats hauríem d’arribar a l’acord social que és imprescindible que tot aquell que vulgui viure en aquest país arribi a conèixer. Per coherència i per cohesió.

És clar que no és una qüestió d’imposició, és clar que ningú no ha de perdre els seus drets, és clar que ens equivocaríem si renunciéssim a la gran diversitat lingüística que hi ha al nostre país, és clar que hem de preservar l’ensenyament i l’ús del castellà i de l’anglès, però no ens podem permetre una situació en què la llengua pròpia sigui una llengua arraconada, minoritària, prescindible... Si és així, arribarem a contemplar com acaba desapareixent, per innecessària.

I, per això, com deia en el títol, ens cal tornar a un nou acord social en defensa del coneixement i l’ús de la llengua, com a llengua pròpia i prioritària del país.

El Ple d'en Cisquet

Ple de maig intens. Amb moltes mocions i fins i tot una declaració unànime de rebuig a la sentència de “la Manada”: com a societat, tenim un greu problema i ens hi hem de posar tots des de la mateixa base del sistema i fins a l’últim graó; des dels pares i els educadors de totes les etapes fins a la política i l’ordenament judicial. No pot ser que tolerem actituds com aquesta i, per descomptat, sentències més o menys exculpatòries. Tenim molt de camí per recórrer i ens hi hem de posar ara mateix.

Dels molts temes que s’hi van tractar, començaré per la moció d’ERC per identificar i potenciar els “comerços històrics o singulars” d’Olot. És clar que pel camí se n’han perdut molts i que s’hi havia d’haver fet alguna cosa, però com diu aquell “val més tard que mai”. Les ciutats se’ns van despersonalitzant, amb franquícies i superfícies comercials que ocupen l’espai del comerç tradicional, cosa que només contribueix a perdre singularitat, a fer que tots els centres urbans siguin iguals, a perdre interès. Hem de preservar allò que ens fa diferents: en aquest món globalitzat que ens ha tocat de viure, la diferència és rellevant.

De la resta del Ple, en vull destacar el començament, l’informe del Síndic que, a banda d’analitzar les demandes dels ciutadans d’Olot, li va permetre comentar la situació poc democràtica derivada dels fets de l’1 d’octubre. En Rafel Ribó va ser prou explícit posant de relleu les actuacions fora mida de la policia i de la justícia espanyoles i va insinuar allò que tots pensem: alguna veu europea de relleu es va posar en contacte amb les autoritats espanyoles a partir del migdia de la jornada del Referèndum i va fer que parés la carnisseria que estaven provocant les forces policials.

Per acabar, em vull referir a la moció presentada per l’Associació d’espresos polítics del franquisme per recuperar la memòria d’en “Cisquet”, Francesc Serrat Pujolar, maqui olotí afusellat al Camp de la Bota, fill de l’últim alcalde republicà d’Olot, Joan Serrat. És imprescindible, recuperar la memòria històrica i recordar aquells lluitadors per les llibertats republicanes que va voler silenciar la Dictadura. Tot el que puguem serà poca cosa per revertir tants i tants anys de silenci imposat, del qual encara no n’hem sabut sortir i potser no en sabrem sortir mai del tot.

Abril, plaça de l'U d'octubre de 2017

Pocs temes rellevants en aquest ple del mes d’abril de l’Ajuntament d’Olot. De fet, es va fer en horari poc habitual de tarda perquè els regidors poguessin assistir a la inauguració del Sismògraf. Més d’un deuria pensar que, per la pasta que ens costa, com a mínim sortim a les fotos! De totes maneres, ja està bé que un esdeveniment cultural tingui prou relleu com per canviar l’horari del Ple. Ara: si s’hagués previst convenientment, el més fàcil hauria estat que no coincidissin d’horari, no? Un altre dia ens hauran d’explicar l’entorn escollit per la presentació...

Del Ple, només vull remarcar que, finalment, després de diverses consultes i d’analitzar les propostes de la Comissió del Nomenclàtor, el Ple va escollir l’actual plaça del Teatre com a  ubicació de la plaça de l’U d’Octubre de 2017. La proposta d’ERC sobre l’avinguda dels Reis Catòlics quedarà per a la nova avinguda de la República per quan la puguem fer efectiva! El nostre grup va acceptar trobar altres ubicacions en benefici del consens i la proposta final és prou interessant: un espai cèntric en què s’hi desenvolupen prou activitats i que permet ubicar-hi els elements identificadors que calgui; a més, a l’espai adjacent de la Carbonera també hi va haver instal·lat un lloc de votació que la ciutadania va defensar durant tota la jornada del Referèndum.

Nosaltres hauríem volgut la unanimitat de vot entre totes les forces polítiques representades en el consistori, però això no va ser possible per la presència del PSC, que tampoc no va votar a favor de la moció per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats i que va votar en contra de donar suport als Comitès en Defensa de la República i la resistència civil activa i no violenta. La veritat és que em va fer una mica de pena sentir el seu portaveu declarant-se republicà i defensant el republicanisme del PSOE.

Són temps en què les falses estratègies queden retratades a la llum pública. De moment, nosaltres, conscients que la lluita pacífica és l’única via possible i només obté resultats a llarg termini, i que de res no valen actituds maximalistes sense tenir prou suport per defensar-les, seguim!
(La foto és de Ràdio Olot)

Ple de març: Malagrida i Stolpersteine

Comença la primavera, potser la #primaveracatalana, potser aconseguirem la llibertat. El Ple de l’Ajuntament d’Olot, però, segueix avançant amb temes de poc relleu. L’equip de govern de CiU (ara pdecat-dc) lamenta haver expulsat el PSC i quedar-se en minoria, almenys això sembla per algunes sortides de to de l’alcalde: encara no han après a governar en minoria, encara no han entès que els temes que porten al Ple s’han de pactar prèviament amb altres grups del consistori. Suposo que ho acabaran entenent.

Aquí només volia parlar de la moció d’ERC, però va aparèixer un tema sobrevingut i sorprenent. Amb l’aparició d’un grup de famílies que lamentaven la suposada supressió d’una línia de l’Escola Malagrida, l’alcalde va fer una cosa que jo no havia viscut mai en un Ple i crec que és un mal precedent: va aturar el Ple, va donar la paraula a representants de les famílies i va encetar un debat que no tocava. Està molt bé que tothom tingui veu al Ple municipal, de fet el Reglament ja ho permet si se segueixen els procediments regulats, però acceptar la interrupció d’un Ple és un precedent que si ho fan altres col·lectius no ens acabarà agradant gens. Està molt bé que la ciutadania entengui la importància del que es decideix en un Ple, però també estaria bé que se seguissin els canals corresponents: sol·licitar reunions amb alcaldia o amb els grups municipals i sol·licitar incloure en l’ordre del dia del Ple la intervenció del col·lectiu. Òbviament, el meu comentari només fa referència a aquesta interrupció irregular que pot resultar un mal precedent. Pel que fa a la reivindicació de les famílies sobre l’Escola Malagrida i l’educació pública, no cal que hi insisteixi gaire. Sempre que ha passat alguna cosa amb les escoles públiques d’Olot, el grup municipal d’ERC i jo mateix ens hi hem manifestat a favor i hem ajudat en tot el possible. És clar que cal analitzar el tema amb rigor i amb totes les dades, però és important tenir present que amb l’escola pública ens estem jugant la cohesió social d’aquest país. Defensem l’escola pública tant com puguem.

Tornem al Ple. Com deia, volia parlar de la moció d’ERC “per homenatjar els olotins deportats als camps nazis”. No és cap novetat, perquè ja fa anys que s’està endegant aquest projecte, però a les nostres comarques de moment només s’hi ha sumat la ciutat de Girona. Es tracta de marcar els llocs on van viure els deportats amb unes llambordes “que fan ensopegar”, el projecte “stolpersteine”. Amb el temps, per molt doloroses que fossin les circumstàncies, tot s’acaba oblidant; de fet, a casa nostra l’oblit va ser una imposició i una necessitat de supervivència. Ens sembla que els camps d’extermini ens toquen de molt lluny, no tenen res a veure amb nosaltres, encara que òbviament reprovem i lamentem aquell genocidi dramàtic. Però sí: els catalans que els nazis detenien en territori francès, que no eren reconeguts pel règim franquista i no en volien saber res (llevat del president Companys), eren deportats als camps d’extermini. Entre aquests hi ha un grapat d’olotins. No els podem oblidar, són les nostres gotes de sang que acreixen el gran genocidi, és bo que els olotins ho tinguem present i, amb el seu record, el record de totes les víctimes. Les nostres llambordes seran una baula més que unirà els centenars de milers que es van escampant per tota Europa. La memòria ens farà lliures.

Ple de febrer, referèndum

Aquesta vegada vam tenir un Ple molt interessant, amb diversos temes que van generar prou debat i alguna moció que es va aprovar contra el parer de l’equip de govern. De vegades, va semblar que l’ambient es tensava en excés... És el meu parer d’exregidor, però em sembla que l’equip de govern encara no ha paït que ara està en minoria i que, sense el suport del PSC, si vol aprovar els temes que presenten al Ple sense problemes, abans els haurà de pactar amb algú altre. No sé si ho sabran fer...

Deia que van sortir temes prou interessants: la presa de possessió del company de la CUP, Raül Massanella, el debat sobre la subvenció a Olot TV, la renovació del nomenament a en Tavi Algueró com a Alcalde de barri de Batet de la Serra, l’adhesió a la Xarxa de Ciutats Educadores de les comarques gironines, la moció en suport a les mobilitzacions per al 8 de Març, la de suport a la xarxa de carrils bici i la de millora de la seguretat de la carretera de les Feixes.

També vam aprovar una petita modificació del pressupost de les obres del Firal: a la zona del Drac hi va haver una trobada inesperada (com va dir l’alcalde, ja era previsible que trobéssim algun entrebanc d’aquest tipus), cosa que ha provocat un petit desviament econòmic. Ara: l’espai soterrani de la llibreria va quedar al descobert i, quan va posar-se a ploure, es va fer malbé tot el material que hi havia. L’Ajuntament, com a responsable de les obres, no podia haver facilitat un magatzem perquè s’hi pogués haver endreçat convenientment mentre no acabaven de tapar el forat?

Per mi, el moment més important va ser quan el grup d’ERC vam presentar la moció per homenatjar el referèndum de l’1 d’Octubre. Nosaltres pensàvem que canviar el nom de l’avinguda dels Reis Catòlics era prou important per dignificar la importància de la data. Tots els grups, però, per diversos motius van pensar que no és una bona idea i que cal pensar en altres opcions. Bé: no hi ha cap problema a modificar la nostra proposta si això ha de ser en benefici de l’acord. Però és clar que l’espai ha de ser un lloc especialment rellevant i, si pot ser, que tingui relació amb algun entorn vinculat al referèndum d’aquell dia.

Algú ens va retreure que havia estat molt partidista que ERC presentés una moció sobre l’1 d’Octubre. Bé: és evident que el referèndum el vam fer entre tots i que va ser possible per la gran participació de la ciutadania. Però també és evident que les mocions les presentem els grups polítics amb la intenció que tirin endavant les propostes que cadascú creu que són més interessants. És el funcionament d’un ple municipal: els grups polítics presenten mocions; no per partidisme, sinó perquè és el que toca. Amb l’actual ROM, també hi ha entitats que poden presentar mocions al Ple. Nosaltres sempre ho hem defensat i animem que entitats i organitzacions ho facin, cadascú des de la seva òptica i amb les seves possibilitats. El grup municipal d’ERC sempre hem presentat les mocions que, segons la nostra visió d’Olot, creiem que serveixen per millorar la ciutat i la convivència ciutadana; i ho seguirem fent, perquè és la nostra obligació.

Ja tenim clar que canviar el nom d’un carrer o una plaça implica molt remenament, especialment per als veïns que hi viuen; però també sabem que el nomenclàtor de l’entramat urbà diu molt d’una ciutat. Per això, quan hi ha canvis polítics importants, de seguida patim canvis de plaques de carrers i places. No és la intenció del grup municipal d’ERC. Però sí que volem remarcar que els noms d’alguns carrers de la ciutat són bastant millorables i no ens haurien de caure els anells si, amb una revisió a fons de l’origen o motivació de segons quins noms, podem fer un pas endavant i tenir una nomenclatura més endreçada. Ara, després de la moció, la comissió del nomenclàtor, d’acord amb els grups polítics i amb les entitats sobiranistes, farà les propostes que cregui convenients perquè un espai adient passi a anomenar-se “del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017”. Una data que la gent d’Olot no oblidarà mai.

1,9 milions

El primer Ple de l’Ajuntament d’Olot del mes de gener va ser el més plàcid de tot el mandat. Potser per primera vegada no va arribar a les dues hores de durada. Cap tema especialment interessant, llevat de la renúncia per motius personals del regidor de la CUP, Lluís Rubió. Ha estat un gran regidor. Li agraïm la feina de tots aquests anys.

(Foto de cadenaser. La hi poso perquè queda clar con dispara l'escopeter... proporcionalitat!)

Personalment, només em va interessar ell debat sobre l’alberg i la residència d’estudiants per al Barri Vell. Sí, finalment! Des d’ERC-Olot ens hi podem posar totes les medalles perquè, des que jo vaig començar a ser regidor del consistori hem estat fent propostes i llençant idees sobre aquest tema, especialment vinculades a l’espai de l’hospital (fins i tot ho dèiem abans d’acabar-se de construir l’hospital nou). Més d’una vegada, en els intents d’acord per als pressupostos, hem proposat a l’equip de govern d’estudiar aquesta possibilitat... I sempre se’ns ha menystingut amb l’excusa que econòmicament no era viable. Doncs bé: estem molt contents perquè, finalment, aquesta idea vagi avançant i entrant en l’imaginari d’altres grups.

Qualsevol ciutat com Olot hauria de remenar cel i terra, i fer l’impossible, per intentar que molts joves hi volguessin viure durant la setmana mentre estan immersos en la seva formació acadèmica. Penso que a Olot no s’hi ha treballat mai prou.

Però bé: com que no hi ha prou temes per fer una entrada al blog amb una mica de profunditat, em permeto comentar un tema de política nacional que és prou candent durant aquestes setmanes.

Hem viscut l’intent més gran d’avançar cap a la independència nacional i la construcció de la República Catalana dels últims segles. Tot plegat encara no ha acabat, però tenim presos polítics, exiliats i el govern intervingut per una interpretació il·legal (com s’acabarà confirmant, tard o d’hora) de l’article 155 de la Constitució espanyola. Hem acceptat les eleccions il·legítimes del 21 de desembre, convocades pel president del govern espanyol i n’hem acceptat els resultats.

I hem tornat a guanyar. Els partits independentistes hem tornat a guanyar les eleccions i estem legitimats per continuar la construcció de la República Catalana. Però a mi em preocupa especialment el milió nou-cents mil catalans que han optat per votar les formacions que van impulsar l’aplicació fraudulenta de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia a Catalunya.

1,9 milions de conciutadans que estan d’acord a ser governats des de Madrid. 1,9 milions de catalans que estan d’acord que hi hagi presos polítics i polítics exiliats. 1,9 milions que estan d’acord amb les porres dels piolins per reprimir els veïns que volien votar en un referèndum convocat des del Parlament de Catalunya després d’una sessió perfectament constitucional (malgrat el que pretenien els partits de la supressió de l’autonomia: C’s-PSC-PPC). 1,9 milions que estan d’acord que l’estat gastés 87 milions (segons diuen ells...) en la repressió a Catalunya i el que convingués per garantir la unitat d’Espanya, i que no els importa que els toqui pagar-los en forma de més impostos i menys ajudes. 1,9 milions que estan d’acord que l’Estat hagi utilitzat tots els recursos extorsionadors possibles perquè empreses amb seu social a Catalunya en marxin...

Són molts.

Són molts catalans que no donen suport al projecte de creació de la República Catalana. I això vol dir que ens queda molta feina per fer, que hem de treballar perquè els opositors a la República siguin molts menys, que hem d’arribar a una part dels nostres conveïns que encara no han entès el nostre projecte guanyador. Hem d’arribar-hi i fer-los entendre que la República Catalana serà beneficiosa per tothom. Menys pels poderosos, és clar!

Ho hem de fer. I ho hem de fer al més ràpidament possible, perquè no podem esperar gens ni mica. I, a banda de convèncer els nostres conveïns, ens hem de deslligar també al més ràpidament possible de la dependència de l’íbex35. Hem de construir un sistema financer, econòmic, de proveïment totalment deslligat de les empreses que viuen de les martingales del sistema econòmic espanyol. Hem de tenir entitats financeres, empreses subministradores d’energia, d’alimentació, de transport exclusivament catalanes. És a dir: hem de fer aquelles estructures que no hem estat capaços de fer en tots aquests anys d’autonomia.

Sempre que hem optat per un enfrontament directe (i ho hem fet des del segle XVI), hem acabat perdent bous i esquelles. Ara tenim l’oportunitat de construir la República Catalana, però ho hem de fer aprofitant les possibilitats que ens permet un govern autonòmic. En pocs mesos, quan tinguem la certesa que som més i que tenim tots els mecanismes preparats, serà el moment. Fins llavors, ens cal fer-ho bé i aplegar totes les forces del món.

Seguim!

Evidentment, el Ple de l’Ajuntament d’Olot del mes de desembre va passar completament desapercebut en unes setmanes marcades per l’aplicació il·legítima (i està per veure si il·legal) de l’article 155 de la Constitució espanyola, per l’empresonament de mig govern (més el presidents de l’ANC i d’Òmnium) i l’exili de la resta, i per la convocatòria a corre-cuita d’eleccions al Parlament, que va suposar que el Ple es canviés excepcionalment a dimarts perquè les eleccions, també excepcionalment, van ser dijous. A la Ràdio Olot vaig recordar que el 2006 algú tenia molt d’interès que Pasqual Maragall convoqués eleccions entre setmana i ho va fer, però les va fer coincidir amb festiu: Tots Sants. Va ser l’última jugada genial d’un polític que ha significat molt per a la nostra història recent.

Com deia, el Ple de l’Ajuntament va passar completament desapercebut i, de fet, tampoc no va tenir tants punts destacats. Amb tot, en vull remarcar un parell.

Es va aprovar la remodelació de la plaça del Mig, que només va tenir l’oposició del grup d’ERC. De fet, encara que l’equip de govern del Pdecat va manifestar que feia mesos que parlaven amb els veïns, el cert és que no s’havia comentat res amb la resta de grups municipals. Van dir que s’havia aprovat el projecte a la Junta de Govern Local i que tots hi podíem haver dit alguna cosa llavors. A la pràctica, això significa que ens el deixen veure un cop l’han aprovat en un espai que només controla l’equip de govern. O sigui: cap voluntat de diàleg amb els altres grups.

De totes maneres, l’oposició d’ERC no era tant al projecte (sobre el qual no vam poder intervenir però que no ens sembla malament), sinó pel calendari. Trobem absolutament irresponsable començar les obres d’una remodelació important com és la plaça del Mig, tot fent-les coincidir amb les obres del Firal, amb les complicacions que pot implicar tot plegat. Però, sobretot, trobem irresponsable aprovar i realitzar la modificació de la plaça en ple procés de Pla de Millora del Barri Vell. Com que nosaltres som molt responsables amb la participació ciutadana, ens sembla que començar aquestes obres sense tenir en compte les conclusions del PIAM del barri no diuen res en favor de les ganes amb què l’equip de govern s’agafa el projecte. Vaja que, segons com ho veig jo, ens pot tornar a passar el que va passar amb el PIAM de Sant Miquel: bona voluntat i bones propostes, però a la pràctica poques ganes de complir pressupostàriament amb un calendari periodificat de projectes.

En fi, en tot cas, esperem que la plaça quedi bé.

L’altre punt rellevant va ser la no aprovació de la dissolució de el consorci de l’Àrea Residencial Estratègica del mas Bosser. És interessant perquè va ser la primera vegada que l’equip de govern perd una votació en aquest mandat i es va posar en evidència que ara ja no tenen la majoria absoluta del consistori. Com deia en el punt anterior, l’equip de govern està poc acostumat a pactar projectes i potser ara haurà de canviar la seva manera de fer si vol tirar endavant les seves propostes...

D’altra banda, pel que fa a l’ARE, és una mostra evident que cal tenir molt present què es vota en cada moment. Es va aprovar el projecte de l’ARE durant l’últim mandat de govern socialista amb la voluntat de reservar sòl per habitatge protegit. Era un projecte del govern de la Generalitat de llavors i des d’Olot es va treballar en el sentit proposat. Amb el primer mandat de CiU, i amb la majoria conservadora (PP+PxC), una de les primeres coses que va fer el nou equip de govern va ser suprimir l’ARE. Van oblidar que s’havia creat un consorci per gestionar-la i no es va suprimir. Evidentment, mantenir aquest consorci, havent suprimit l’ARE, no té cap sentit, però la majoria actual d’esquerres a l’Ajuntament, encara que a l’oposició, es va mostrar del tot favorable a l’esperit de l’ARE suprimida i va voler mostrar la seva posició oposant-se a la supressió del consorci.

És clar que aquest Ple va estar eclipsat pel final de campanya de les eleccions que van acabar tornant a donar una majoria independentista al Parlament de Catalunya; unes eleccions que van presentar una participació rècord del 82% del cens amb més de 2 milions de vots independentistes, i això que els líders dels dos grans partits eren fora: Junqueras a la presó i Puigdemont a l’exili.

Caldrà estar atents a les reaccions dels pròxims dies: com es constitueix el Parlament, com es constitueix el nou Govern, quina resposta té el govern espanyol i si hi ha algun moviment democràtic a Europa que ens permeti desencallar la situació donant definitivament la veu al poble de Catalunya. Caldrà seguir treballant perquè surtin de la presó els polítics empresonats injustament i perquè tornin els exiliats. Seguim!

Dignitat. Carta oberta a l'Oriol

Dignitat. Carta oberta a l’Oriol

A l’Oriol Junqueras, vicepresident del govern legítim i candidat per ERC a les properes eleccions, injustament privat de llibertat en una presó castellana

Oriol,

Gairebé fa dos mesos que estàs injustament empresonat. El govern de Madrid, aprofitant la seva mà a la cúria judicial, ha decidit que, després d’ocupar il·legalment les nostres institucions, et volien mantenir tancat perquè no poguessis participar en la campanya electoral; escapçar l’independentisme i el partit, com ha dit la vicepresidenta del govern espanyol.

I ho volen així perquè, bàsicament, et tenen por; perquè, si deixessis la presó i poguessis parlar lliurement, no hi hauria cap força militar que pogués impedir el triomf de la veritat.

Demà s’acaba la campanya d’aquestes eleccions imposades, que sabem absolutament il·legítimes; però, com sempre has dit, som un poble profundament democràtic i, sempre que tenim l’oportunitat d’emplenar les urnes amb vots de llibertat, ho fem. Deu ser que ens ho han prohibit massa vegades al llarg de la nostra història perquè ara deixem passar-les sense participar-hi.

No dubtis, Oriol, que després d’haver defensat les urnes l’1 d’octubre, d’haver rebut la violència policial, de tenir bona part del govern empresonat (i també els nostres representants socials, d’Òmnium i ANC, cosa que no havia passat mai, ni durant la dictadura franquista!) i la resta a l’exili, seguirem lluitant, tossudament alçats, defensant els nostres drets.

Com bé saps, sempre mirem endavant. Ni de bon tros pretenem recular fins al segle XIII per seguir el que escriu Bernat Desclot a la crònica: “Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.” Només pretenem que se’ns escolti, que s’accepti el parer majoritari de la nostra gent i que puguem alçar els símbols amb què ens identifiquem a la mateixa alçada que els de qualsevol altre.

Estic convençut que, malgrat les moltes distorsions que ens ofereixen les enquestes tergiversadores, el poble de Catalunya no permetrà que continuï la situació actual i que dijous votarà en conseqüència. Com quan Francesc Macià, retornat de l’exili, va triomfar en les eleccions del 31, o quan Lluís Companys, encara empresonat, va triomfar en les del 36.

Ara, el 21 de desembre del 2017, el poble tornarà a guanyar per sobre de l’imperi de la llei i els cops de porra de la policia. Les opcions republicanes serem majoria i podrem continuar consolidant el rumb que la majoria d’aquest país volem.

Oriol, des d’Estremera no et deu arribar el rebuig general a la vostra situació d’empresonament injust i fins a quin punt es multipliquen les mostres de dolor i de solidaritat. Quan en sortiu, podreu veure que els catalans hem seguit aquests dies tant com hem pogut el que diuen aquells versos de Joan Salvat-Papasseit:

Hi ha un HOME a la presó

dels que avançaven.

Junteu-vos,

traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.

Perquè faci camí.

Plegats, seguirem avançant, com deia el president Companys: tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.

Catalanes, catalans: ara torna a ser l’hora gloriosa en què ens ho juguem tot. Per tots aquells que s’han jugat la pell per tots nosaltres, votem en massa el 21 de desembre i fem-nos dignes de la República que construirem entre tots.

Oriol, guanyarem!

Olot, 18 de desembre de 2017

Novembre negre i d'esperança

El mes passat tancàvem un Ple gloriós que anticipava la proclamació de la República Catalana després d’haver preservat la democràcia amb tot el poble defensant el referèndum de l’1 d’octubre malgrat l’actuació violenta de la policia espanyola. Un mes només, però el panorama ens ha canviat radicalment.

Em permetreu, doncs, una altra vegada que deixi una mica de banda la crònica del Ple de l’Ajuntament d’Olot i faci un petit apunt sobre l’actualitat política del país. De fet, el Ple va estar marcat pels greus esdeveniments històrics que ha patit el nostre país i els seus ciutadans en aquests darrers dies: proclamació de la República Catalana seguint el mandat democràtic del poble, empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez (els presidents de l’ANC i d’Òmnium: ni la dictadura franquista ho havia fet), empresonament del vicepresident Oriol Junqueres i una part dels consellers del Governs, exili del president Puigdemont i de la resta del Govern, i aplicació il·legítima i il·legal de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

El PSC va donar suport a l’aplicació il·legal d’aquest article 155 i, com no podia ser d’una altra manera, és expulsat del govern de la ciutat d’Olot. En el Ple, es va recórrer a la memòria personal per recordar com havia començat aquest mandat, el juny del 2015. ERC hi va tenir un paper destacat perquè vam tenir la possibilitat de fer un govern d’esquerres i al final no va ser possible. Dos anys i mig després, particularment no m’interessa gaire mirar enrere i enyorar el passat que no va poder ser. Tant li fa. Ara per ara, el més important és que Espanya té deu presos polítics catalans i que tenim el president i una part del govern a l’exili.

De resultes de l’aplicació del 155 (i sobretot de la imposició dels governs europeus, penso jo), Mariano Rajoy ha convocat unes eleccions catalanes per al dijous 21 de desembre. Els catalans a tenim govern: empresonats o exiliats, però tenim clar que mai no ens fan por les urnes perquè som demòcrates i volem guanyar la independència amb els vots del conjunt de la ciutadania. O sigui: participarem, tristos però convençuts, en aquestes eleccions. Tornarem a guanyar i tornarem a aplicar la República que hem defensat entre tots.

Avui mateix, ERC ha presentat els candidats de la Garrotxa, l’alcalde de la Vall d’en Bas, l’independent Lluís Amat, i la portaveu a l’ajuntament d’Olot, l’Anna Barnadas. Som moments difícils i és d’agrair que aquests companys segueixin donant la cara, com sempre hem fet la gent d’Esquerra Republicana.

Qui ens ho anava a dir, que la cap de llista per Girona, la Dolors Bassa, estigués tancada a la presó, com el president del nostre partit, l’Oriol Junqueras. No ho podem deixar de manifestar i per això ho hem recordar deixant una cadira amb un llaç groc. De moment, la Junta electoral d’aquesta gran democràcia que l’Estat espanyol ens vol imposar encara no ho ha prohibit, però no trigaran gaire...

El Ple de la República

L’hora és greu I gloriosa… Em permetreu que tracti la política nacional, en comptes de comentar el Ple de l’Ajuntament d’Olot d’aquest 26 d’octubre en què s’ha aprovat un 5% d’increment de l’IBI (un 5% que, com ha dit la portaveu d’ERC, l’Anna Barnadas, s’ha de sumar a l’increment del 4% de fa tres exercicis i al qual, òbviament, ens hi hem oposat radicalment) i en què, malgrat tot, ERC ha reiterat l’oferta de fer un front comú de partits independentistes per defensar la República que està a punt de néixer…

L’hora és greu i gloriosa... No ens ho sembla, però estem en aquells dies que inevitablement passaran a la història. Els de les proclamacions republicanes, els de les defenses a ultrança. Reïxin o no ho facin, però passaran a la història. Ens en sortim o no, però estem en un atzucac que necessita un cop de força per superar-lo.

Quantes vegades el nostre poble ha estat víctima d’un vaitot. Des del “O rei, o res” de Jaume d’Urgell, fins al “Per Catalunya” de Companys o el “Ja soc aquí” de Tarradellas... N’hem viscut molts: els sis dies republicans d’en Pau Claris, que van acabar amb la desmembració de país; la defensa a ultrança de la Junta de Braços, que va culminar en el Decret de Nova Planta i l’abolició de la nostra independència política; les proclamacions republicanes de Macià i Companys...

Un dels últims moments gloriosos va ser la proclamació de l’Estat Català de la República Federal dels Fets d’Octubre: Companys i tot el govern a la presó, amb molts càrrecs imputats i, el més greu, unes desenes de morts. Però, tot just quinze mesos després, el president empresonat es passejava com el gran triomfador alliberat. Les forces de l’eix van imposar el cop militar i van acabar donant suport a una dictadura que va ser la nineta dels ulls del món occidental...

Avui ja no som en aquella època. Europa ens en deu una. El poble català està a punt de viure uns altres moments gloriosos. Preparem-nos, perquè proclamarem la REPÚBLICA! I, potser, aquesta vegada sí que serà gloriosa i reeixida. Depèn, sobretot, de nosaltres.

1-O, no tinc por!

Ple del mes de setembre a l’Ajuntament d’Olot. Com sempre, molts aspectes interessants per decidir sobre la vida ciutadana, però la majoria absoluta del PDECAT-PSC passa el corró i els grups de l’oposició no tenim gaire res a dir.

De totes maneres, avui era un Ple especial: el Ple que anuncia la llibertat del nostre poble. I, entre els diversos aspectes que hi vam tractar, destacava la moció del grup d’ERC (presentada conjuntament amb tots els altres grups llevat del PSC, al govern municipal) en defensa de l’actuació del nostre alcalde, l’alcalde d’Olot, en Mia Corominas, i pel rebuig a les actuacions policials que van portar a molts alts càrrecs del nostre govern als calabossos judicials. Tothom hi va votar a favor, com no podria haver estat d’una altra manera, llevat del grup municipal del PSC.

En l’aire del Ple, sobrevolava el fet més transcendental de les nostres vides: diumenge, 1 d’octubre, votarem en referèndum per la nostra llibertat. Des d’ERC, lluitem i lluitarem perquè tot el poble de Catalunya pugui votar en llibertat sobre el destí del nostre país, malgrat les traves que volen imposar el govern espanyol i els seus aliats. Allà cadascú amb la seva consciència. Però el nostre grup pensem celebrar-ho convenientment diumenge al vespre!

Personalment, em sap greu que aquesta omnipresència del referèndum de la llibertat tapés la renúncia a l’acta de regidora de la Núria Fité. Malgrat ser regidora del PDECAT, tinc el plaer d’haver-hi compartit moltes reunions sobre decisions importants en el govern de la nostra ciutat, especialment quan estava al capdavant de l’Institut Municipal d’Educació. No cal dir que em sap greu que una persona que ha treballat amb molta intensitat durant molts anys perquè l’educació a Olot tingués un bon nivell acabi abandonant la regidoria, però jo mateix ho vaig fer i entenc que hi ha circumstàncies en la vida que t’hi porten. M’agradaria, però, dedicar-li aquestes ratlles perquè em sembla una persona que ha treballat en política com jo entenc que s’hi ha de treballar, pel benefici del comú, i estic convençut que tothom que hi ha compartit responsabilitats trobarà a faltar la seva positivitat i comprensió per arribar a situacions millors per a tots.

No cal dir que tots els portaveus que hi van dedicar unes paraules van destacar especialment la tasca mediadora de la Nuri. Que tingui molta sort en totes les seves empreses futures.

I que el referèndum de l’1 d’Octubre marqui  per sempre més la nostra història!

Agost, dol i esperança

L’últim dia de mes, fèiem el Ple d’agost de l’Ajuntament d’Olot. Normalment, aprofitant les vacances dels treballadors, la tradició era que el mes d’agost, si no era imprescindible, no es feia Ple. Últimament, però, l’escrupolositat del sistema gairebé obliga a fer-ho. En fi, segurament gràcies a això hem tingut un Ple bastant més breu de l’habitual i amb un ordre del dia bastant més curt.

Tot i que algun tema va generar una certa polèmica, avui només vull referir-me a allò que ha marcat la societat catalana les últimes setmanes. No cal que digui que un dels punts obligats del Ple era el rebuig unànime als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost.

Les ferides són molt recents i, encara que per temut i previsible, no ens han deixat d’impactar enormement. La unitat en el rebuig al terrorisme ens ha de fer més forts, cadascú des de les seves posicions ideològiques.

A Olot, el fet que els terroristes implicats fossin de la veïna Ripoll ens ha tocat més de prop, i potser també ens ha fet qüestionar: què estem fent malament perquè uns joves ripollesos haguessin emprès aquest camí?

Em sembla que la intervenció de l’Anna, com a portaveu del grup municipal d’ERC, va ser impecable: segurament sempre es poden millorar coses, segurament cal revisar alguns plantejaments, però sempre hi haurà accions incontrolables. Els catalans hem acollit tan bé com hem sabut i pogut la ciutadania que ha arribat en les darreres dècades i s’ha treballat especialment bé en el sistema educatiu. Quants joves no han tingut una formació correcta, que els ha obert les portes del mercat laboral i que han pogut estabilitzar la seva vida en els nostres pobles i ciutats? Segurament, aquells educadors que havien tingut els terroristes a les seves aules ara estaran patint i s’estaran preguntant que han fet malament o què més haurien pogut fer; però la resposta no és aquí, sinó en els centenars de nois i noies que han rebut una bona educació i que s’han obert camí. Mai no estarem protegits davant respostes individuals, davant un imam que aconsegueix fanatitzar unes joves que seguien una vida normal.

I això em porta a comentar, ni que sigui de passada, l’acte que va portar l’Oriol Junqueras a Olot dissabte passat. Gran expectació al Firal. Volem saber si tot està preparat pel referèndum de l’1 d’octubre. I sí: tot està preparat. Votarem, com sempre. I el gran tema és que els demòcrates siguem molts i que ens comptem. Per això és molt important que tothom doni tranquil·litat als seus veïns, que votarem i ens comptarem, que és important per als independentistes que guanyi el sí, però que també és important que vagi a votar tothom, també els del no. Segons en Junqueras, ens cal seduir, i ho farem. I que no ens quedi cap dubte que el nostre govern aplicarà els resultats l’endemà mateix. El 2 d’octubre començarem a desconnectar i crear un nou país o ens convocaran a unes noves eleccions autonòmiques, si els amos ens deixen...

Viure amb una estrella

Més lectures estiuenques... Bé, en aquest cas, potser massa dramàtiques per emprendre-les un estiu, però com que van de l’Holocaust, sempre va bé tenir-ho present.

No és debades que des de la segona meitat del segle passat, molts escriptors han ficcionat sobre el tema: és important que no ens acabi passant per alt, que el temps no n’esborri el record. I no només per fer front als negacionistes, sinó per evidenciar com, al llarg de la història, nacionalismes, radicalismes, totalitarismes, i molts ismes d’aquest estil han acabat provocant tragèdies irreparables. Les societats humanes ho hem de tenir present si és que volem persistir en aquesta lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat de les persones.

Sempre que puc, però, prefereixo les històries d’aquests que han viscut la tragèdia de primera mà. Pel que fa a l’Holocaust, no podem deixar mai de banda els clàssics: el Diari de l’Anna Frank i el Si això és un home, de Primo Levi. En la nostra literatura també tenim el cas del K. L. Reich, del Joaquim Amat-Piniella. Malauradament, tot i els esforços, el centenari del seu naixement va ser eclipsat pel de Salvador Espriu; però és que el 1913 van néixer una colla de bons escriptors. Caldrà buscar-hi nous motius per recordar-lo: potser una pel·lícula?

Vam tenir la sort de començar el segle amb les traduccions d’un escriptor hongarès que ens havia passat desapercebut i que també va viure els efectes del nazisme al seu país, Imre Kertész. Recordo haver gaudit consecutivament de Sense destí i Fiasco. Sembla mentida, però sovint ens limitem a abominar del nazisme i del feixisme i no acabem d’estudiar de quina manera tot plegat va ser possible. Amb les novel·les de Kertész podem veure que tot plegat és molt més fàcil del que semblaria. En cap moment, no podem abaixar la guàrdia; però, anem amb compte, perquè sense que vulguem segons quines actituds acaben promovent més l’odi i el racisme. Kertész va acabar rebent el premi Nobel.

Escric tot aquest introit perquè m’han caigut a les mans les dues novel·les que últimament s’han traduït a la nostra llengua de l’escriptor txec Jiří Weil. Va viure l’ocupació nazi i va sobreviure la persecució de la població jueva perquè es va amagar de la crida rebuda fingint la seva pròpia mort. Mendelssohn és a la teulada presenta un retrat calidoscopi de la vida a Praga durant l’ocupació: a partir de l’anècdota inicial d’haver d’enretirar l’estàtua de Mendelssohn de la teulada del teatre perquè era jueu, van circulant diversos personatges que presenten una societat consumida, despersonalitzada, aïllada i perseguida. Una novel·la coral, tràgica i desconcertant, que acaba portant allà a on ens porta aquest món de destrucció: el no-res.

Més unitària és Viure amb una estrella. El seu protagonista, Josef Roubicek, malviu a la Praga ocupada pels nazis. Amb molts elements autobiogràfics, acabarem entenent l’absurditat i la despersonalització de tot plegat i, sobretot, com va ser possible que el món, durant aquell lustre tràgic, pogués arribar on va acabar arribant.

Tràgiques lectures d’estiu, però una lliçó vital imprescindible per anar ben preparats per sobreviure decentment en aquesta vall de llàgrimes i poder somiant en un futur millor.

Cal un inventari d'habitatges

Per ser un Ple de juliol, va ser prou atapeït i vam tornar a superar les tres hores i mitja. Hi havia diversos temes interessants com la compra o expropiació de diversos terrenys, però jo voldria destacar especialment un parell de qüestions i, especialment, la moció que vam presentar el grup municipal d’ERC.

Finalment, es va poder adjudicar la concessió de la cafeteria de Sant Francesc. És un tema interessant perquè pot donar servei als olotins que hi pugen habitualment. Ho tenen difícil, però esperem que se’n surtin. Ara: l’Anna va insistir en el que sempre hem demanat. Cal ser molt curosos amb el respecte a l’entorn i evitar pujades amb vehicles de motor que poden malmetre el volcà. Ja vam tenir una mala experiència amb la vista en taxi de la consellera, o sigui que hauríem de mirar de no repetir-ho.

També es van adjudicar les obres del Firal. Com sempre, l’alcalde va ser molt optimista amb els terminis (final d’obres: per festes del Tura del 18!). Nosaltres sempre hem defensat que no corrin i que facin les coses ben fetes. Veurem quan acaben. L’adjudicació a la baixa va ser molt important, donat el cost del projecte, i, per tant, caldrà estar molt amatents a possibles desviaments de pressupost. Però, bé: és una obra molt desitjada, que lideren uns gran arquitectes de casa i esperin que tot plegat sigui un gran guany pel centre de la ciutat.

Pel que fa a la moció d’ERC, vam pensar que era absolutament imprescindible tenir un inventari exhaustiu de la situació dels habitatges i dels locals del Barri Vell ara que finalment l’equip de govern s’havia decidit per impulsar el PIAM que des d’ERC tant havíem demanat. Ja des de la construcció de la nova plaça, ERC havíem dit que calia un pla general des del Firal fins al Carme i enllaçant amb el PIAM de Sant Miquel perquè totes les actuacions que cal fer-hi tinguessin un sentit. Sembla que es comença a treballar en aquesta direcció i això ens agrada, però no acabem d’entendre per què l’equip de govern vota en contra de la nostra moció amb l’excusa que això ja ho demanaran els agents que estan treballant en el PIAM, si ho creuen convenient... Vaja!, nosaltres ho tenim clar: una cosa no treu l’altra. En fi, ells sabran!

Finalment, els regidors d’ERC van fer tres preguntes: el pas de vianants pel Tura després de l’enderroc de can Sau, els desperfectes del camí del Parc dels Nius l’endemà d’haver-se inaugurat i si ja s’han acabat les obres dels camps del Morrot.

Respostes: quan estiguin acabades les obres, s’obrirà el pas...; vora riu ja se sap que quan plogui molt hi haurà coses que es faran malbé...; i encara falten alguns detalls per entregar les obres...

Em sap greu especialment el tema dels camps del Morrot: el principal motiu per desestimar l’opció de les Planotes era una qüestió de temps i de facilitat de construcció. A l’hora de la veritat, la construcció dels camps del Morrot s’ha anat complicant i el que s’havia d’acabar en pocs mesos, passat més d’un any, encara no s’ha acabat... Ho vam dir des del primer moment: no fent l’opció de les Planotes hem perdut una gran oportunitat de tenir unes instal·lacions envejables. Per les presses, ens hem quedat amb unes bones instal·lacions, i prou. Cal fer les coses mirant al futur: sempre defenso que, en el tema esportiu, tenim molt de camp per córrer i estem perdent oportunitats.

Navegant, Mediterrani enllà

Més lectures estiuenques d’aquelles que valen la pena. Joan-Lluís Lluís és ja un escriptor consagrat en la novel·lística catalana i no es fa gens estrany que les seves obres siguin un èxit de vendes.

L’última, El navegant, bé mereix que hi dediquem una estoneta d’aquest estiu perquè no ens deixarà indiferents.

Darrera d’un plantejament sorprenent, s’amaga una història xocant, colpidora. Us imagineu poder superar Babel (va ser un desastre o una sort, un càstig o una oportunitat?) i tenir el do de dominar totes les llengües amb què pots entrar en contacte sense haver de fer cap esforç (el somni dels estudiants irredimibles d’anglès o dels “ciutadans del món”)? Navegar de Perpinyà a Nova Caledònia (el somni d’aquells que es passarien tota la vida fent de turista..., perdó: de viatger!) i acabar sent una persona rica i respectada (el somni dels que voldrien tenir la vida d’un xeic àrab...)?

Aquest és el plantejament de la novel·la de Lluís, però darrere d’aquest plantejament inversemblant i, segons com, incoherent, s’amaga una novel·la que repassa bona part de la ideologia que ha construït el nostre món, que presenta les incongruències entre el pensament i les accions: des de la monarquia, el republicanisme, el socialisme, el colonialisme, el progrés científic i tecnològic...

Acabarem estant satisfets de tot plegat? Podrem mantenir els nostres principis si ens trobem en determinades situacions? Se’ns faran realitat els nostres ideals, els nostres somnis?

I tot plegat arrenca des de la catalaníssima Perpinyà.

Ja podeu començar l’aventura!